Evoluciona, amb l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES): Des del laboratori de microfauna.
Troben restes fòssils d’una nova espècie de rèptil, un llangardaix sense potes, que va viure a Múrcia fa un milió d’anys. Han dedicat la descoberta al paleontòleg Miguel Ángel Mancheño, primer director de les excavacions al jaciment murcià de Quibas, on ha aparegut.
La troballa evidencia que el sud-est de la Península ibèrica va actuar com l’últim refugi ecològic d’espècies subtropicals d’Europa occidental
Parlem amb Hugues-Alexandre Blain, investigador de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), que és un dels autors de l’article científic que dóna a conèixer la nova espècie de llangardaix, i Pedro Piñero, col·laborador de l’IPHES i codirector de les excavacions a Quibas, on es va produir la troballa.
Hugues-Alexandre Blain, investigador de l’IPHES, en col·laboració amb Salvador Bailon del Museu Nacional d’Història Natural de Paris (MNHN), han descrit una nova espècie de llangardaix sense potes del gènere Ophisaurus, família dels ànguids com el vidriol, present avui dia a la Península ibèrica. Les restes trobades són un maxil·lar, 3 mandíbules, dos parietals, nombroses vèrtebres i un osteoderm. La troballa s’ha dedicat a Miguel Ángel Mancheño, professor de la Universitat de Múrcia i paleontòleg, antic director de les excavacions de Quibas (Abanilla, Múrcia), on van aparèixer les restes fòssils que han donat lloc a la nova espècie esmentada. Així, el nou llangardaix s’ha anomenat Ophisaurus manchenioi. En funció de les restes fòssils trobades, i del coneixement que es té dels animals actuals d’aquest tipus, es pensa que tindria uns 40 centímetres de longitud.
L’Ophisaurus està representat actualment per altres espècies que viuen en ambients tropicals i subtropicals del nord d’Àfrica (Marroc i Algèria), a nord-amèrica i al sud-est asiàtic. L’anàlisi paleobiogeogràfica del gènere mostra que apareix a Europa durant l’Eocè (fa entre 56 i 34 milions d’anys), i que va tenir la seva màxima extensió durant el Miocè (fa entre 23 i 2,6 milions d’anys). Durant el Pliocè (fa entre 5,3 i 2,6 milions d’anys) la seva distribució europea està restringida a la Mediterrània i després d’una supervivència més llarga en el sud de la Península ibèrica, que actuaria com a refugi, acaba per extingir-se fa sobre un milió d’anys amb el seu últim esment en el jaciment murcià de Quibas.
“Fins al moment, es coneixia la presència fòssil d’aquest gènere en altres jaciments del Plistocè inferior de la Península ibèrica com Barranco León i Fuente Nueva-3 (Granada), però no es disposava de l’element clau per comparar-lo amb les altres espècies fòssils que finalment han estat definides a partir d’un os del crani: el parietal”, puntualitza Hugues-Alexandre Blain, investigador l’IPHES i coautor l’article científic en el qual es dóna a conèixer la troballa. “Osteològicament, aquesta nova espècie està més emparentada amb l’espècie fòssil Ophisaurus holeci del Miocè d’Alemanya i de la República txeca que amb el seu representant modern nord africà (Ophisaurus koellikeri)”, afegeix. “Per això podem dir que es tracta d’una espècie relicta europea i que no procedeix d’una comunicació entre el Nord d’Àfrica i el Sud de la Península ibèrica”, puntualitza.
Per comparació amb les altres espècies actuals del gènere, es pot inferir que aquest rèptil tenia uns requeriments ecològics tropicals o subtropicals. La seva extinció a nivell d’espècie a la Península ibèrica i a Europa coincideix amb la desaparició progressiva de certs tàxons arboris subtropicals (Cathaya, Elaeagnus, Engelhardia, Eucommia, Liquidambar, Keteleeria, Nyssa, Sciadopitys, Symplocos, Pretoria, Parthenocissus, Pterocarya y Tsuga). “Conseqüentment, es pot dir que l’extinció d’aquest rèptil és contemporània amb la desaparició dels últims reductes amb condicions subtropicals (boscos càlids i humits) al Sud d’Europa al voltant de fa 1,2 milions d’anys, durant un període de canvis climàtics molt importants conegut com la transició del Plistocè inferior a mig, observa Hugues-Alexandre Blain.
El jaciment paleontològic de Quibas (Abanilla, Múrcia) ha aportat des del seu descobriment el 1994 restes fòssils de més de 70 espècies del final del Plistocè inferior, de sobre 1 milió d’anys d’antiguitat. “Es tracta d’un jaciment càrstic la importància del qual rau en la gran diversitat faunística, en l’excel·lent conservació de restes i en la probabilitat de trobar evidències humanes”, comenta Pedro Piñero, codirector actual de les excavacions a Quibas i col·laborador de l’IPHES.
Cal destacar la presència de restes de macacos, grans fèlids, linxs, guineus, bous mesquers, cabres, rinoceronts, daines, porcs espins, trencalòs, àguiles o ibis calamita, així com una llarga llista taxonòmica de petits vertebrats entre els quals s’inclouen eriçons, ratolins, lirons, musaranyes, ratpenats, serps, escurçons, dragons, agàmids, etc. “La investigació dels restes trobades posa de relleu la importància d’aquest jaciment amb la presència de noves espècies desconegudes per a la ciència fins ara, com és el cas del nou llangardaix”, assegura Pedro Piñero.
El material estudiat d’aquesta nova espècie va aparèixer l’any 2006, però, la revisió d’aquestes peces s’emmarca en el nou projecte, inscrit en el projecte d’investigació CGL2016-80000-P “Crisi climàtiques del Plistocè Inferior i Mitjà i la seva incidència en l’evolució de les comunitats de microvertebrats del llevant espanyol” i en el grup de recerca de l’IPHES Paleoecologia Humana del Plio Plistocè (PalHum). AGAUR-Generalitat de Catalunya, 2017SGR-859.
També hem parlat amb l’investigador predoctoral de l’IPHES, José Ramón Rabuñal, que actualment està en període de formació en aquest centre de recerca ha realitzat una estada de recerca de tres mesos al Departament d’Evolució Humana de l’Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology (Leipzig, Alemanya), sota la supervisió del Dr. Shannon P. McPherron. José Ramón Rabuñal treballa en la seva tesi doctoral i en aquest marc realitza estades a diferents centres d’investigació, com ara ha estat el cas del Max Planck.
El propòsit d’aquesta estada ha estat ampliar la seva formació en tècniques d’anàlisi espacial a nivell intra-site. Aquest tipus de metodologies té per objecte conèixer l’organització de l’espai en els assentaments a través de l’estudi de la distribució espacial de les evidències d’ocupació. La investigació que ha realitzat té com a objectius reconstruir, en el marc de la seva tesi doctoral, els processos de formació i l’organització espacial de les ocupacions mesolítiques al jaciment a l’aire lliure d’Arenal de la Virgen (Villena, Alacant). Aquest jaciment ha estat recentment excavat en el marc del projecte de recerca ERC PALEODEM (Ref.683018), que té com a objectiu analitzar les dinàmiques demogràfiques i els processos de transmissió cultural durant la transició Plistocè – Holocè a la Península Ibèrica.
Després d’aquests tres mesos coneixent i aplicant noves tècniques d’estadística espacial, començarà amb la resta de l’equip PALEODEM el procés de preparar les publicacions científiques que donin a conèixer els resultats de les investigacions d’aquest projecte europeu. Per a aquesta estada, ha comptat amb el suport econòmic de la URV (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona) i la Comissió Europea, a través d’un ajut de mobilitat Erasmus – Placement dins el programa Erasmus +, així com del projecte ERC PALEODEM.
Presentació de les actes del V Congrés Internacional d’Arqueologia Experimental.
Hem tancat el programa avançant un acte de demà, dimecres, 27 de febrer a les 19 h, a la seu de la Societat Arqueològica Tarraconense, en un acte públic que organitza aquest entitat. L’Arqueologia experimental sempre ha estat una senyal d’identitat per a l’IPHES. L’experimentació és una eina bàsica per a la interpretació de les activitats desenvolupades per les societats prehistòriques i, cada vegada més s’utilitza, no només per explicar qüestions tecnològiques o paleoeconòmiques, si no per donar resposta a preguntes relacionades amb el paleoambient o amb els processos de formació i fossilització dels jaciments. A més, l’arqueologia experimental, és una eina de indubtable valor en la transmissió i difusió del coneixement sobre les societats prehistòriques.
L’any 2017 vam decidir organitzar el V Congrés Internacional d’Arqueologia Experimental a Tarragona des de l’IPHES. Aquest congrés, anteriorment celebrat a Santander (2005), Ronda (2008), Banyoles (2011) i Burgos (2014), ha anat creixent exponencialment en número de participants, contribucions i països participants i vam pensar que el 2017 seria el moment òptim per a que l’IPHES, en col·laboració amb l’associació espanyola d’Arqueologia Experimental (EXPERIMENTA), l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) i l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), se’n ocupés de la Cinquena edició.
Les actes s’han publicat al Butlletí Arqueològic que edita la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (www.arqueologica.org) en forma de monogràfic amb totes les aportacions dels investigadors participants. El volum recull 47 articles relacionats amb els tres eixos temàtics del congrés: dels caçadors recol·lectors a les societats productores; dels inicis de les societats complexes a l’actualitat i; didàctica i divulgació del patrimoni. Els treballs són fruit de la participació de 173 científics i estudiants, provinents no només de la Península si no també d’altres països europeus i, fins i tot, d’Àfrica, Amèrica del Sud i Àsia.
ens ho han explicat les investigadores de l’IPHES, Isabel Cáceres i Marta Fontanals.
