Avui l’Evoluciona, des del laboratori de Lítica de l’IPHES, al campus Sescelades. Un equip internacional liderat per l’IPHES descobreix unes de les primeres evidències culturals dels humans moderns fora d’Àfrica. Són un conjunt d’eines de pedra, d’una antiguitat de fins a 54.000 anys, trobades a la cova de Kaldar, situada a l’Iran.
Aquesta descoberta ha estat publicada recentment en una de les revistes que es troben al top ten en matèria de ciències multidisciplinàries: el Scientific Reports. En parlarem amb diversos coautors, especialistes en diferents temes: Andreu Ollé, arqueòleg (coordinació projecte i tecnologia lítica); Behrouz Bazgir i Laxmi Tumung. També Palmira Saladié (Zooarqueologia i tafonomia); Juan Manuel López (microfauna) i Ethel Allué (arqueobotànica). Què pot aportar aquesta recerca al coneixement del pas del Paleolític mitjà al Paleolític Superior a la regió de les muntanyes del Zagros, així com sobre el poblament d’Europa per part dels humans anatòmicament moderns? Es tracta d’un projecte internacional de l’IPHES, nascut de la presència d’investigadors iranians que fan la seva tesi doctoral i, de fet, s’ha formalitzat un conveni oficial de col·laboració entre l’IPHES i les institucions iranianes. Els resultats de la datació d’aquest jaciment situen l’Iran entre els primers indrets habitats pels humans moderns que, juntament amb els grups d’hominins llevantins, van aconseguir per primera vegada dispersar-se des de l’Àsia occidental fins a Europa. La cova de Kaldar proporciona un dels exemples més antics de l’existència de l’home modern en aquesta part del món, i a− la vegada dades sobre com aquestes poblacions van sobreviure al clima i a les situacions mediambientals paleàrtiques que resultaven noves per a ells.
LA PEÇA: (Amb l’arqueòleg Andreu Ollé). Hem triat dos elements: una punta Levallois característica del Paleolític mitjà, fabricada per grups neandertals, i una lamineta del Paleolític superior, fabricada pels humans anatòmicament moderns. Ambdues peces són de sílex i procedeixen del jaciment de Kaldar, de nivells diferents. Amb elles pretenem posar en evidència les diferències entre els dos períodes i parlar dels canvis tecnològics que podem estudiar en aquest jaciment.
SEGON TEMA: Tarragona se suma amb l’arqueologia a la celebració d’una dècada de projectes de recerca europeus de primer nivell mundial. El 15 de març reunirà personal investigador que en aquest temps han obtingut finançament del prestigiós European Research Council (ERC). La jornada, coneguda com ERC Week, tindrà lloc a la seu de l’ICAC, coorganitzador de l’esdeveniment juntament amb l’IPHES i l’ICRPC. En parlem amb Xosé-Pedro Rodríguez, coordinador de recerca de l’IPHES´. Serà de les 16 a les 19 h, a la seu de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). Amb aquesta finalitat, les diferents presentacions abordaran aspectes relacionats amb l’evolució en la presència de grups espanyols al ERC, l’enfoc científic general dels projectes subvencionats, així com la contribució d’aquest programa en la carrera científica dels membres dels grups d’investigació participants. La jornada comptarà amb l’assistència de la National Contact Point del ERC a Espanya, Esther Rodríguez; del director Sistema CERCA, Lluís Rovira, i de personal investigador que ha dirigit o està dirigint projectes ERC des de centres de l’Estat. Aquest organisme, creat per la Comissió Europea, té com a missió el finançament de la investigació d’alta qualitat científica mitjançant les denominades ERC-Grants, un ambiciós programa que recolza projectes d’investigació de fins 5 anys de durada amb dotacions econòmiques que van des dels 1,5 fins als 2,5 milions d’€. Des de la seva creació fa 10 anys, l’ERC ha finançat 5 projectes d’investigació arqueològica a Espanya.
QUI ÉS QUI A L’IPHES: CARLES LORENZO MERINO. Professor d’Evolució humana a la URV, és investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social i coordinador del “Màster en Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana” a la mateixa universitat. Forma part de l’equip d’investigació dels jaciments de la Sierra de Atapuerca des de 1990 i des llavors ha participat de forma contínua en els treballs d’excavació i recerca d’aquest jaciments. Doctor per la Universidad Complutense de Madrid i Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Ha estat col·laborador del Departament de Paleontologia de la Universidad Complutense, becari de recerca del CSIC, becari de la “Residencia de Estudiantes” a Madrid i ha realitzat diverses estades de recerca a l’estranger, entre d’altres al Cleveland Natural History Museum i al American Museum of Natural History de Nova York. La seva recerca es centra en l’estudi anatòmic i evolutiu dels fòssils humans, principalment de l’esquelet postcraneal. A la seva tesi doctoral, dirigida per Juan Luis Arsuaga, va estudiar l’evolució de la mà als homínids, incloent-t’hi les restes trobades a la Sierra de Atapuerca. Les restes de mà d’Atapuerca són el registre més complert que tenim de tota la evolució humana. Altres temes de recerca són la evolució del dimorfisme sexual en els homínids, les seves implicacions etològiques i sociobiològiques, i l’aplicació de tècniques tridimensionals per l’estudi de restes humanes. És autor de més de 100 publicacions, entre els que es troben articles a les revistes més prestigioses, tant de ciència general com Nature o Science, o més específiques de l’àmbit de l’evolució humana, com Journal of Human Evolution o American Journal of Physical Anthropology. Coautor del manual de prehistòria
