«Com es pot comprendre a la llum del dia la profunditat de la foscor» deia Nietzsche. Avui no es tracta d’aprendre res, més aviat es tracta de sentir, ja que amb l’art que professa el nostre convidat d’avui al cafè, copa i puro, l’anomenat ART TOTAL, el que «veritablement arriba al públic és l’essència», com ell mateix sempre explica, i aquesta essència, convé no oblidar-la mai.

“Les coses bones no cal comprendre-les”, diu Morgan Freeman a la pel·lícula Cadena Perpètua mentre escolta la canzonetta Sull’aria de Le nozze di Figaro de Mozart.

«Entendre la veritat, però, implica de vegades anar per davant d’ella». I la realitat sempre és confusa, però els humans «ens entestem a buscar patrons, descobrir les pautes i les regularitats ocultes sota el caos».

Amb aquest panorama, sempre és bo afegir un obstacle perquè funcioni l’oposat a la realitat, que és la ficció. I és precisament aquest obstacle el que sempre ens impedirà la felicitat.

Sí, l’art que professa el nostre convidat sovint té a veure amb el trencament de la felicitat; amb amors, desamors, i relacions impossibles. Amb la vida i la mort, un joc de contraris que sempre funciona dalt d’un escenari.

El seu art, tot i que té a veure amb la veu, no té cap relació amb la ràdio, ja us ho avancem, té a veure, això sí, amb les emocions, com les que va sentir Morgan Freeman mentre Mozart és colava entre les parets del patíbul, com un ocell que vola en llibertat.

Ell porta més de tres dècades dalt l’escenari, emocionant el públic, i reivindicant el talent; també el mal anomenat ‘talent local’.

Diuen els que en saben que una de les òperes més famoses i de les més interpretades de la història, va ser un fracàs el dia de la seva estrena. Però el seu autor era tan tossut com el nostre convidat d’avui al cafè, copa i puro, i va dir, «espereu…. tornaran a veure-la i després parlarem».

Corria l’any 1853, i parlem de la TRAVIATA de Giuseppe Verdi. 172 anys després, la Traviata ens segueix emocionant, també als tarragonins que la van sentir al camp de Mart.

Verdi era un gran amant del vi, que també és molt present a l’obra, tot i haver nascut a l’Emilia-Romagna, terra de vi Lambruscho, ell preferia més els negres de la veïna regió de la Toscana.

No sabem si el nostre convidat va regar amb un bon vi un dels seus records més entranyables; el debut al Metropolitan de Nova York. Alla va interpretar «El Conde de Luna de Il trovatore». Li va deixar empremta, «va ser meravellós pel que representava, per la immensitat d’aquest teatre, per la bona acústica, per la calidesa del públic, per l’altíssima professionalitat de l’equip humà i, sobretot, per la gent que em va acompanyar. Sóc molt poc fetitxista, però aquell dia sempre estarà al meu record», recorda.

Segur que molts ja heu endevinat el nom del convidat.

Diuen que Tosca, és l’obra ideal per iniciar-se al món de l’òpera, conjuntament amb Rigoletto, la primera, amb drama i musicalitat dura al voltant de tres hores, amb intervals inclosos. Curt o llarg? Parlem-ne. Avui li preguntarem com es torna a ‘la normalitat’ després de tres o quatre hores d’interpretació; la vocal i la psicològica.

Aquest mes de juny, lla seva veu s’ha deixat sentir al Teatre de la Zarzuela amb «La tavernera del puerto», amb producció de Mario Gas. Es repetirà a Lima a l’octubre i al novembre. I el més que ve, el juliol, formarà part de «La bohème» al Teatre Auditori Camp de Mart, a la seva ciutat.

La temporada 2025-26 començarà a Niça els dies 3, 5 i 7 d’octubre. Representarà un rol desconegut per ell que diu que «li fa una il·lusió especial», el Kallenbach de l’òpera Satyagraha de Philip Glass. Després, oferirà un concert al Palau de la Música Catalana al novembre i al febrer i març tornarà al Gran Teatre del Liceu amb La Gioconda.

Hi ha més actuacions a El Escorial, Niça, Almeria, Bilbao, Sabadell… i algunes que no pot revelar fins que no es facin públiques les temporades.

Avui el convidat al cafè, copa i puro és el nostre baríton més internacional, Àngel Òdena.