Per començar, hem volgut parlar amb Diego Gallardo, nascut a Sevilla fa 20 anys, aquesta serà la segona temporada de Gallardo amb el CBT. L’any passat es va convertir en un dels jugadors preferits per als aficionats cebetistes, el seu club de tota la vida, Real Betis Energia Plus, abans CDB Sevilla, segueix molt d’aprop l’evolució d’un jugador cridat a ser part del seu futur. El lloc escollit per Diego per a l’entrevista és l’amfiteatre de Tarragona, un dels llocs més emblemàtics de la nostra ciutat.
Bon dia Diego. Per què has escollit l’amfiteatre?
Quan jo vaig saber que venia a Tarragona vaig buscar una mica per internet com era la ciutat, la veritat és que coneixia poc, una de les coses que més sortien era l’amfiteatre. El primer que vaig fer va ser anar a visitar-ho, i em va sorprendre veure-ho d’aprop, a més m’encanta la situació que té, prop del mar. Solc venir a veure-ho per fer un volt o airejar-me
Com va ser la teva arribada a Tarragona?
L’any passat jo vaig arribar a una ciutat nova per a mi, tenia curiositat per saber com era la ciutat, la seva gent, la personalitat. Tenia el dubte de saber com em rebriem al ser de fora, però al moment en el que vaig arribar aquest dubte es va dissipar. Em van acollir molt bé des del principi, no solament la gent del club, en general tota l’afició i la ciutat. Aquest any, aquest recolliment ho he notat el doble, ja em coneixen de l’any passat, i malgrat el que va passar en play-off noto que em recolzen encara més. Aquesta ha estat una de les claus per les que volia tornar aquí. La relació amb la ciutat, afició i club és molt bona.
Què té Tarragona que no tingui Sevilla?
És bastant clar. La platja. A Sevilla estic acostumat a agafar el cotxe i conduir una hora cada vegada que vull anar a la platja, ara vaig caminant a esmorzar a la platja.
Què té Sevilla que no tingui Tarragona?
Encara que l’estil de vida és semblat, el caràcter d’estar al carrer o anar a prendre alguna cosa amb els amics a Sevilla està molt més accentuat, de vegades trobo a faltar sortir al carrer a fer un volt, trobar-te amb dos o tres amics i passar tot el dia amb ells. En definitiva, fer vida al carrer
Com creus que es viu el básquet a Tarragona?
Tenim el precedent de com va acabar la temporada passada. Els jugadors no ens esperàvem com ens va animar la ciutat, va ser un suport molt gran, tota la ciutat es va bolcar amb nosaltres. Jo tinc l’esperança que aquest any passi el mateix, primer espero que arribin els resultats, i així li donarem un motiu a la ciutat perquè torni a bolcar-se amb nosaltres. El que els demano és que aquest suport arribi una mica abans, que no esperin a final de temporada. Em va sorprendre veure com es va viure el play-off de l’any passat, amb que ganes, amb que esperit la gent ho vivia. No solament en el pavelló, també al carrer la gent et parava i et preguntava, això al jugador li ajuda molt.
Des de fora com es veu que un club com el CBT aconsegueixi jugar amb tants jugadors de la pedrera?
Jo tinc la sort de venir d’un equip on la filosofia és semblant a Tarragona, jugar amb gent de casa. Jo crec que la clau de l’èxit, com va passar l’any passat, és la unió que té l’equip, de vegades això fa més que els diners o el talent d’altres equip. Estàs lluitant per alguna cosa que sents de debò. A mi em van transmetre aquest sentiment, i em sento com si hagués jugat aquí tota la vida, quan jugava sentia el mateix que companys com David, Marc o Dani que porten tota la vida aquí, aquesta és una de les claus del nostre èxit. No tot és els diners.
Diego Gallardo, sevillà pels quatre costats ha trobat a Tarragona la seva segona casa. Un lloc on créixer com a jugador i com a persona, una ciutat oberta i integradora, que té en el seu club de bàsquet, el CBT, un dels principals baluards del seu caràcter més humà. Aquí acaba el primer capitol de “bàsquet i territori”. La setmana que ve viatjarem amb Xavi Hernández, des del centre de Maó al seu lloc favorit de Tarragona.