Anna M. Bofarull filma la vida de les dones yazidís, sis anys després del genocidi d’ISIS

Publicat dimarts 07 de Abril de 2020 16:51
  • Cinema
  • Anna M. Bofarull
  • Josep Suñé


Situada al mapa del Kurdistan iraquià, Sinjar és la ciutat històrica de la població yazidís i el nom de la tercera pel·lícula de la directora tarragonina Anna M. Bofarull. Aquesta minoria ètnica i religiosa enmig de l’Orient Mitjà, va patir l’agost de 2014 un genocidi per part de l’Estat Islàmic. ISIS va matar tots els homes i nens, i moltes dones, les que no van poder fugir, van ser segrestades, violades i venudes com a esclaves sexuals. Sis anys després segueixen patint en silenci lluny dels focus mediàtics internacionals.

La directora tarragonina ha enfocat la seva realitat. Una de les protagonistes de la seva futura pel·lícula és una dona yazidí que viu tancada amb els tres fills petits en territori d’Estat Islàmic, on és obligada a fer d’esclava sexual. Una de les filles aconsegueix fugir i de camí cap a casa es converteix en guerrillera kurda.

La tercera columna vertebral del film, que es rodarà el setembre a Barcelona -si tot va bé, diu Bofarull- reflecteix la història d’una mare (Nora Navas) que descobreix que el seu fill (Guim Puig) ha marxat a combatre a Síria.

En una entrevista telemàtica a Tarragona Ràdio, Bofarull ha explicat que fa uns anys la va captivar la causa de les dones yazidís, i ara protagonitzaran el seu llargmetratge. 

Bofarull tornava la setmana passada del rodatge al Kurdistan, en un viatge que també ha estat de guió cinematogràfic. Els va agafar de ple l’emergència sanitària pel coronavirus, amb tancament de l’espai aeri i també terrestre en aquesta regió autònoma eminentment muntanyenca.

L’equip, format per sis dones i l’actor Guim Puig, va ser repatriat en dos helicòpters militars Chinook fins a Bagdad. Des de la capital iraquiana van viatjar durant set hores asseguts en hamaques enmig de la bodega estanca d’un avió de càrrega Airbus A400M fins a la base aèria a Saragossa, també de les forces Armades Espanyoles.

El rodatge ha estat ‘fàcil i difícil a l’hora”

No ho han pogut filmar tot tal i com estava prèviament escrit al guió, relata la directora i productora del film. “Ens hem trobat alguns protagonistes que, a priori, volien sortir i en arribar al terreny s’ho havien repensat”.

La cultura és diferent a la nostra i això també els ha portat a haver de fer algun que altre retoc. Aspectes socials que aquí s’entendrien molt bé en un rodatge, allí són temes tabú. Com quan “una dona casada ha d’interpretar en la ficció que és l’esposa d’un altre home”. Hi ha tradicions molt arrelades, diu Bofarull, i “treballar amb actors no professionals també ha estat un repte”. En aquest cas, vam haver de contractar una actriu professional per interpretar el paper.

També havien de rodar una seqüència en un cementiri, i “ens vam adonar que hi havia reticències”. Per poder rodar només hi havia una condició, calia sacrificar un be (un corder). Es veu que en la seva tradició “si es fa la cerimònia d’enterrament i no s’enterra a ningú això simbolitza que pot morir algú del poble”. L’equip de producció va proposar sense èxit canviar el corder per un pollastre. El consol va ser que el corder va donar de menjar una família necessitada del poble, a qui li van regalar.

També s’han trobat “localitzacions que varien d’un dia per l’altra”. Per exemple, “un quarter dels soldats Pesmerger, a la zona fronterera que estava a lloc en la fase de producció, en arribar al país ja no era dels kurds l’havien ocupat els de l’exèrcit iraquià”, relata Bofarull en l’entrevista.

Al setembre es rodarà a Barcelona la tercera part del film

Ara els queda el rodatge a casa que esperen poder fer al setembre si les circumstàncies actuals derivades de l’emergència pel covid-19 ho permeten. La intenció és estrenar el 2021, difonent el llargmetratge en festivals internacional. També en un festival de cinema de la ciutat de Duhok, on han estat rodant i vivint les darreres setmanes.  

Bofarull ja ha dirigit pel·lícules compromeses com Sonata per a violoncel i Barcelona 1714. Amb Sinjar posarà al punt de mira del món, sis anys després del fets, el genocidi de ISIS que va deixar almenys 5.000 homes i nens assassinats i més de 7.000 dones i nenes segrestades per utilitzar-les com a esclaves sexuals, segons dades de l’ONU.
Una realitat que encara avui es plora, encara que només sigui en silenci enmig de les muntanyes del Kurdistan iraquià.