L’atleta paralímpic Gerard Descarrega ha trepitjar el cim del sostre d’Europa, el Mont Blanc, de 4.809 m. Ho ha fet guiat per l’alpinista tarragoní, Òscar Cadiach i amb el càmera Xisco López que ha enregistrat l’experiència en aquesta muntanya, la més alta del continent.
Cadiach ja va acompanyar fa un any a Descarrega en la primera ascensió d’un projecte que van titular “Cims a cegues” i que va debutar a l’Aneto, creuant el Pont de Mahoma. Llavors van completar 40 quilòmetres a peu durant dos dies i un bivac des de la Vall d’Artiga de Lin, a la Val d’Aran fins al cim de 3.404 m.
Han treballat novament com a equip, amb recolzament d’una productora alemanya, així com el metge José Manuel Bueno. Han baixat en plena tempesta de neu, amb una precipitació d’uns 30 centímetres, amb els grampons, després de dormir al refugi del Gouter. Els temps, però, a grans trets els ha respectat, amb un dia de cim assolellat.
En una entrevista al programa d’alpinisme el Pont de Mahoma, des de Chamonix, Descarrega ha explicat com ha anat aquesta extraordinària experiència que, assegura, els obres les portes per a plantejar-se més cims, i anar pujant progressivament d’altura.
Gerard, com ha anat la experiència?
Ha estat una autèntica passada haver viscut aquesta experiència amb l’Òscar Cadiach i el Xisco López. Era un projecte molt ambiciós, un repte majúscul per a tots. Per a mi, pujar com a invident al Mont Blanc era un repte collonut, parlant clar. Per a l’Òscar, era un responsabilitat acompanyar i fer de guia una persona invident, amb el compromís que requereix. I pel Xisco, que havia d’anar pujant i baixant amb la càmera a la mà, també era un repte important. Però, hem arribat al cim sans i estalvis, hem aprés moltes coses i, sobretot, hem gaudit molt. En definitiva, un bon entrenament per a pensar en futures històries.
Quin ha estat el moment més dur?
Més que moments difícils, hi ha moments en els que has d’estar molt concentrat. Jo també tenia els meus dubtes de si podria caminar a un bon ritme; si podria superar les parts més tècniques del recorregut. De si realment aniria còmode i podria gaudir de l’ascensió. En definitiva, si vas estressat tampoc és un bon pla, i no ho gaudeixes. Puc dir que he gaudit al cent per cent de l’ascensió i també de la baixada, dels refugis… De conviure amb l’Òscar i el Xiscu, que són dues persones excepcionals. Teníem dos cordades i l’Òscar anava darrera meu, assegurant-me. I viure aquest tipus d’experiència t’uneix moltíssim i et fa gaudir del que realment ens agrada.
El temps no pintava molt bé, però el dia de cim es va aclarir?
Un guia de muntanya francès ens va dir que els Déus del Mont blanc havien volgut que jo fes cim i ens havia fet bon temps. Es que no es pot demanar més. Ha estat com una pel·lícula amb final feliç. Vam arribar i hi havia mala previsió, però la jornada de cim feia un súper dia, que ens va donar una finestra d’unes 20 hores que vam aprofitar perfectament en quant a horaris i a timing. L’Òscar va fer una estratègia clavada per a poder intentar atacar el cim amb totes les garanties, i tot ha sortit rodat. Hem anat a bon ritme; el temps ha estat brutal; hem arribar al cim i es veia tot. Sense núvols, amb sol, i això és molt difícil en aquesta època de l’any. Una mica de sort en qualsevol esport sempre ve bé, i l’hem tingut.
Quina sensació se sent a partir dels 4.000 metres?
A partir dels 4.300/4.400 també combinat amb el cansament, ja que hem fet un ascensió molt ràpida. Chamonix a 900 metres; Niu d’Àliga (Le Nid d´Aigle) a 2.400; refugi Teté Rousse a 3.100; el de Gouter a 3.800 i el cim a 4.800. Això entre 24 i 48 hores, és una pujada molt brusca i per persones que no hi estem acostumades encara ho notem més. Et deixa una sensació entre anar una mica marejat, amb el cap dispers. Però vaja, ho hem tolerat molt bé i en cap moment hem tingut mal d’altura ni cap mena de problema. Hem anat amb calma i respirant tranquil·lament, regulant els esforços hem pogut pujar mol bé.
Una brutal experiència per a l’equip i a seguir somniant, no?
Sí aquest és el segon test que fem ja com a equip. I crec que hi ha molt bona sinèrgia. Tenim una manera de pensar molt semblant. I hem millorat molt respecte a l’experiència de l’Aneto. Les tècniques de guiatge que l’Òscar ha ideat i que el Xisco ha implementat, gravant i amb tot el que això implica, han anat molt bé. I estem buscant la manera de ser cada cop una cordada més àgil, per anar al mateix ritme que qualsevol altre grup. És un goig que ens permet somniar amb seguir avançant, seguir aprenent i, com diu l’Òscar, Sempre Amunt!
De l’Or als cims
El passat mes d’agost Descarrega i el seu guia, Guillermo Rojo, es van proclamar campions paralímpics en la prova de 400 metres, classe T11 d’invidents, en els Jocs Paralímpics de Tòquio, en què l’atleta va revalidar el seu títol. De fet, està molt acostumat a pujar al podi dels 400 metres en aquesta categoria i en grans competicions des de 2012. Als Jocs Paralímpics de Rio de 2016 també va fer Or, i també el títol mundial assolit just un any després.
