Tornar a morir a la vora del mar un any més. Un malson que es repeteix pel Gimnàstic de Tarragona un altre 22 de juny, un dia maleït per l’entitat grana i que ha trencat els cors dels aficionats durant dos anys consecutius.
Després d’un final de temporada revoltós amb la marxa de Dani Vidal, els dubtes després del primer partit de semifinals davant el Reial Múrcia i amb un gerro d’aigua freda al Nou Estadi a l’anada (1-3), el Nàstic ha tornat a acariciar la glòria pocs minuts abans del final del partit. Tot en una pròrroga que, desgraciadament, es recordarà per les decisions arbitrals i, un cop més, per la desfeta grana.
Després d’una dura setmana, els aficionats i els jugadors van escollir creure en la remuntada. Les xarxes bullien i es respirava un ambient de victòria a Zubieta. Tot i les males condicions en que hauria de jugar-se la final (poca capacitat, instal·lacions insuficients i sense VAR), les inconveniències passaven a ser menors amb un equip motivat que havia de fer tres gols i no encaixar-ne cap per pujar.
“No s’ha de ser tan reduccionista. El mal és haver estat cinquens perquè ens obliga a fer un Play-off fantàstic”
luis césar
La primera meitat iniciava amb un Nàstic a l’expectativa, esperant per cansar els joves Txuriurdins que van voler controlar i frenar el joc amb el resultat a favor. Luis César, amb una altra alineació experimental, va trobar solucions per banda amb un Jaume Jardí pletòric, encara que trobant a faltar l’absència de Narro a l’esquerra.
La majoria de jugades van ser producte del ’10’ grana i dels dos davanters, que sempre haurien d’haver estat titulars, Pablo i Antoñín. El malagueny, precisament, generava ell sol la primera del partit al minut 5.
Els de Iosu Rivas van trobar-se nerviosos, destacant l’actuació del porter, Arana, qui va ser el millor del partit a l’anada i va desaparèixer completament a Zubieta. La pressió grana va passar factura en un partit marcat per les constants faltes dels locals per frenar els atacs del Nàstic.
L’única ocasió clara dels bascos durant la primera part la va tindre Astiazarán, qui fallava gairebé a porteria buida després d’una passada perfecta de Balda que el deixava sol. A partir d’aquí, el Nàstic posava el turbo i, entre un error del porter i la bona punteria de Jaume Jardí, el primer s’enfonsava a la xarxa per donar esperances. El reusenc clavava un xut des de més de 25 metres per banda, amb el seu moviment marca de la casa, i posava el 0-1 (39′).
El guió era perfecte, segons Luis César, i començava a espantar els Txuriurdin, que veien com el Nàstic es feia fort fora de casa, gràcies també a tota l’afició desplaçada (sis autocars) que no va parar d’animar fins al final.
“Les polèmiques podrien haver-se evitat amb el VAR. Aquesta categoria no s’impulsa de la manera que cal. El Nàstic és dels pocs clubs que diu les coses”
lluis fábregas
La segona part iniciava amb un Sanse adormit i un Nàstic amb molta gana. Jardí, de nou, va generar les primeres dues jugades perilloses en els primers cinc minuts d’iniciar el segon temps, amb dues internades dins l’àrea que ofegaven el rival momentàniament.
Amb el pas dels minuts però, els de Luis César van apagar-se, i entre el retornat Goti (màxim contribuidor del Sanse) creant perill i els laterals, van començar a pressionar als grana.
Rebollo tornava a fer un gran paper després dels seus errors a l’anada, i recuperava el prestigi davant un Sanse més energètic. Els canvis grana a partir del minut 60 van revitalitzar el Nàstic i Álex Jiménez, des de la banqueta, sortia per provocar un penal després d’un error greu del porter.
El capità, Joan Oriol, convertia el 0-2 (78′) per empatar l’eliminatòria i retornar la il·lusió. L’entrada de Marc Fernández a la banda dreta també va donar un impuls al Gimnàstic, i fins i tot oportunitats per tancar la final a 10 minuts d’acabar l’encontre amb el possible 0-3.
Tot i això, el partit estava destinat a una pròrroga on es patiria (i molt). Els Txuriurdin escalfaven el partit i l’àrbitre de l’encontre, Domínguez Cervantes, esdevenia protagonista repartint targetes grogues i no xiulant dos penals molt clars pel Nàstic.
El primer, provinent d’unes mans dins l’àrea local. I el segon després d’una caiguda de Marc Fernández a l’àrea sense represàlies.
La tercera jugada marcada per la polèmica arribaria a la segona part de la pròrroga i marcaria el futur del Nàstic. L’àrbitre xiulava unes mans poc clares de Migue i Guibelalde sentenciava el partit des dels onze metres (1-2, 108′).
L’esperança va retornar després d’un xut de Roberto Torres, qui va ingressar al camp al final del temps extra, i que sortia desviat per molt poc. Tot i això, l’esforç era insuficient pels de Luis César, que un altre cop es quedaven a les portes de la Segona Divisió i del futbol professional.
El futbol tornava a ser cruel amb els grana i amb una afició que fa dues temporades que s’ho deixa tot omplint el Nou Estadi (i les places de visitant). Després de la desfera a casa davant el Málaga CF i veure tan a prop el cel a Zubieta, el Nàstic patia un altre cop de realitat que el deixarà, una temporada més a Primera Federació.
Tant en l’àmbit econòmic, com emocional, el club torna al ‘nivell 0’ per iniciar una temporada on l’objectiu és clar: Deixar els deures fets al maig i pujar directes. El futur i les ganes els donaran la raó.
