Hem vist imatges del degoteig atropellat d’éssers humans; homes, dones i nens; sirians, iraquians i afganesos, fugin de la desesperació, l’horror i la guerra dels seus països d’Origen. En l’horitzó, veuen una nova etapa en la seva migració a l’Europa occidental. Els hem vist amuntegats a les portes dels filats fronterers; en camps de refugiats; en estacions de trens i autobusos… “No hi ha vida a Síria, no hi ha aigua, no hi ha menjar, no hi ha feina, només terror” assegura mentre fa cua per agafar un autobús fins alemanya un decorador, que tenia una empresa amb 300 persones al seu càrrec. Ell ho ha perdut tot, mentre mira que no li prenguin el lloc a la filera per pujar a la salvació.
Un drama que ha portat a més de 23.000 migrats a creuar el Mediterrani per trepitjar l’occident daurat, ‘on no hi falta de res’ com relata un jove de 20 anys en trepitjar terra alemanya.. La imatge del cos d’un nen a les costes turques, s’ha clavat a la nostra retina como símbol d’aquest drama migratori. És l’empremta gràfica d’una situació que no és nova. Ha penetrat les nostres consciències estanques, hi ha qui ha plorat! També, però ha fet aflorar les opinions d’aquells que per manca d’empatia pensen ja ho arreglarà algú altre, i miren cap un altra banda…! Avui analitzem el drama dels refugiats, amb Santi Castellà professor de dret internacional públic de la URV i David González fotoperiodista freelance, autor de l’exposició ‘Síria, la paraula de l’exili’.
