Els millors plats de la cuina tradicional demanen el seu temps. Les bones ascensions alpinístiques, també! Kurt Diemberger, igual que un gran xef, descriu els ingredients que acompanyen l’ascensió; cal mirar cap al cim, però també girar la vista als costats i no perdre detall. No és d’estranyar, d’un home que va començar interessant-se pels minerals, i que va deixar una carrera prometedora com a professor d’economia, per dedicar-se professionalment a explorar el món i les seves muntanyes. La previsibilitat dels números exactes i la rutina és un parany; una gàbia per a algú amb ànima d’explorador.

El gran alpinista austríac –pràcticament tarragoní d’adopció, veient-lo com peix a l’aigua enmig d’una calçotada a la nau nodrissa de Fleca Flaqué– va combinar un plat amb ingredients variats i fins i tot agosarats, per un públic àvid, sobretot, de muntanya.

Ningú esperava poder contemplar art rupestre llevantí, en la seva conferència a l’auditori de Pere Martell, com a cloenda del 9è cicle de Conferències de Muntanya de la Diputació. 

Quan era un adolescent, es preguntava com el seu pare -de complexitat més aviat prima- podia clavar una estaca descomunal en un dels llacs de la seva Àustria natal, amb l’ajuda d’un senzill martell de fusta. Aquesta curiositat -l’art de fer preguntes fins a la sacietat, inherent als infants- l’ha acompanyat sempre.

Entroncant amb les imatges d’escenes –fins i tot íntimes i eròtiques- de fa 10.000 anys, captades pel seu objectiu al ventre de les coves de Llevant, Diemberger va verbalitzar una nova espècie en la nomenclatura de l’escala evolutiva; ‘l’homo montblanchensis” que mira fixament els cims’, ho va il·lustrar amb imatges on se’l veu amb un company de cordada, embadalits, mirant cap amunt.

Alguna estranya força atrau de forma inversament proporcional a la de la gravetat. La qüestió és: aquest magnetisme rau a la muntanya, o neix al nostre cap?

A banda del mestratge amb els calçots, el Kurt també va denotar ja una familiaritat amb la nostra llengua: ‘Estic molt “contento” de tornar a venir a Tarragona’. No en va, hi té bons amics a casa nostra: l’Anglada, l’Òscar –Cadiach-, Jordi Magriñà… ‘Amb ells, fa 25 anys vam marxar cap al Broad Peak, des de la Xina. Va ser una gran aventura. La primera vegada, no ho vam aconseguir i vam dir: un altre intent!’ -com els infants, si no els hi respons la pregunta a la primera, insisteixen! 

Ell ha insistit molt; hi ho ha fet en zones que mai abans no havia trepitjat ningú; excepte en els temps dels antics exploradors de la Ruta de la Seda. Destaco el nom en majúscules, LA VALL DE SHAKSGAM.

Des d’aquesta remota vall de la Xina, s’albira una muntanya molt coneguda per molts dels que aquest dijous eren a la xerrada de Pere Martell; el BROAD PEAK. És la muntanya en forma d’espina de drac que també es mira l’Òscar Cadiach –almenys un de les seves tres puntes- d’aquella manera que ho feia el Kurt en la foto de la referida nova espècie evolutiva. 

Diu el Kurt que la que li falta a l’amic Òscar és la més fàcil, des de la via normal, es clar. ‘Però, naturalment, si es fa des de la Xina, no ho és la més fàcil. És molt vertical i només per arribar a la base, comporta una llarga expedició. A més, si el riu passa alt, no es pot creuar. És la meva zona preferida. Jo he fet set expedicions al SHAKSGAM. Vaig deixar un dipòsit de material en una morena, l’any 1999. Hi ha material, benzina, tonyina… Ara tenim uns quants anys més!’.

És la fascinació per la descoberta, que aquest dijous Diemberger ha encomanat al públic congregat al cicle. Una fascinació que l’impulsa a seguir explorant, pujant cims, i no cal que sigui un 8.000; ‘Hi ha una mar de cims de 6.000, al costat de la Xina, també al Tibet Oriental’.

I per acabar, un bon àpat -sempre- i un bon cafè. A Londres, una exclusiva mescla gourmet inclou cafè de defecacions felines. No us diré el preu de la tassa, però amb l’equivalent podríeu fer una bona calçotada, o tres. Està fet en base al gra jamaicà ‘Blue Mountain’ –tot fa cap a la muntanya- i el Kopi Luwak. Els grans de Kopi Luwak procedeixen d’Indonèsia i són majoritàriament del que rebutja el gat d’algalia o ‘gat civeta’. Sí, un gat tant estrany com el seu nom. Ahir, aquest cafè també va aparèixer a la taula de la calçotada a Fleca Flaqué, tot i que no us explicarem qui va gosar de provar-lo.

Potser encara impactats per aquest record, en l’inici de la xerrada el ‘monòleg’ entre el Kurt i l’Òscar –per què d’humor tampoc en va faltar en tota la xerrada- van fer cap al cafè. 

Kurt: ‘-Òscar, no es difícil subir el Broad, te tomas un café en el campo 2, y para arriba!’. Òscar:’ –‘Y luego, otro en la cima!’

Sobretot, que no sigui de gat de civeta, que volem que arribi a dalt i, sobretot, que torni!    

Clar, que si s’escolta el Kurt, això està garantit. I no per què tingui en la seva experiència més de 20 exploracions i dos vuitmils verges –Broad i Dhaulagiri– que també. És una qüestió de força, però també de sentits. D’un en particular, el que descriu l’austríac en el seu llibre ‘El séptimo sentido’ (Ediciones Desnivel). Aquell sentit que et xucla cap amunt –el magnetisme que dèiem abans. Et diu: ‘arriba, arriba!’ i, quan ja has coronat el cim, et pregunta: ‘I ara què?’

La sala tarragonina es va impregnar d’aquesta força que encara impulsa al Kurt. També de l’emoció, tot recordant imatges i provant de sintetitzar que se sent en sobreviure a ‘totes les fases que marquen una ascensió a un vuitmil’ –paraules de Messner.

Amb una veu que va anar fent batzegades -per un excés d’entrevistes prèvies, entonem el nostre mea culpa- i un públic més que entregat, Diemberger va aconseguir que la màgia dels grans moments es respires també aquest dijous a Tarragona. 

Deixeu-vos portar per aquest setè sentit. Recordeu, però, que la vida –també la muntanya- és un joc de contraris. Anireu pujant i reconeixereu en la veu interior un altre de sentit, el sisè, que us dirà tot el contrari.