Arxiu de la categoria: Carles Figueras

Muntanyes del Karakorum, fredes i amuntegades..!

Si una persona parla amb freqüència d’”abans” és que ja té una certa edat, doncs jo, que sóc una persona gran, us diré que abans en una expedició amb sort enviaves un telegrama a la tornada. Un mes i mig sense notícies entrava en la més absoluta normalitat
 
 
Abans, obries la cremallera de la tenda, miraves el cel, i prenies la decisió: sortir cap amunt o quedar-te dins el sac de dormir.
Ara hi ha aparells tecnològics que saben de tot: saben si plourà, nevarà o la intensitat que bufarà el vent … saben en quin lloc del Món et trobes i darrere quina pedra has anat a cagar aquest matí, per descomptat hi ha quantitat de persones només pendents d’aquests aparells.
– D’aquí a cinc dies, serà idoni per fer cim …
Segons els aparells els dies 23 i 24 de juliol eren els millors per pujar el Broad Peak, per això durant la matinada del 20 de juliol va sortir gent cap al CI iniciant així l’ascensió al cim, entre ells es trobava la nostra companya “Vespino” . Nosaltres cinc teníem previst sortir el 21 i anar directes al C-II.
El que els aparells no van anunciar va ser la pluja que va caure la nit del 19 al 20 … La cremallera de la tenda no va funcionar i se’n van anar cap amunt.
Abans del C-I un allau els va agafar de ple.
Alarma!
 
 
Oscar, Anna, Patxi, Carles i jo no vam haver de consultar res, ni una paraula, vam agafar els nostres “trastos” i cap amunt.
Quan nosaltres i tres xerpes estàvem enmig del “fregat”, (la resta de la gent, ¿on era?), Ens van sacsejar 5 allaus més …
El resultat sempre podia haver estat pitjor … clar: tots morts. Ara podem dir, sort! Només ha mort un portador d’altura pakistanès i les greus lesions a la cama de “Vespino”.
El dia 20 de juliol va ser llarg, va ser dur i els que ens vam ficar fins al coll al “fregat”, si haguéssim estat vedells que ens porten a l’escorxador, la nostra carn l’haguessin hagut de cremar, no servia per a res, hi havia massa estrès.
Hi ha algun aparell que pugui desxifrar el que sento en aquest moment? L’únic que desitjo és que arribi l’helicòpter i es porti la nostra “Vespino” al taller. Ara mateix està amb l’Anna en una tenda que fa d’hospital a 40 minuts del camp base.
Nosaltres formem un grup de 16 escaladors, n’hi ha un que durant tot l’accident no ha mogut ni un dit, vaja és que no s’ha mogut del camp base ! A l’”Antenes” li falten 3 vuit mils per acabar la “puta” llista. Sobretot Patxi, Carles i jo el tenim travessat, l’Òscar diu que té una altra mentalitat … nosaltres pensem que el que té són uns collons que se’ls trepitja.
El 2002, al Nepal, vaig patir un greu accident … Carles em va dir que jo estava molt pitjor que “Vespino” …
Estem aclimatats, físicament em trobo bé però el meu cap ha decidit no voler pujar al Broad Peak … és una decisió dolorosa … vull explicar-me i no trobo paraules … els meus amics no les necessiten … però jo si …
Per norma general el soroll de l’helicòpter molesta, ficat en aquest impressionant decorat del Baltoro, és el més semblant a una molèstia de borinot, nosaltres no arribem ni a formigues. Però per una vegada el soroll del borinot s’ha transformat en música celestial … La “Vespino” avariada ja està de camí a l’hospital.
23 de juliol, tots estan pujant al C-II, ho estic passant fatal. Desitjo que facin cim, inclòs l’”Antenes”, però si algú ha de tenir un atac de diarrea o de caspa que sigui ell.
Aquesta nit no he escoltat al Broad cridant:

 

– Ei noies! l’Òscar m’ha escollit a mi ..!
 
Jordi Bosch ‘Barraca’
Facebooktwitter

Cadiach vol tenir un projecte propi per cada punta del Broad Peak

L’alpinista Òscar Cadiach ha avançat des d’Islamabad (Pakistan) el seu nou projecte. Pujarà els 8.047 metres del Broad Peak, el seu 14è vuitmil, per la vesant xinesa

 

Foto: Anna Pujol. Integrants de l’expedició al camp base, amb l’asturiana, Rosa Fernández
L’alpinista tarragoní vol associar el seu nom no tant sols a un col·lecció de vuitmils, sinó al d’una muntanya per la qual vols ascendir des d’itineraris nous i imaginatius, tant a prop del seu sempre estimat k2.
Ho farà seguint les traces dels pioners de les grans muntanyes, a través de la poc explorada vesant de la vall de Shaksgam-un territori cedit per Pakistan a la Xina- en una zona molt poc explorada, el que afegeix un plus a l’expedició i al nou projecte de l’alpinista.
La idea encara ha de ser madurada, donada l’envergadura del projecte, que demanarà una durada i uns mitjans molts diferents als emprats per les expedicions conduïdes per agències.
Un nou projecte que Cadiach ha avançat des d’Islamabad, al programa d’alpinisme de Tarragona Ràdio, el Pont de Mahoma.
Una idea, això sí, que ja ha posat en comú amb la resta d’integrants de l’expedició; el navarrès Patxi Goñi, els gironins Carles Figueras i Jordi Bosch ‘Barraca’ la metgessa, Anna Pujol i els membres de l’expedició internacional, amb els quals Cadiach ha compartit permisos aquest estiu.
Les bona feina d’equip d’aquest estiu, malgrat no aconseguir el cim del Broad, ha engrescat Cadiach ha plantejar-se ara aquest nou i atractiu projecte.
L’aproximació al Broad Peak principal també seria diferent a la d’enguany, ja que ascendirien per la vessant xinesa de la muntanya, per una aresta d’orientació SE, que queda a la dreta de la muntanya, vista des de Concòrdia.
Un terreny inhòspit, més permisos i més dies
El projecte requereix més permisos i més dies d’expedició. (aquesta vegada han estat 40 dies) i un temps i unes condicions de la muntanya òptimes.
Ascendirien per un terreny inhòspit. Cadiach diu que aquesta vessant ‘l’home pràcticament no l’ha trepitjada’, excepte ell mateix, en l’expedició del 1991 i el 1992.
Cadiach parla d’una possible expedició internacional, formada per suïssos, alemanys i catalans.
Podria repetir doncs amb una part dels integrants del grup aplegat a redós de l’agència alemanya (Summit climbs) amb els quals aquest estiu ha compartit permís per fer l’intent del Broad Peak.
Tot i que, insistim, el projecte tot just es perfila i està en fase encara del tot embrionària.
Un projecte propi per cada punta del Broad
El Broad té tres puntes, la Nord (7.600 m) on Cadiach va arribar en solitari al cim l’any 1990, obrint una nova ruta.
L’any següent, el 1991, van començar a explorar la vessant xinesa, escalant el ‘Tarraco Kangri’ (6.200 m).
I l’any dels jocs olímpics de Barcelona, el 1992, van obrir la nova ruta ‘Fem Tarragona’ pel Broad Peak Central (8.011 m).
La punta principal (8.047m) encara no ha estat explorada per la vessant xinesa. I assegura que seria una bona expedició i tot un repte a nivell mundial. L’alpinista tindria així un projecte propi per cada punta del Broad Peak.    
Tot el projecte està encara a les beceroles, i serà un cop arribi a Tarragona quan l’alpinista començarà a posar fil a l’agulla per perfilar aquest nou repte.
Cadiach i la resta d’integrants de l’expedició arribaran aquest dimarts a la tarda a l’aeroport del Prat.
 
Foto: Anna Pujol. Visita a Sumiyo Tsuzuki
A Islamabad han visitat la companya de l’expedició internacional, la japonesa Sumiyo Tsuzuki, que es recupera de l’operació al turmell provocada per l’allau del Broad.   
 

 

Facebooktwitter

L’expedició d’Òscar Cadiach arriba a Skardu, després de quatre dies de trekking pel Baltoro

L’alpinista Òscar Cadiach i la resta de l’equip, el navarrès Patxi Goñi, els gironins, Jordi Bosch ‘Barraca’ i Carles Figueras i la metgessa Anna Pujol, han recorregut la vall del Baltoro, enmig de glaceres des del camp base del Broad
Aquest dimarts arriben a l’aeroport del Prat, una setmana després que l’alpinista anunciés al programa d’alpinisme, El Pont de Mahoma, de Tarragona Ràdio, que desistien de fer un segon intent del cim del Broad
CADIACH TGN 2017
Cadiach amb la bandera de Tarragona i amb la dels Jocs Mediterranis de 2017
A l’alpinista Òscar Cadiach i a la resta de l’expedició, encara els separen una mica més de 500 quilòmetres de la capital del Pakistan, Islamabad. Hi arribaran els propers dies per agafar després un vol de tornada cap a Catalunya. Tenen previst arribar dimarts a la tarda a l’aeroport del Prat, per enllaçar després amb Tarragona. 
L’expedició arribarà a casa després d’haver fet un gran esforç –en tots els sentits- en aquesta muntanya de 8.047 metres. Han hagut de lluitar contra les condicions adverses de la pròpia muntanya, que els han impedit afrontar un atac amb garanties i els han fet desistir d’un cim que hauria convertit Cadiach en el primer català en coronar els 14 vuitmils principals de la terra.
Cadiach ha portat fins el Broad Peak les banderes de Tarragona i la del Jocs Mediterranis, que la ciutat celebrarà el 2017. Una muntanya (el Broad Central, 8.011 m) que ja porta el nom de la ciutat en una de les vies que Cadiach va obrir amb l’expedició ‘Fem Tarragona’ l’any 1990, per la vessant nord, des de la Xina. Va ser en un segon intent.  
Recordem que el dissabte, 25 de juliol, també van recular en l’intent de cim per les males condicions de la neu i per l’elevat risc d’allaus, malgrat arribar amb Goñi i Pujol fins el camp 3 (7.200 m).
El mateix Cadiach reconeixia que s’havia quedat amb ‘amb ganes d’arriscar una mica més’ però va anteposar la seguretat de l’equip a la voluntat de tirar cap amunt, en unes condicions que feien l’ascens ‘molt perillós’.
Dimarts que ve trepitjaran el mateix aeroport del qual van partir el passat divendres, 19 de juny.
Més de 40 dies d’expedició
Ha estat més de 40 dies d’expedició, en els quals han viscut moments molt difícils, com l’allau que el dilluns, 20 de juliol, es va endur la vida d’un portejador d’altura pakistanès i va ferir de gravetat la companya de l’expedició internacional, Sumiyo Tsuzuki.
Tot l’equip va participar activament en el rescat. Fins i tot la metgessa Anna Pujol va intervenir d’urgència en un petit hospital de campanya improvisat -amb la col·laboració de col·legues d’altres expedicions- a la companya nipona, amb una fractura i luxació oberta greu.
Pujol va estar al costat de Sumiyo fins a la seva evacuació en helicòpter des del camp del camp base a l’hospital. Una experiència ‘dura però molt enriquidora’ segons assegura.  
Amb tot, la metgessa apunta que l’autèntic mèrit és el de Cadiach, Goñi, Bosch i Figueras, que van intervenir en el rescat de ‘Vespino’ -com li deien afectuosament- mentre van arribar a caure fins a 5 allaus més entre el camp 1 i el base. Fet que va condicionar i força l’ànim del grup.  
el-grupo-de-cuatro-sherpas-y-patxi-descienden-a-shumiyo
Foto: Patxi Goñi. Rescat de Sumiyo
Un intent molt dur, amb moltes traves
El rescat, els va obligar a posposar dos dies l’intent al cim de la muntanya. També va condicionar l’ascens; amb una dura pujada directa des de camp base fins al 3 (7.200 m) per tenir alguna opció de cim. 

Cadiach, Goñi, Figueras i Pujol, van enfilar fins els 6.200 m del camp 2 de nit. Després de descansar 4 hores, van seguir fins el següent camp, enmig de fortes ratxes de vent i temperatures molt fredes. Cap als 7.000 metres, el fred es va intensificar i el termòmetre va caure en picat, registrant 15 graus negatius. En aquest punt, el gironí va decidir recular, eren dos quarts de deu de la nit (hora del Pakistan).

Els altres tres, van tenir la sort de trobar una tenda mig abandonada enmig de la forta pendent, que els va obrir el cel i s’hi van abraonar per refugiar-se del gèlid ambient.
El mateix Patxi Goñi relata al seu bloc com van haver d’encendre el fogó simplement per a escalfar l’ambient i es van arraulir tots tres per deixar passar la nit. 
Al matí superaven els 200 metres que els separaven de la tenda de Camp 3, on van arribar després d’haver ‘cremat tots els cartutxos’, com explicava l’endemà Cadiach, en una trucada al Pont de Mahoma.
Aquella nit de divendres, a les 21:30h, van fer l’atac al cim. Cap als 7.300 m es van creuar amb els bascos Juanito Oiarzabal i Alberto Zerain, que baixaven després d’obrir traça amb una progressió ‘inhumana’ fins els 7850m.
La gran dosis d’esforç, així com l’elevat risc d’allaus va truncar també les expectatives dels veterans bascos.
Oiarzabal els va alertar que la zona propera al coll ‘era un autèntic polvorí’. Una mica més amunt, decideixen que el seu camí és cap avall i reculen.
El que va passar després es resumeix en essència en el relat que fa Goñi al seu bloc, del moment en que tots tres apaguen els frontals i s’asseuen mirant el firmament: 
 
‘La nit és serena. Una lluna mitja dibuixa a l’horitzó el contorn de les muntanyes que vigilen el Baltoro. No bufa ni una sola ràfega de vent.
El cel està incrustat de milers de milions d’estrelles i, a la nostra esquerra, llueix, amb el seu característic pols estel·lar, la Via Làctia.
Apaguem els nostres frontals. No pronunciem ni una sola paraula. Els tres mirant cap amunt, embolicats en els nostres granotes de ploma.
Sé en aquest mateix instant, que estic vivint un dels moments més especials de la meva vida…’

 

Facebooktwitter