La història de Carla Ruiz és una d’aquestes històries que no volem que passin, però quan passen ens agrada explicar-les. Una història que per a molts és un punt i final a una carrera esportiva, i per a uns altres és només una pedra en el camí. Les lesions sempre han estat el pitjor de l’esport, i de vegades aquestes lesions succeeixen allunyades dels focus i de la fama dels esportistes d’elit, de vegades aquestes lesions succeeixen en una edat en la qual un jugador no deuria deixar de jugar mai, i de vegades aquesta lesió passa quan el teu equip està fent història.

Carla Ruiz es va lesionar al novembre de l’any passat “era ja el final del partit, a més el resultat estava molt decidit, sempre recordaré el moment, era un moviment molt normal, només vaig frenar i vaig notar un crick en el genoll, em va fer molt de mal”. Des del primer moment Carla va ser conscient que la lesió era greu. Ara ens ho explica amb un somriure d’orella a orella esperant a que comenci un nou entrenament del seu equip, se li noten les ganes de jugar i està molt feliç perquè el cap de setmana passat ja va poder debutar amb les seves companyes. No obstant això, Carla reconeix que el moment del diagnòstic va ser dur “al principi em va caure el món a sobre, ja ho havia viscut amb una amiga i em vaig sentir fatal”. Però a poc a poc Carla es va recolzar en allò que és més important per a una jugadora de básquet, els seus companys d’equip “gràcies a les meves companyes ho vaig anar assumint”.

 
Minuts abans de parlar amb Carla, el seu entrenador des de cadet de primer any, David Garcia ens explica que no es perdia cap entrenament, que no perdia ocasió d’estar en la banqueta animant a les seves companyes. Parlant amb ella entenem el que suposava per a Carla estar amb l’equip malgrat saber que la temporada havia acabat per a ella “era la meva manera de desconnectar de la lesió, venia al pavelló, em posava a tirar o feia el poc que podia. Simplement estar amb les companyes ja era positiu, elles em feien riure i jo intentava animar-les”. Carla també té paraules d’agraïment per als seus entrenadors “tots els meus entrenadors han tingut un paper molt important en la meva recuperació, m’han donat molta confiança, em deien que m’estaven esperant, que després de la lesió segueixin confiant en mi i que vulguin que millorin ha estat molt important”

Per a Carla Ruiz la lesió li va deixar sense jugar una temporada molt especial, el seu equip, el Tarragona Fem Bàsquet Cadet va arribar a classificar-se per jugar la Final a 4 del campionat de Catalunya, un moment històric per totes les jugadors que van ser l’orgull de tot el club gràcies al seu treball. Carla era conscient que s’estava perdent una cosa tan bonica com jugar una Final a 4 “estava molt contenta que poguessin classificar-se, encara que és veritat que també va ser el moment en el qual vaig estar més de baixó, per a nosaltres era un somni jugar la final a quatre, i no estar lesionada se’m va fer molt dur”

Ara Carla viu l’altra cara de les lesions, la tornada, la meravellosa sensació de tornar a sentir-se jugadora de bàsquet, tornar a la rutina dels partits, els entrenaments, xerrades tècniques, etc. No obstant això, la mala sort no abandona a un equip, que malgrat tot segueix donant la cara en la pista. Claudia Ejimeno i Belen Abellán s’enfronten a la mateixa lesió de la qual està sortint Carla, ens explica que “elles em pregunten tots els dubtes que tenen sobre la lesió, jo intento estar damunt d’elles, intentant que no estiguin nervioses, coses que a mi m’han passat i que no vull que els passi a elles”

Però no solament en el cadet femení hi ha casos de lesions, en el CBT sabem molt bé el que és a dir adéu a una temporada en la qual havies posat tota la il·lusió, i la força del teu treball. El mateix mes de novembre, el jugador del primer equip del club Dani Martínez es va trencar els lligaments creuats del genoll en una simple entrada a cistella, Dani també s’anava a perdre tota la temporada. Carla ens explica que Dani es va convertir en un referent per a ella “jo veia com treballava Dani mentre el seu equip estava entrenant, era molt constant, llavors es va convertir en un referent, volia recuperar-me com ho estava fent ell”. Ara Dani ja ha tornat a les pistes, i Carla ens explica que va sentir en veure-li de nou en el Serrallo “va ser espectacular veure-li de nou, quan li vaig veure jugar vaig pensar:  Carla, si Dani ha pogut també podràs tu”

Encara que no és fàcil sortir d’una lesió així “encara em falta tenir una mica més de confiança en la meva mateixa”, per a Carla el pitjor ja ha passat, ens diu que “sento com si tingués un genoll nou, em sento molt bé”. Amb una gran maduresa i amb ganes de seguir treballant, la jugadora assegura que “tinc ganes de començar a millorar en totes les coses que fallava abans, seguir treballant i mirar cap a davant”