powered by Advanced iFrame. Get the Pro version on CodeCanyon.
Aquest és el plantejament de partida amb el que un equip internacional, entre el qual hi ha Andreu Ollé, que ha descobert al nord de la Xina un jaciment de 40.000 anys d’antiguitat freqüentat per una població amb tecnologies originals, que no es corresponen amb les descrites en jaciments arqueològics habitats per poblacions arcaiques de la regió, ni tampoc amb les tradicionalment associades a l’expansió de poblacions modernes.
A l’Evoluciona hem conversat amb el Dr Andreu Ollé, investigador de l’IPHES-CERCA i professor associat de la URV. Ara mateix està fent una estada a Cambridge (Anglaterra). En quin moment va arribar l’Homo sapiens a la Xina i què va passar quan es va trobar amb els denisovans o els neandertals que vivien en aquesta zona?
El descobriment d’aquesta tecnologia peculiar contradiu la idea d’una substitució ràpida de les poblacions arcaiques pels humans anatòmicament moderns, i suggereix més aviat un període d’hibridació genètica i cultural. Els resultats d’aquesta investigació s’acaben de publicar a la revista Nature.
Sovint es considera que l’expansió dels humans moderns es va veure facilitada per innovacions econòmiques, socials i simbòliques. L’ús de colorants i les tecnologies miniaturitzades, per exemple, es consideren indicadors arqueològics d’una complexitat cultural més gran, que hauria facilitat l’expansió de les poblacions modernes. No obstant això, excepte l’ús d’ornaments i colorants en una de les coves de Zhoukoudian (fa aproximadament 35-33.000 anys) i de denes realitzades amb closques d’ou d’estruç al jaciment de Shuidonggou 2 (fa aproximadament 31.000 anys), no es coneixen altres proves clares d’aquesta conducta a la Xina.
Les restes arqueològiques trobades al jaciment de Xiamabei, a la riquíssima conca de Nihewan, al nord de la Xina, omplen aquest buit i donen llum sobre aquest moment clau en la història del poblament d’Àsia.
D’altra banda, el grup humà que freqüentava aquest jaciment utilitzava eines de pedra (sílex i quars) de mida molt reduïda, obtingudes majoritàriament per talla bipolar sobre enclusa. L’estudi funcional d’una mostra d’aquests instruments el va dur a terme Ollé, avui ens ho ha explicat.
De fet, gràcies a la combinació de microscopia òptica, digital 3D i electrònica, s’ha pogut esbrinar que diverses de les peces van ser fixades amb l’ajuda de fibres vegetals a mànecs, en alguns casos d’os, i utilitzades en tasques variades, com el processament de plantes i fusta, el raspat de pell o en accions de perforació. Les traces trobades en elements no emmanegats, a més, apunten a activitats de carnisseria i al seu ús com a tascons sobre materials durs. L’anàlisi de residus duta a terme en aquests instruments, a més, ha permès relacionar l’ús de l’ocre tant amb l’emmanegament dels instruments com amb el processament de la pell. En definitiva, el conjunt de Xiamabei representa l’aparició fa 40.000 anys de noves expressions culturals desconegudes o extremadament rares a l’est d’Àsia.
Avenços en l’estudi de residus microbotànics en els instruments lítics dels primers hominins
També ens ho ho explicat Ollé, juntament amb Maria Soto, investigadora al Madrid Institute for Advanced Study i professora de la Universidad Autonoma de Madrid, i Juan Luis Fernández Marchena, investigador de la Universitat de Barcelona i de l’IPHES-CERCA.
Tots tres han format part d’un equip internacional d’investigadors liderat per Julio Mercader (Univ. de Calgary i investigador associat a l’IPHES) amb Antonella Pedergnana (Univ. Zurich). Han publicat un mètode innovador per a la identificació de residus microbotànics adherits a les superfícies de les eines de pedra. L’article, publicat a la revista Scientific Reports, representa un avenç metodològicper conèixer les activitats relacionades amb el processament de les plantes per part dels primers grups d’hominins.
Fa més de 2 milions d’anys a l’Àfrica oriental, les eines dels primers hominins van evolucionar en un entorn canviant pel què fa als recursos disponibles, en el qual les activitats de matxucament van exercir un paper clau en aquest procés d’adaptació.
La gorja d’Olduvai (actualment Oldupai), a Tanzània, és un lloc fonamental per a l’estudi de l’evolució humana, i en ell s’hi van descobrir les col·leccions d’instruments relacionades amb el matxucament més antigues del món. No obstant, les evidències directes dels recursos processats amb aquestes tecnologies són escasses.
Els resultats obtinguts demostren que, efectivament, els suports lítics són potents reservoris ambientals, on les restes de plantes queden atrapades en litobionts, és a dir, micro hàbitats associats a superfícies rocoses, que es conserven en agregats endurits.
El treball, fruit d’una àmplia col·laboració transcontinental i interdisciplinària dins el projecte “Stone Tools, Diet and Sociality Project” (Partnership Grant, SSHRC), conclou amb la proposta d’un protocol i un flux de treball que permetin superar el soroll ambiental, reduir el risc de falsos positius mitjançant controls segurs, caracteritzar millor els residus com a mescles poligèniques, i, el que és més important, establir vincles més segurs enter les restes microbotàniques i l’ús de les eines de pedra.
“El protocol definit és el que estem començant a aplicar en estudis en curs de conjunts arqueològics, no només a Oldupai, sinó també en altres jaciments com els de la Sierra d’Atapuerca o el Barranc de la Boella”, assenyala Andreu Ollé.
