Sabem les causes tècniques generals, però no hi ha encara una responsabilitat única ni una conclusió política tancada. Encara hi ha investigacions obertes i, de fet, algunes es podien allargar fins a 18 mesos més, i molts expedients oberts.

Hi ha, això sí, un cert consens tècnic del què va passar. Informes tècnics europeus i posteriors consideren que no hi va haver una sola causa, sinó una sobretensió del sistema provocada per diversos factors simultanis que van desencadenar una desconnexió en cascada, recordeu aquella frase, desconnexió en cascada de centrals. Entre aquests factors, almenys els identificats, oscil·lacions i pèrdua de control de tensió a la xarxa, desconnexió ràpida de generació elèctrica, manca de capacitat d’estabilització del sistema, diferència en la regulació de la tensió entre centrals, reduccions sobtades de producció i reacció en cadena posterior, que és el que va provocar la gran apagada.

El resultat, un augment ràpid i incontrolat de la tensió, que va fer caure el sistema elèctric a nivell peninsular. I la resta ja ho sabeu.

Però la pregunta, què ens fem és: Un any després, estem millor? Han canviat sistemes, han canviat les coses?

Entrevista amb Pedro García, catedràtic d’enginyeria informàtica (URV) i amb José Enrique Vázquez, president de la Comissió d’Energia de Pimec

Parlem amb un expert, almenys en sistemes, amb el catedràtic d’Enginyeria Informàtica de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Pedro García. Amb ell vam parlar just fa un any, uns dies després de la gran apagada. Ja va un any va parlar de la “complexitat dels sistemes”, i que hi ha solucions a llarg termini “per fer que sigui més resilient i robust”. Això són paraules teves, literals de fa un any. Com estem un any després?

Sí, exacte. El problema va ser, fa un any, la fragilitat tremenda de tot el sistema. I aquí podem dividir entre la infraestructura energètica i la infraestructura de telecomunicacions. Cap d’elles estava preparada. La infraestructura energètica, com has dit, no va poder rebre aquesta sobretensió i va caure en cascada de manera catastròfica. I era molt fràgil, no estava gens preparada.

Què s’ha fet en un any? No s’ha arreglat, però sí que s’han pres mesures. És a dir, les antenes i les estacions, només tenien per una hora o dos màxim d’autonomia local d’energia. I moltes ni això, depenien totalment de l’electricitat. Això va ser molt greu, perquè ens vam quedar sense mòbil molt ràpid i sense comunicacions, que en una crisi, hauries de tenir comunicacions. I a més, el tema energètic, com tu dius, les renovables, no tenien cap backup sincrònic amb les terminals de gas. Això a nivell energètic, què ha passat? Que hem acabat pagant més, perquè tenim ara més backup de terminals de gas, de producció de gas, que són síncrones per parar aquest cop.

També és cert que s’estan fent coses. És a dir, les crisis són útils. A banda que ara paguem una mica més la nostra factura elèctrica per tenir aquest backup o aquest sistema perquè no caigui tot, també s’està invertint molt en bateries i en interconexió. Bateries, aquí al Camp de Tarragona tenim diferents notícies que diuen que s’estan invertint molt perquè aquest excés d’energia renovable que llancem i que no serveixi pugui ser emmagatzemada. De manera que, a poc a poc…

O sigui, a Califòrnia està molt més avançat el tema de les bateries, i això permet que si hi ha una sobrecapacitat, com va passar perquè vam caure a les 12 del matí, quan el sol s’està pegant molt, aquesta sobrecapacitat es pot emmagatzemar en bateries. Això ja seria una gran mesura que milloraria tot. I, a poc a poc, estem caminant cap a un sistema més resilient a nivell elèctric, que permetrà que l’energia renovable no es perdi.

També Espanya està exportant electricitat. Aquest últim any n’hem exportat molt, i les interconexions s’estan augmentant. Fins i tot si França no vol, amb Itàlia ja es planteja un cable. O sigui, les crisis són útils si s’estan movent. L’altra són telecomunicacions.

A nivell de telecomunicacions també s’han pres moltes mesures.

A Tarragona, en concret, també vam veure la fragilitat. La química va caure estrepitosament. Les comunicacions internes i industrials van caure immediatament. Tot depenia de l’electricitat. No hi havia autonomia energètica. L’infraestructura crítica va caure, i això no podia ser. Tots els proveïdors de telecomunicacions van perdre molt ràpid la comunicació d’antenes. I, en una crisi, no tenir comunicació és gravíssim.

S’han fet coses. La regulació ha canviat. Ara hi ha un mínim de quatre hores que han d’aguantar. Les antenes tenen més bateries per aguantar més temps. La comunicació és avui millor, un any després, si tenim una apagada, tindrem més temps de mòbil. Hauríem de tenir fins a quatre hores en molts llocs.

També han augmentat els generadors elèctrics autònoms en moltes instal·lacions, en els hubs de comunicació, en Telefònica, en Vodafone… com d’altres estan invertint en tenir autogeneradors per mantenir aquesta infraestructura. També hospitals, infraestructura crítica, la química… Han reaccionat reforçant molt aquesta fragilitat perquè no sigui tan catastròfica la caiguda i la comunicació amb serveis d’emergències. La Unió Europea ha començat a invertir en plans de protecció d’infraestructura crítica.

No només hospitals, la química es considera infraestructura crítica, però també hi ha hubs de comunicació. A poc a poc, una caiguda tan grossa com la que va passar a Espanya, ens està fent reaccionar tant a nivell energètic, que ens està costant diners, però també a nivell de telecomunicacions, que són molt importants. La informàtica, Internet, el estar connectat. Cada vegada és més autònoma i aguanta més. Un any després, el problema no està resolt.

Avui el sistema és més resilient, més robust, i aguantaria més, però si tornès a passar, tornarem a estar en una situació complicada?

Aguantaríem més hores. Obtindríem més hores de comunicació de mòbil. També és més difícil que caigui tot el sistema elèctric en cascada. Estem pagant més aquesta infraestructura síncrona de gas. Tenim més centrals treballant perquè no caigui.

És més difícil que caigui. Si arribés a caure tot, estem més preparats. La infraestructura crítica, la química, els hospitals, els serveis d’alerta… Tot ara ha après del que va passar.

Les antenes abans van trigar molt a recuperar-se, el tema de recuperació, perquè no estaven preparades. No es podien connectar remotament a molts centres de telecomunicacions per arreglar-ho, redireccionar-ho, reenrutar el tràfic. Havien d’anar presencialment els tècnics allí a resetejar o a arreglar el problema que havia passat, perquè mai havien pensat que pogués passar això.

Ara ja Vodafone, Telefónica, tenen monitorització remota, es poden connectar en remot, tenen més rutes per si cau una que no sigui una cascada de caigudes. Hem après alguna cosa. No està tot resolt, però són útils aquestes crisis.

Quan hi ha una guerra, que pot volar una central pels aires, se n’aprèn. Tu feies referència, fa un any, que a nivell d’Europa s’està treballant amb projectes per infraestructures crítiques. I fins i tot vosaltres, des del vostre laboratori, teniu també alguns projectes a nivell europeu?

Sí, exacte. Hi ha tot un punt de finançament de la Unió Europea, i nosaltres col·laborem amb diferents socis europeus, i fins i tot hem treballat també amb gent d’Ucraïna. La Unió Europea ja no només són crisis com la nostra, de què pugui caure tot, sinó atacs híbrids. Rússia se suposa que està atacant infraestructures crítiques, a tot Europa. Telecomunicacions, transports, infraestructura energètica… Potser més al nord que a nosaltres, però el tema de la protecció de les infraestructura crítiques es clau, i les telecomunicacions és una, l’energia és una altra, la sanitat… El pol químic que tenim aquí és una infraestructura crítica a Europa, per exemple. Tot això hi ha diners per protegir-ho. La ciberseguretat de les xarxes… No és només catàstrofes climàtiques o energètiques, com les que van passar aquí, sinó també atacs híbrids que podrien rebre.

Nosaltres vam proposar un projecte amb 3 vessants. Crisi climàtica, com la DANA de València, crisi elèctrica, i crisi d’atacs híbrids, de ciberatacs a infraestructura, que podrien fer caure igualment les infraestructures totes aquestes amenaces.

Pedro García, un plaer, com sempre, conversar amb tu, perquè aprenem molt, i sabem que en situacions com aquestes hi ha investigadors com vosaltres i els vostres departaments, i que estem en bones mans. Una forta abraçada i gràcies.

Moltes gràcies.

Un altre vessant és també el tema de la pèrdua econòmica, i en parlem amb el president de la Comissió d’Energia de Pimec, la patronal de la petita i mitjana empresa, perquè sempre ho diem, el 90% de les empreses són petites, després hi ha les grans, que és una altra història, però les petites també han perdut diners.

José Enrique Vázquez, què tal? Molt bon dia.

Molt bon dia.

900 milions d’euros a nivell de tot Catalunya de pèrdues. I aquí hi ha molts sectors, restauració, turisme, indústria, sanitat, no?

A veure, els 900 milions és el que nosaltres vam poder constatar, en el seu moment, amb les empreses i els gremis afiliats a Pimec. Parlem de, en total, gremis i empreses, unes 160.000 empreses, Déu-n’hi-do. 900 milions d’euros, però va ser la causa directa, la informació que vam tenir en el primer moment.

Però és que tenim una segona causa que encara estem patint. A partir d’aquell dia, d’aquell dia 28, s’han hagut de reforçar molts sistemes, i la xarxa, que tindrà més inèrcia, tots això que esteu explicant, això ens està costant l’energia elèctrica entre un 7 i un 12% més cara. És a dir, encara estem pagant les conseqüències d’aquell dia… per reforçar la xarxa, a banda de tot el dany directe que es va produir.

Avui, tinc entès, que és l’últim dia per a reclamar. Avui, un any després, és l’últim dia per poder fer-ho?

Sí, és curiós. Per fer una reclamació per la via que es diu civil, a l’Estat és un any. La majoria de les empreses diuen que estan vinculades a aquesta problemàtica, tenen la seva seu a l’Estat, no a Catalunya. A Catalunya són 3 anys, però a l’Estat és un any. Per tant, s’aplica el d’un any, perquè la seva seu està fora de Catalunya.

Què heu vist, Josep Enric, a nivell de petita i mitjana empresa? S’ha aprofitat aquest any per reforçar sistemes?

Sí, a veure, les PIMES… A partir d’aquell dia ja van començar a actuar molt ràpid. No només sectors com poden ser la restauració, l’hostaleria, el turisme, que van tenir pèrdues importants per allò que tenien en càmeres, aliments, serveis que havien donar… Tota la societat, tota la indústria. Les empreses han començat, per exemple, com ben han dit, tots els temes de comunicacions, de seguretat, d’informàtica… Si abans posaven un SAI, que el seu temps de durada era una o dues hores, no podien somiar, mai podien pensar en una aturada més enllà; una falta de suministre, amb la caiguda d’un dia i mig de durada.

Hi ha llocs que no s’havien plantejat mai, i això és anar cap enrere, eh?, posar grups electrògens, perquè tenien un doble suministre de la xarxa mateixa; un que venia d’un sentit i un altre d’un altre; una subestació diferent en cada cas, i ningú pensava que podia fallar tot. Per tant, hi ha molts serveis, no només els crítics, sanitaris, per exemple, que ho van patir. Tampoc tenien aigua, tampoc podien extreure gasoils de les benzineres, perquè les bombes elèctriques no anaven. Realment des de les PIMES estan prenent mesures en tot aquest any perquè, en cas que, és difícil, és difícil que això torni a passar, poder tenir una actuació més segura.

Una dada. Aquesta factura, 900 milions d’euros a nivell de Catalunya. Es pot fer alguna extrapolació a nivell de Tarragona, de demarcació?

Bé, a veure, la reclamació de Repsol és molt milionària, si no vaig errat, són 100 i escaig milions d’euros, eh? Només Repsol, a Tarragona, l’afectació vinculada a la petroquímica… i a la indústria auxiliar de la petroquímica serà més gran.

Però, clar, Repsol no és una PIME, és una altra lliga. A Tarragona podem fer una extrapolació que d’aquests 900 tranquil·lament poden ser 300, 350 milions. Tarragona té una activitat industrial molt important. Jo crec que després, òbviament, de Barcelona, és el gran pol industrial de Catalunya i del sud d’Europa.