Mireu-vos les mans. La dreta. I l’esquerra. S’assemblen, oi? Tenen els mateixos dits. La mateixa estructura. Pràcticament la mateixa forma.
Però hi ha una cosa que no podem fer. No podem posar una mà damunt de l’altra i aconseguir que coincideixin perfectament. Són com una imatge i el seu reflex en un mirall.
Dues formes que semblen idèntiques, però que no ho són.
I això també passa amb les molècules. Algunes poden existir en dues formes que són com la imatge i el reflex en un mirall. Dues variants molt paregudes però no idèntiques.
Aquest fet, descobert fa més de 150 anys, ha ajudat a afinar el nostre coneixement sobre la matèria, tot generant una nova branca de la química: la química asimètrica.
I no només això, també ens ha aportat un gran misteri.
Quan estudiem els organismes vius, ens donem compte de que utilitzen, pràcticament de manera exclusiva, una de les dues variants per fabricar les proteïnes i els àcids nucleics com el ADN.
La pregunta és: per què aquella variant i no l’altra? Per què no les dues? En quin moment es va generar un desequilibri entre la concentració de les dues? Com va evolucionar aquest desequilibri fins al punt que la vida solament en fa servir una?
Son preguntes interessants, especialment si tenim en compte la similitud que presenten entre si les dues variants.
Però avui no parlarem només d’aquesta diferència. Parlarem d’una cosa encara més sorprenent.
El Premi Nobel de Química d’aquest 2026 reconeix precisament descobriments que ens ajuden a entendre aquests fenomens. L’Acadèmia Sueca ha reconegut Henri Kagan i Kenso Soai pels seus descobriments sobre els efectes no lineals i l’autocatàlisi en la síntesi orgànica asimètrica.
En ciència, no sempre es tracta de descobrir una nova molècula. De fabricar un material. O de trobar una aplicació immediata. De vegades, és important entendre per què passa allò que passa. Investigar la pròpia natura per entendre els seus mecanismes.
Expandir el nostre coneixement és la manera en la que ens relacionem amb aquest món i ens permet evolucionar.
I avui tenim una història molt propera per explicar-ho. Perquè entre les investigacions citades al document científic oficial d’aquest Premi Nobel hi ha un treball de Jordi Burés, un investigador que avui és professor ICREA i lidera un grup de recerca a l‘Institut Català d’Investigació Química, l’ICIQ, a Tarragona.
Amb ell parlarem de química, de descobriments i de preguntes que encara no tenen resposta.
Aquest pòdcast és una coproducció de l’ICIQ i Tarragona Ràdio, que han fet possible Laura Hernández, Marta Llorens Fons i Joan Guillem Mayans, per part de l’ICIQ. Josep Suñé i Lluís Comes per part de Tarragona Ràdio.
Blau de Prússia, el color dels incondicionals de la química
‘Blau de Prússia’ és el nou podcast coproduït per Tarragona Ràdio i l’ICIQ sobre la investigació química del Camp de Tarragona. L’objectiu principal és realitzar un podcast pioner que també s’emetrà al 96.7 FM en horari matinal per a totes les audiències, apropant així a la gent del territori la importància de l’activitat científica, i singularment de la química, que trobem a tot arreu i és clau a Tarragona.
