El periodista Moisés Peñalver conversa cada dia amb l’emperador August. Es veu que tenen moltes coses a dir-se, i fan un repàs a la realitat de la ciutat de Tarragona filtrada pel sedàs de l’humor, es clar!
Foto: ©? Pep Escoda
Les tavernes i l’Aigua del Carme
Bon dia, Gai Octavi. No, no estic de conya avui, és que he llegit a la viquipèdia que vostè es deia així i m’ha fet gràcia. També he pensat que els oients es cansarien del repetitiu “bon dia, August”. Sí, també és veritat que haurien d’estar cansat de sentir Molt Honorable i encara ho fan servir.
Ja sap emperador que no soc un home molt intel·ligent, per això vull consultar-li un tema que em té el cap bloquejat. No no és aquella cançó de prepúbers del Baby Shark, és pitjor. Li explico:
Vinc de la taberna del Petit Tarraco i resulta que a la porta hi havia unes quantes persones. Anava a prendre un vi al mateix lloc que ho faig habitualment assegut, però com això està prohibit, ara estava dret. I em pregunto: Què potser la sacerdotessa Vergerus sap que quan estàs dret agafes menys pesta que si estàs tombat a un triclinium? (No cal que mireu internet, és un sofà) No rigui emperador. Sí, ha entès bé August: estem ocupant el mateix espai per fer el cafè que ocupàvem abans, però ara sense seure. No, jo tampoc ho entenc, però es veu que fent això la pandèmia baixa. Els científics és que són l’òstia. Què no, que no parlo del port de Roma, que és un altra cosa.
Ara que parlo de científics. He llegit al Diurna que un científic de l’Acadèmia del Virgili, un tal Alexandros, expert en àlgebres i agrimensures, diu que les tabernes i els teatres haurien d’obrir-se. Em sorprèn que sigui un matemàtic un expert en llocs on es venen vins, potser per això -per haver omplert el pap amb licors- el gal.lè Oriolus Mitjanus ha llençat floretes a la sacerdotessa Ayuso, aquella dels Paters Putatius de Toletum.
Jo per si de cas, prenc orujos i licors forts, que diuen que maten la pesta. Ei, només com a medicament, a l’estil de l’Aigua del Carme de les nostres àvies, que agafaven cada torradora amb això i l’Aromes de Montserrat que sovint canviaven el nom dels nets, dient allò de “ai, fill em faig gran i el cap ja no arriba”, però després arribava la Loteria Nacional i se sabien de memòria els 34 dècims que havien comprat.
Ja, ja ho sé que he marxat del tema del que parlava. És que ja em faig gran i el cap no arriba.