Òscar Cadiach es podria convertir aquest dijous en el primer català en completar els 14 vuitmils principals

Publicat diumenge 20 de Juliol de 2014 16:59
  • Alpinisme
  • Òscar Cadiach
  • El Pont de Mahoma
  • Ricard Fernández
  • Broad Peak
  • Josep Suñé

Òscar Cadiach es podria convertir aquest dijous en el primer català en completar els 14 vuitmils principals de la terra. Així ho ha confirmat el mateix Cadiach en una connexió des del Camp Base al programa El Pont de Mahoma i com també recull Ester Ginés al bloc de l’alpinista tarragoní. Finalment, sortiran dimarts dia 22 de juliol directament des del camp base i fins al Camp 2. La intenció es pujar l’endemà, dimecres dia 23, al Camp 3 (7.100 m) i la mateixa matinada iniciar l’atac al cim, serà per tant el dijous dia 24 quan podria coronar el cim. Cal tenir en compte que podrien passar entre 10 i 12 hores fins a trepitjar els 8.051m del Broad Peak.

Aprofitaran la finestra de bon temps, que es preveu que duri poc ja que a partir de divendres el temps es torna a complicar, segons les prediccions. Al Camp Base, de fet, porten quatre dies de mal temps, amb neu i vent i la incògnita es saber com es trobaran els camps d’altura i les cordes fixes.

Cadiach ha dit des del Camp Base que el més probable és que facin cim al llarg del dia 24 de juliol, que és dijous.

L’equip que lidera Cadiach l’integra un altre tarragoní, Ricard Fernández, Joan Marc Flores, Jordi Cardona i Xavi García. A banda de Jesús Morales i l’andorrà Oriol Ribas. Precisament, Richi Fernández, que afronta el seu primer vuitmil, ha explicat també des del camp base que és una experiència molt psicològica i un gran repte. 

Aquesta setmana seguirem intensament la darrera hora de l’expedició. Dilluns, escoltarem la connexió amb Cadiach i Fernández des del Camp Base, a les 10 hores.

I el programa especial del Pont de Mahoma, coincidint amb l’atac a cim, es farà dijous dia 24 de juliol, tot i que hem d’acabar de concretar l’hora, que podria variar en funció de l’evolució de l’ascensió.  

 

La setmana passada els alpinistes ja van completar el procés d’aclimatació. Cadiach, recordem, va fer nit més amunt dels 7.000 metres, al Camp 3. El Broad, a més, també té un fals cim que confonia a les antigues expedicions. Així ho explicava al programa El Pont de Mahoma Juanito Oiarzabal, el primer en assolir a l’Estat els 14 vuitmils principals.

 

Hi ha una seixantena llarga d’alpinistes esperant al camp base, situat a la morrena del Baltoro per poder fer l’ascensió al Broad Peak. Alguns ja han començat a pujar aquest mateix dilluns.

També hi ha un altra català, Ferran Latorre, que intentarà aquests dies la muntanya que hi ha just a l’altra costat del Camp Base, el mític i sempre difícil K-2 (8.611 m).

 

Dijous, probablement al matí, farem un Pont de Mahoma especial que coincidirà amb les últimes hores abans de l’atac al cim de Cadiach. Farem el programa, com sempre, amb Josep Maria Bonachí, Jordi Mena i Ester Ginés, a banda d'altres amics. El compartirem en directe als estudis de Tarragona Ràdio amb alguns dels millors alpinistes de Catalunya i el País Basc, com Juanito Oiarzabal.

També estaran amb nosaltres alguns dels que l’any 1985 van acompanyar Cadiach en l’expedició a l’Everest, que el va convertir en el primer occidental en superar el mític segon esglaó del sostre del món, que va coronar sense oxigen artificial per la cara nord, des del Tibet.

 

El podeu seguir, com sempre, al 96.7, a la TDT, a l’App Tunein i qualsevol lloc del món a www.tarragonaradio.cat.  

El Pont de Mahoma també es pot seguir a través de les xarxes socials, www.facebook.com/elpontdemahoma i a twitter.com/PontdeMahoma

 

Crònica de Cadiach des del Camp Base: 

Estem en capella :

Aquest matí, en el CB del Broad Peak hi ha un brogit diferent als altres dies. La previsió meteorològica per als propers dies sembla que ens serà favorable per a un imminent atac al cim. Els Kitchen boys, cuiners paquistanesos, porters, sherpes nepalesos, es mostren actius, fonen aigua, preparen te i xapatis, comuniquen per walkie-talkie amb les altres expedicions del Baltoro, observen la muntanya amb els binoculars per si els camps d’alçada encara estan dempeus o han quedat soterrats després de les darreres ventades i nevades.

La muntanya, amb l’arribada del sol i del bon temps, s’espolsa en forma d’allaus. Les condicions milloren i l’activitat en els Camps Base s’ha accentuat. Nosaltres, el personal occidental, entrem en una dinàmica de previsió, mentalització i execució de fer realitat els nostres somnis, que tant de temps hem anhelat. Ha arribat l’hora d’afrontar el repte d’atacar els cims. En el K2, els amics Pavel Michalsky, Simone Laterra, Ferran Latorre, Miguel Angel Pérez, Tamara –la sudtirolesa-, Luo Jing –la xinesa-, les tres women nepaleses, Cleonise –la brasileira nacionalitzada als EUA-, els canadencs, els italians…

En els Gasherbrum, Tünch el turc, el belga, la xinesa i altres membres de l’agència Seven Summits. En el Broad Peak, que és el que ens pertoca en aquest moment, polonesos cap al Middle Peak, coreans, taiwanesos, Alex el rumà, Maria Pilar, Lina, Carlos –els andalusos-, Nick l’americà i nosaltres, el grup de catalans amb l’andorrà Oriol i el seu amic Nima Sherpa.

Els Xavis, en Jordi, en Joan Marc, en Carlos, en Ritchie i jo, en Jesús i l’Anna, la doctora…restem immersos “en capella”, però molt a part de la forma física, performance individual, motivació de grup…què ens significa estar “en capella”…? Potser per a un corredor de marató, tenir un repòs acurat, acabar una sèrie d’entrenaments metòdics, una alimentació racional… Per a l’universitari, la presentació del projecte final; per a l’informàtic, optar al 4.0 o al màxim número de visites al twitter, fb, blogs… Per a l’himalaista potser el súmmum seria fer els 14×8000, però en realitat, què hi ha al darrere de tot això? Una superació personal? Un reconeixement internacional? Un rècord fora del comú? Què hi té a veure la figura de l’heroi?

Els francesos ho anomenarien “les conquerants de l’inutil”, com va dir Lionel Terray, o així els anglesos, encara que d’una manera més prosaica però no mancada d’encert, diuen que “quan baixes, la cervesa encara és més bona”…

Però hi ha quelcom més important, jo penso. Un reconegut alpinista rus, desaparegut recentment, Alexei Volotov, ens deia: “anem allà dalt perquè cerquem la vida”. D’aquí se’n desprenen valors: la infantesa, la família, els amics, la feina, l’amor. Fonamentals tots ells, basats en el natural cercle de la vida; del neixement a la mort.

El despertar de l’afició, l’experiència adquirida, compartir il·lusions, l’esdevenir profesional, el patiment, i es tanca el cercle amb el traspàs del cos… seguint el karma budista, allò que hem fet al llarg de la nostra vida comptarà per al moment transcendental. Són aquests valors els que ens menaran als reptes existencials més propers, de “què hi faig aquí, posant en perill la meva propia vida”, entre les allaus, vents, temperatures extremes i vertiginosos pendents en insòlits paratges del “tot o res”… Però hi ha un bri de llum encara encès, un valor principal de vegades subestimat en el món actual, que com diu Mitch Albom en el seu llibre “Martes con mi viejo profesor”:

“Es una tensión de opuestos, como una goma elástica estirada. Y la mayoría de nosotros vive en un punto intermedio.

-Algo parecido a un combate de lucha libre –le digo.

-Un combate de lucha libre-dice, riéndose- Sí: la vida podría describirse así.

-¿Qué bando gana entonces?-le pregunto.

-¿Qué qué bando gana?

(…)

-Gana el amor. El amor gana siempre.”

 

Òscar Cadiach