«Son temps de falocràcies, amb sistemes autoritaris que poblem cada cop més aquest món regit per homes populistes, amb nul·la sensibilitat social i, per descomptat, femenina».

La frase no sé de qui és, però la podríem posar en boca de molta gent, especialment, d’aquells que han fet de la vida militància. Però per sort, vivim també en l’ambigüitat i és gràcies a això que el món s’equilibra.

Al Cafè, copa i puro, hem repassat mig segle de vida, de lluita social i política, tot i que a casa seva, sovint es parla de ‘política institucional’.

És un referent històric del sindicalisme combatiu a Tarragona, amb una trajectòria marcada per la lluita obrera, la coherència ideològica i la defensa intransigent dels drets laborals, tant des de dins de les grans centrals sindicals com des de projectes alternatius i de base.

Hi ha qui no coneix la història, o no la vol conèixer. També qui la interpreta a la seva manera. Però la història, tossuda, no deixarà mai de molestar-nos, perquè «l’home mai deixarà de ser un animal que mata el seus semblants».

Ell ha estat en contra de les guerres, però ha fet la seva guerra particular contra les injustícies. I va tenir un paper clau en les mobilitzacions obreres de Tarragona durant la transició, especialment en el sector de la construcció, liderant assemblees i vagues per millorar les condicions laborals i salarials.

Nascut a un municipi de Campo de Calatrava, a Ciudad Real, el 1945, va venir a Tarragona per feina per primer cop el 1972 i un any després ja es va instal·lar definitivament.

Campo de Calatrava, una zona volcànica de les més importants a nivell peninsular. Potser per aquests orígens, sempre ha tingut un caràcter explosiu i combatiu. En aquella dècada, a més, a Tarragona es començaven a posar en funcionament les industries químiques, i calia posar blanc sobre negre.

Tota millora ha d’anar acompanyada d’una recaiguda. I de recaigudes i reculades n’hi ha hagut moltes a nivell social, en funció dels colors polítics de cada moment.

Als humans ens van crear amb orelles, tot i que hi ha qui sent a tothom però no escolta a ningú. El nostre convidat ha escoltat el so dels megàfons, de les sirenes policials, i de les garrotades a les manifestacions.

És conegut per la seva coherència i integritat en la defensa dels drets de la classe treballadora, i també s’ha revelat de forma crítica, quan no ho ha vist clar, contra el sindicalisme institucionalitzat. I es que sempre s’ha mogut per l’essència, la base, assembleària i combativa.

Fa moltes dècades ja, que a un conegut polític li van preguntar que era el canvi, i ell va respondre: «que el país funcioni».

El nostre convidat, però, tot i que va tastar la política, al cap de poc va veure que allò no anava amb la seva manera d’entendre la vida. Ell entén que la política ho és tot, i el sindicalisme combatiu, també en forma part.

José Estrada i Eudald Carbonell

Sí, els camins de gloria, que com diu el saber popular, sovint només condueixen a un lloc, que és la tomba. El seu lloc era la barricada, però la militància i l’activitat sindical li van fer tastar la privació de llibertat. És el preu de combatre la injustícia.

També ha estat en contra de les guerres, les petites del dia a dia dels treballadors i treballadores dels barris, que ha entès en les últimes cinquanta dècades com una forma de viure i interpretar el món.

Segur que comparteix aquella frase de Hemingway, que deia: «no pensis mai que una guerra qualsevol, tant se val com n’estigui de justificada, deixa ser un crim».

Va militar al PSUC i al Partit dels Comunistes de Catalunya. Però també va ser un dels dirigents històrics de Comissions Obreres a Tarragona, on va ocupar càrrecs rellevants com el de secretari general. No, no eren temps fàcils; il·legalització de les seves organitzacions, incautació dels béns i els seus militants i quadres empresonats. Temps grisos, i de grisos.

Però si hi ha dos adjectius que el defineixin, aquests són radical i revolucionari, potser per això va passar per la CGT i finalment es va afiliar i col·laborar amb Comissions de Base (Co.bas), un sindicat alternatiu i de base, i fins ara.

No crec que miri gaire les notícies de la tele, es deu posar de mala llet, excepte quan veu que qui surt és la seva filla, la Laia, que ha seguit l’estela combativa del pare. Però ella, enlloc de quedar-se a la trinxera, ha portat la trinxera a la política perquè com ja hem dit, ‘tot és política’…

Avui, el nostre convidat al cafè, copa i puro, és José Estrada.

Ell no ho sabia, però ha aparegut per sorpresa a l’estudi un bon amic d’Estada, l’arqueòleg, antropòleg, geòleg i paleontòleg, Eudald Carbonell.

Aquest dijous també se li ha fet un homenatge sorpresa, on ha coincidit amb amics i companys de militància de la seva trajectòria. En l’acte intervindran referents de diversos àmbits amb qui Estrada ha col·laborat com el polític Josep-Lluís Carod Rovira, sindicalistes com Martín Bravo, Teresa Fortuny, Josep Bel, Agustí Roquetes, i l’arqueòleg Eudald Carbonell amb qui manté una estreta amistat i complicitat ideològica.