Aquest dies, l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ) i la Facultat de Química de la Universitat Rovira i Virgili (URV) han celebrat unes jornades dedicades als estudiants de doctorat, a la seu de l’ICIQ. Una cita per compartir recerca, experiències i inspiració, amb convidats molt especials. Es tracta del PhD, un esdeveniment col·laboratiu organitzat per als estudiants de doctorat. En parlem amb Laura Solé (URV), Eva Prat (ICIQ) i un dels ponents, l’astrofísic i divulgador Manuel González, conegut pel seu original projecte Astrocopla.
Josep Suñé. Laura, Eva, què són exactament aquestes jornades PhD?
Laura Solé. Són una oportunitat perquè els doctorands de la Facultat de Química i de l’ICIQ ens coneguem, compartim les nostres recerques i aprenguem dels convidats que ens expliquen la seva trajectòria com a científics. Ens ajuda molt a reflexionar sobre el nostre futur professional.
Eva Prat. També és un espai per veure possibles col·laboracions entre grups i, sobretot, per inspirar-nos. Fins ara l’experiència està sent molt positiva, amb molta participació i ganes.
Ciència amb ritme i humor
JS: I un dels convidats és l’astrofísic Manuel González, que no ve del món de la química…
LS No! Però ha estat una xerrada molt interessant. Tot i no ser químic, ha sabut connectar amb nosaltres i ens ha donat deu claus molt útils per afrontar el doctorat.
EP. I amb molt d’humor. Ens ha encantat la seva manera de comunicar.
JS. Manuel, ets de Talamanca de Jarama, un petit poble de Madrid. Allà ja miraves el cel?
Manuel González. Sí, el cel allà és molt fosc, ple d’estrelles. La meva passió per l’astrofísica va néixer de petit, mirant amunt i fent-me preguntes sobre l’univers. Recordo quedar-me hores al camp amb una llanterna i un mapa estel·lar intentant reconèixer constel·lacions. Aquella curiositat infantil és exactament la mateixa que m’empeny avui: voler entendre com funciona l’univers i, sobretot, com tot està connectat.
Et vam veure al concurs Saber y Ganar. Vas ser un dels “magnífics”! Hurtado és immortal, o extraterrestre?
Sí, vaig participar en 28 programes i després en especials. M’ho vaig passar genial. I sí, Jordi Hurtado és majíssim… però sobre la seva immortalitat, no puc dir res: he signat una clàusula de confidencialitat! (riu)
“Quan la ciència sona a copla…”
Com neix el concepte Astrocopla?
Va sorgir amb la comunicadora científica Natàlia Ruiz. Vam començar amb monòlegs científics i vaig presentar-ne un amb cançons de Lola Flores per explicar el cicle de vida de les estrelles: com neixen al núvol de gas, com creixen, com brillen i com moren en supernoves. Després vam fusionar divulgació i folklore, i així va néixer Astrocopla: ciència i coples tradicionals espanyoles. Parlem de forats negres, nebuloses o galàxies… però amb compàs i rialles.
I funciona?
Molt! És una manera divertida d’arribar a gent que potser no té interès inicial per la ciència. Quan la ciència entra amb música, entra millor. L’humor i la cultura popular són ponts molt poderosos.
Converses sobre l’univers
Parlem d’astrofísica. Si el teu fill et preguntés (a mi em va passar caminant amb ell per la muntanya) si tot això que vivim és real o un somni… què li diries?
Que la ciència descriu la realitat a partir del que podem mesurar. En el cas de l’astrofísica, la llum és la nostra gran eina: tot el que sabem de les estrelles i galàxies prové de la llum que ens arriba. Analitzant el seu espectre podem saber la seva composició química, la temperatura, la velocitat o l’edat.
Ara bé, hi ha un límit —tant físic com cognitiu— a allò que podem percebre. Només podem observar fins on la llum ha tingut temps d’arribar des del Big Bang. Tot el que queda més enllà és, literalment, invisible per a nosaltres. Potser existeix un univers immens més enllà d’aquest “horitzó de llum”, però mai no ho podrem veure. Aquesta idea, a mig camí entre la ciència i la filosofia, és fascinant.
Creus que hi ha vida extraterrestre? Podria una civilització molt avançada alterar l’espai i el temps sense que nosaltres ho detectéssim?
Si ens basem en la probabilitat, gairebé segur que sí. La nostra galàxia té uns 100.000 milions d’estrelles, i hi ha uns 100.000 milions de galàxies. Això vol dir que hi ha més estrelles a l’univers que grans de sorra a totes les platges de la Terra.
Si només una petita fracció tingués planetes habitables, i d’aquests una minoria hagués desenvolupat vida, encara hi hauria milions de mons amb alguna forma de vida. Però el misteri és que no n’hem trobat cap prova. Això és el que anomenem la paradoxa de Fermi: si la vida és tan probable, on són tots?
Mentrestant, la ciència busca respostes reals: la missió Perseverance a Mart està recollint mostres per trobar possibles fòssils, i el projecte SETI analitza radiofreqüències per detectar senyals d’intel·ligència extraterrestre. Estem buscant vida, i potser un dia la trobarem.
Què et semblaria més inquietant, estar sols o no estar-ho?
Més inquietant seria no estar sols. Si existís una altra civilització tecnològicament avançada, podria haver arribat a un nivell de coneixement que ni imaginem. Però també seria meravellós: voldria dir que la vida és una propietat natural de l’univers, no un accident.
Estic convençut que, dins la meva vida —tinc 44 anys, així que espero viure prou!—, veurem alguna evidència de vida fora de la Terra. Potser microorganismes en un satèl·lit de Júpiter, com Europa, o en el subsòl de Mart. Seria un descobriment capaç de canviar la nostra manera d’entendre què vol dir “viure”.
Hi ha alguna observació que, si es fes, et faria replantejar tot el que saps sobre astrofísica?
Sí, i crec que seria una revolució comparable a les tres grans revolucions de la història científica: primer, quan Copèrnic ens va mostrar que no érem el centre de l’univers; segon, quan Darwin ens va demostrar que no som éssers immutables; i la tercera serà quan confirmem que no estem sols.
Si, en els anys que em queden de vida, descobríssim vida extraterrestre intel·ligent o fins i tot senyals de civilitzacions avançades, això canviaria tot el que entenem sobre l’evolució de la vida, la tecnologia i la societat. Replantejaria models sobre la probabilitat de vida en l’univers, la nostra concepció del futur i fins i tot la nostra filosofia sobre el lloc de l’ésser humà.
A més, encara hi ha aspectes més teòrics: si trobessim una senyal de matèria o energia que desafii les lleis conegudes de la física —per exemple, un comportament anòmal en l’expansió de l’univers o en la gravetat— hauríem de revisar tot el nostre coneixement astrofísic. Això inclou matèria fosca, energia fosca i la comprensió de forats negres. Seria un moment històric, com tornar a començar des de zero, però amb els instruments i dades que ja tenim.
La matèria i l’energia fosca: existeixen realment o només indiquen que no entenem del tot la gravetat?
Bona pregunta. Aquesta és una de les grans preguntes actuals. Avui dia, les observacions ens diuen que l’univers està format en un 5% per matèria “normal” —la que forma planetes, estrelles i nosaltres—, un 27% per matèria fosca i un 68% per energia fosca. Però no sabem què són aquestes dues últimes.
Potser són partícules desconegudes, o potser és que les nostres teories de la gravetat no són del tot correctes. Einstein va revolucionar la física amb la relativitat general; potser necessitem un nou Einstein per comprendre el que ens falta. És possible que en el futur descobrim que aquestes dues “fosques” no existeixen com a tals, sinó que són símptomes del nostre desconeixement actual.
Si l’univers pogués fer-se una pregunta sobre ell mateix, quina seria?
Crec que es preguntaria: què hi havia abans de mi? Però és una pregunta trampa, perquè el temps mateix va néixer amb el Big Bang. “Abans” no té sentit, però la nostra ment humana necessita imaginar un origen. Potser l’univers és només un dels molts en un multivers, o potser és cíclic, que s’expandeix i es contrau infinitament. No ho sabem. I això és el que fa que l’astrofísica sigui tan apassionant.
Treballes ara a Granada. Què hi fas exactament?
Soc coordinador del projecte educatiu ESERO al Parc de les Ciències. És un programa impulsat per l’Agència Espacial Europea per despertar vocacions científiques entre els joves. Utilitzem l’espai com a fil conductor: construir un coet o entendre com aterra un robot a Mart és una manera molt potent d’aprendre física, matemàtiques i treball en equip.
I per acabar: l’univers és conscient?
No ho crec. L’univers és un sistema físic, no una ment. Però poèticament, pensar que l’univers “es coneix a si mateix” a través de nosaltres —que som producte de la seva evolució— és molt bonic. En certa manera, som la part de l’univers que s’ha tornat capaç de mirar cap al cel i preguntar-se per què existeix.
Gràcies, Manuel, Laura i Eva, per compartir aquesta estona.
A vosaltres. I recordeu: sigueu feliços i curiosos — és la millor manera de fer ciència!
Blau de Prússia, el color dels incondicionals de la química
‘Blau de Prússia’ és el nou podcast coproduït per Tarragona Ràdio i l’ICIQ sobre la investigació química del Camp de Tarragona. L’objectiu principal és realitzar un podcast pioner que també s’emetrà al 96.7 FM en horari matinal per a totes les audiències, apropant així a la gent del territori la importància de l’activitat científica, i singularment de la química, que trobem a tot arreu i és clau a Tarragona.
