Feia 20 anys que un alcalde de Barcelona no visitava la ciutat de Tarragona. El darrer va ser Jordi Hereu, l’actual ministre d’Indústria i Turisme, i ha estat Jaume Collboni (PSC) qui ha trencat l’estadística aquest divendres. Ha passat pels micròfons de Tarragona Ràdio, en una entrevista conjunta amb el Diari de Tarragona.

Jaume Collboni i Rubén Viñuales. Foto. Juan Carlos Borrachero.

L’alcalde Viñuales ha dit que gràcies a vostè tenim el Tour de França a Tarragona. Hi ha 60 municipis de Catalunya, però només Granollers, Tarragona i Barcelona tindran una etapa. Com ho valora?

Bé, és gràcies a l’esport català, és gràcies al ciclisme i a l’afició, i és gràcies al fet que Barcelona té la capacitat internacional de projectar-se i de ser atractiva per a esdeveniments tan importants a nivell mundial com és la sortida del Tour de França. Però Barcelona, seguint la millor tradició olímpica, sempre que pot comparteix amb el conjunt del país i amb altres ciutats aquest protagonisme. I en aquesta ocasió, Tarragona i Granollers —sobretot Tarragona— tindran un paper molt especial. Si hem confiat en Tarragona és perquè confiem en el seu alcalde, en la ciutat i en la capacitat que té per donar resposta a aquest repte.

Queden 114 dies perquè el Tour passi per Tarragona, i 113 perquè arribi a Barcelona. Com van els preparatius?

Estem preparant la festa dels 100 dies, que farem a Barcelona a l’Arc del Triomf, al Passeig de Lluís Companys. Volem que els nostres municipis respirin Tour, que el color groc estigui pertot arreu. Ens agrada molt com a esport, però també com a espectacle, perquè és molt democràtic: és un esport on tothom pot participar i acostar-se. A més, reforça dos missatges molt importants: el de la pràctica esportiva i la salut, i el de la mobilitat sostenible, el d’anar en bicicleta com a mitjà de transport.

Un tarragoní, Berni Álvarez, és el conseller d’Esports de la nova Conselleria de la Generalitat. Ha ajudat aquesta nova conselleria per a la imatge de Catalunya en el turisme esportiu?

Crec que feia molt de temps que Catalunya no tenia un conseller d’Esports amb la talla —no només l’estatura, ho dic— del Berni Álvarez: amb un coneixement profund del sector esportiu i una gran capacitat política. Aquests projectes tan importants, sense la cooperació de la Generalitat, no dic que siguin impossibles, però són molt més difícils. El conseller Álvarez ha estat còmplice i ens ha ajudat en el tema del Tour i en altres grans esdeveniments. Jo crec que durant molts anys no havíem tingut política esportiva a nivell de Catalunya, i ara la tenim gràcies a ell.

Relació Barcelona–Tarragona i Àrea Metropolitana

És una via que comença ara, aquesta major relació entre Barcelona i Tarragona. Sempre s’havia dit que Barcelona mirava més cap a Girona. Cal refer aquesta relació?

Jo crec que és molt important que tothom entengui que Catalunya és un sistema de ciutats, una xarxa de ciutats. I que avui té dues grans àrees metropolitanes —constituïdes o no— que són Barcelona i el Camp de Tarragona. Per tant, com a alcalde de Barcelona i president de l’Àrea Metropolitana, he fet un paper de restablir lligams amb molts alcaldes i alcaldesses del país. Soc conscient del meu paper com a alcalde de la capital i ho faig sovint. Crec que Tarragona té un potencial espectacular que l’alcalde Viñuales està desenvolupant. S’estan fent dues coses molt bé: d’una banda, reformular el llegat històric romà, la identitat de Tarragona; i de l’altra, tenir projectes de futur com el desplegament de les energies renovables, l’hidrogen verd i el projecte metropolità.

Vostè és president de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Quin consell donaria als alcaldes Viñuales i Guaita perquè el Camp de Tarragona tiri endavant?

Paciència, constància i generositat. No són projectes fàcils. L’àrea metropolitana de Barcelona va trigar gairebé 20 anys. Jo crec que en aquest cas no caldrà tant, perquè ja veig més consens. El govern metropolità el formem pràcticament tots els partits polítics; només en queda fora l’extrema dreta. Però ho fem, tot i tenir majoria absoluta, compartint-ho políticament amb el conjunt dels municipis. Crec que és una gran fita que s’hagi constituït l’associació de promoció de l’àrea metropolitana, que hi hagi un pla de treball i que es comenci a parlar d’inversions en infraestructures, transport i comunitats energètiques. I diré més: nosaltres també volem aprendre de l’experiència del Camp de Tarragona, perquè el fet que sigui nou significa que molts dels temes de la seva agenda —com l’energia— fa 20 anys no existien com a competència. Nosaltres a l’àrea metropolitana de Barcelona no tenim competències en matèria energètica, i en canvi aquí ja és una de les prioritats. Per tant, també venim a aprendre.

Com es pensa en clau metropolitana en un territori amb tantes rivalitats històriques territorials, les batalles de campanar de tota la vida?

Pensant en els ciutadans. El que hem de fer no és pensar en quines competències tenim cadascú o qui té més protagonisme, sinó en els ciutadans. Els principals reptes que avui tenen els nostres veïns i veïnes —el transport, l’habitatge, l’energia, la gestió de residus— troben millors respostes si cooperem entre ajuntaments. Si penses en el ciutadà, segur que avances.

Ferrocarril i mobilitat

Hi ha molts tarragonins que han d’anar a treballar a Barcelona en tren i es troben amb el caos ferroviari. Dilluns comencen les obres dels túnels del Garraf. Com veu la situació?

Millorarem. Millorarem perquè ara tenim governs —a Catalunya i a Espanya— que s’ocupen i es preocupen del tema de les rodalies. Tothom pot entendre que hi ha hagut errors, pels quals s’ha de demanar disculpes a la ciutadania. Però tothom pot entendre també que això no és un fenomen d’ara, sinó el resultat de dècades d’inversió insuficient i de desinterès dels governs —de tots els governs, de l’Estat i de Catalunya. Al final, els ciutadans en paguen les conseqüències. Algunes de les alteracions actuals són fruit del fet que hi ha interès, inversió i obres. Hi ha un temps de transició complicat que s’ha de gestionar, però tothom sap que al final hi ha solució. Jo soc optimista.

S’estan pagant ara les conseqüències d’haver apostat per l’AVE i no per les rodalies durant dècades. No és incompatible, això?

No hauria de ser incompatible. Jo crec que l’AVE també connecta capitals. És veritat que hi ha hagut un cert discurs que ha contraposat una cosa a l’altra, però jo no ho crec: les dues coses s’havien de fer, i la prova és que en altres parts de l’Estat s’ha fet i s’ha mantingut. El que hem de fer els catalans en aquests moments és concentrar-nos en la solució, reclamar el que ens pertoca en inversions i explicar la veritat: que això no té una solució ràpida i que encara queden dos o quatre anys de certa complexitat. Però tothom ha de tenir la convicció que les administracions treballen per tenir el millor servei de rodalies possible.

Habitatge

Un dels grans maldecaps de la ciutadania és l’habitatge. Com es pot resoldre el problema a ciutats com Barcelona o Tarragona?

Primer, aturant la pujada de preus gràcies a la regulació i a la declaració de zona tensionada. Això s’està aconseguint a Catalunya: els preus s’han aturat —és veritat que s’han aturat molt alts, però s’han aturat. Segon, construint més i fent més oferta. A Barcelona, el 2023 construíem al voltant de 500 habitatges protegits a l’any; acabarem el mandat el 2027 construint-ne 1.000, el doble. Enguany ja hem lliurat 1.700 o 1.800 claus i en lliurarem 3.000. No hi ha més misteri: regular els preus i augmentar l’oferta pública i privada.

Què li sembla el pacte per posar un topall a la compra especulativa dels grans tenidors?

Jo soc partidari de la intervenció del mercat quan aquest no resol un problema bàsic com l’habitatge. Si tothom entén que en drets bàsics com la salut, l’educació o el transport les administracions han d’entrar a regular, protegir o fomentar, per què no ha de ser el mateix amb l’habitatge? Si el mercat lliure, per si sol, no és capaç de garantir que les famílies de classe mitjana i classe treballadora accedeixin a un bé de primera necessitat, l’administració ha d’intervenir. A Barcelona hem vist com alguns fons d’inversió han marxat en veure que ja no era negoci buidar edificis de veïns per fer pisos turístics, entre altres coses perquè els prohibirem el 2028. Som la primera gran ciutat del món que ho fa. Tot el que vagi en la línia de reequilibrar l’oferta i la demanda per garantir el dret a l’habitatge és positiu.

Context internacional

Aquí a Tarragona diem que si al port li va bé, a la ciutat li va bé. Li preocupa la inestabilitat global, especialment al Pròxim Orient?

Primer em preocupa perquè és un atac a la convivència pacífica entre països. Trump, Netanyahu i els Pútin del món s’estan carregant un sistema de relacions internacionals que era perfectible, però que respectava el dret internacional. Ara el passen pel forro i tracten els països com si fossin patis del darrere dels seus imperis. A més, en el cas de l’atac a l’Iran, ja té conseqüències a la butxaca dels consumidors: avui la gasolina i el gasoil ens costen més diners a causa de les polítiques de l’extrema dreta aplicades a nivell internacional. La gent que sembla fascinada per algunes d’aquestes propostes ho ha de saber. Dit això, la nostra economia és molt internacionalitzada, però també molt diversificada; no depenem exclusivament del que passi a l’Orient Mitjà. I Tarragona, Barcelona i Catalunya ara mateix són destins segurs: per viatjar i per invertir.

Política municipal

Estem a un any de les municipals. Vostè, com l’alcalde Viñuales, governa en minoria i ha hagut d’anar a moció de confiança per aprovar el pressupost. Com afronta el final d’aquest mandat?

Jo crec que la governabilitat s’ha de mesurar no pel soroll d’un plenari, sinó pels resultats de l’acció de govern. Tant a Barcelona com a Tarragona la gent veu com passen i milloren les coses. És veritat que la fragmentació política provoca dificultats i a vegades fa soroll, però al final el que m’interessa és que el veí o la veïna, si té un problema, l’Ajuntament l’hi resolgui, ja sigui de transport, de seguretat o d’habitatge. Crec que tant l’alcalde Viñuales com nosaltres ho estem fent.

Per cert, l’alcalde li ha regalat un llibre sobre l’època romana i vostè li ha regalat una ‘B’ de Barcelona. I ell li ha recordat que quan Tarragona era capital de la Hispània Citerior, Barcelona era Barcino, una ciutat molt petiteta…

(Riu.) Cada etapa històrica té la seva capital. Jo estic molt content que Tarragona fos la capital de la Tarraconense romana. Fa 2.000 anys Barcino era una ciutat molt petita, potser de 2.000 o 3.000 habitants, una mena d’avançada de la que era la capital de tota la província: Tarragona. Recordar-ho et fa ser més modest i relativitzar moltes coses. I crec que és molt bonic que les ciutats mediterrànies que compartim aquest passat espectacular i fundacional de la nostra civilització el posin en valor. Tarragona ho representa millor que cap altra ciutat.

I vostè té una relació especial amb Tarragona, amb el barri de Bonavista…

Sí, per raons familiars. He anat a la festa major de Bonavista més d’una vegada. I aprofito per enviar una salutació a la Loli, presidenta de l’associació de veïns, que sembla que acaba de sortir de l’hospital: li desitjo una recuperació ràpida.

(Aquesta entrevista s’ha enregistrar el divendres, 13 de març, en la primera visita oficial de Collboni a la ciutat de Tarragona, i ha estat conjunta entre Tarragona Ràdio i el Diari de Tarragona, amb respectives preguntes dels periodistes Josep Suñé i Octavi Saumell).