Si alguna cosa havia allargat l’estada de Luis César en el seu tercer capítol com a entrenador del Nàstic, era que els resultats aconseguien cobrir les males sensacions sobre la gespa. Si alguna cosa va esvair les seves probabilitats de continuar a la banqueta grana, va ser caure davant la seva afició per un contundent, i probablement immerescut, 0-3. No es podrà saber mai, però si el partit davant l’Atlético Madrileño hagués acabat 0-1, potser el gallec hauria gaudit d’una vida extra a Múrcia, precisament al lloc on el Nàstic de Luis César va fer creure de nou a Tarragona que havia arribat el moment de tornar al futbol professional fa tan sols uns mesos. El somni desapareixia a Zubieta, on el conjunt grana tornava a mostrar una millor versió com a visitant que com a local, però que no li resultava suficient i el deixava a les portes del cel una vegada més.

La realitat és que la llarga ombra que va deixar Dani Vidal, ha perseguit Luis César des de la seva presentació fins al seu adeu. La comunió entre afició i equip, no va tornar a ser la mateixa, i no resulta res nou dir que la comunió entre plantilla i cos tècnic es va convertir en inexistent. Tot i aquest fet evident, durant el mercat d’estiu el director esportiu Noé Calleja assegurava convençudament que, després d’haver tingut una xerrada amb el gallec, havia de ser ell qui encapçalés el projecte de la 2025/2026. Un projecte sens dubte marcat per l’adeu de molts jugadors que havien deixat empremta, i l’arribada de molts altres carregats d’il·lusió, però fins ara mancats d’un sentiment de pertinença que havia caracteritzat el Nàstic les últimes dues temporades.

Els canvis requereixen temps i paciència, dues coses que el club no es pot permetre davant la necessitat de l’ascens. El mateix Luis César es cobria aquest últim divendres, dient que ell s’equivocaria amb l’onze titular entre 10 i 12 vegades, no més. La destitució ha sigut la que finalment l’ha portat a no poder equivocar-se més. La pell del cocodril, la banda de músics o les direccions del vaixell; algunes de les obres que ha deixat en les últimes rodes de premsa.

Innegable és el respecte que es mereix un entrenador que va guiar el Nàstic a Primera, i que segur que en tot moment ha desitjat fer-ho el millor possible i s’ha deixat la pell per un club que ha marcat tant en la seva carrera. Igual d’innegable que el Nàstic té unes aspiracions que Luis César no ha aconseguit que l’equip complís a nivell de joc, ni en aquests últims partits, a nivell de resultats. 

Canvis a la banqueta, a la plantilla, a la direcció esportiva… si alguna cosa no canvia és l’obsessió d’una ciutat per tornar a situar-se dins el mapa del futbol nacional. Ara arriba algú altre convençut de poder aconseguir aquest objectiu, però si les coses no acaben funcionant, probablement l’opinió pública deixarà de mirar a la banqueta i apuntarà de manera contundent i directa més amunt, on ja fa temps que es comencen a sentir els primers trets.