“La realitat d’avui és la ciència ficció de la meva joventut”, la frase és del conegut arquitecte Sir Norman Foster, que al seus 90 anys segueix anant cada dia al despatx. I així -diu- fins que la il·lusió es mantingui; fins que la flama sigui viva.

A la nostra convidada d’avui al “cafè, copa i puro” encara li falten espelmes, unes quantes de fet, per bufar els 90. Però li passa el mateix que a Foster, mentre la il·lusió i la flama estigui encesa, i mentre les cames aguantin, seguirà anant al temple, al gran temple grana. I no precisament a resar, tot i que segur que ha pensat en algun sant de cara al que pugui passar demà, a Múrcia.

Parlant de Múrcia, de joveneta portava un Ford Fiesta de color gris, amb matrícula de Saragossa. Després el canviaria per un Opel Corsa, que la portava a tot arreu. A la platja a l’estiu, per lluir després un magnific bronzejat amb bonics vestits. I anava als partits, sobretot, als partits….

Hi ha un mític partit, en un dia de rigorós hivern; lluny de casa; amb un fred que pelava, on a la graderia estava ella sola. I es que no se’n perdia cap. Ah… encara que les grades haguessin estat plenes a vesar, l’hauríem conegut de lluny pel seu senyorial abric de pells (li preguntarem si encara el té). Ens diu un ocellet que era molt coqueta, i que li agrada molt arreglar-se després de la feina.

Però el que més li agradava era portar els fillols al camp, amb l’Opel Corsa, també de color gris. Aquell cotxe tenia cinc marxes, però ella en tenia prou amb quatre, en vint anys mai va posar la cinquena. Fins que un dels fillols li va ensenyar que existia aquesta velocitat, i a partir d’aquell dia arribaven abans als partits.

“La veritat és difícil. Difícil de trobar. Difícil de conèixer. La veritat és més important que mai”. I ella, la nostra convidada, sempre ha anat amb la veritat per davant. I això no sempre agrada a tothom, i a la feina, on era l’encarregada, havia deixat anar alguna esbroncada. Sí, en la seva responsabilitat laboral era dura i estricta. Però qui la coneixia bé sabia que darrera d’aquest fort caràcter, hi havia un gran cor (cor de color grana, es clar!).

Ella es pensa que avui ha vingut només a parlar de futbol. Sí, sí, en parlarem, es clar, però tothom té una vida i un passat, i la seva vida ens porta cap a un poble que es diu Casas de Don Antonio, a mig camí entre Mèrida i Càceres, a Extremadura. Per cert, segur que hi ha anat seguint el seu equip, seguríssim.

Va arribar a Tarragona amb 18 anys. En aquella època, a les furgonetes els hi dèiem “DKV” i als supermercat, “Simago“. A Tarragona, també anàvem “al carrer del Simago”, i encara es diu així ara. Aquesta gran superfície va ser la primera de la ciutat, al Carrer August 13, fent xamfrà amb Comte de Rius.

Però el seu maldecap era que una part del jovent de l’època tenia una dèria, allò de “si mango no pago”, especialment quan passaven per l’entrada, on hi havia els caramels en caixes de plàstic. Ai si t’enxampava!

A més, el Simago tenia una molt bona selecció musical, i era lloc de referència per la reunió dels joves: “quedem al Simago?” -deien!- i després cap al cinema, o a jugar unes partides a la sala de màquines de la Rambla Vella.

Una companya de feina ens recorda que quan la va conèixer ja va veure de seguida que “era molt estricta”, però amb el temps es va adonar que darrera d’aquell caràcter hi havia “una boníssima persona; legal, que mai anava pel darrera, sempre de cara. Tot i la diferència d’edat, ens portàvem molt bé”, assegura.

Aquesta excompanya també ens explica que “coneix a tota la seva família, i és una família fabulosa i molt unida”, qui serà, “ja ho veurem”, com diu Carles Porta.

El poeta Blai Bonet deia, que “no tinguéssim por, que la por és dels animals”. Ella té pors, naturalment, com tothom, però ha estat molt però que molt valenta. I es que deu ser molt conscient que la vida “no es mesura per anys, sinó per experiències”. I ella té moltes batalles per explicar-nos, i algunes d’absolutament èpiques.

A la vida basculem “entre el bé i el mal, l’amor i la mort. Tot allò que els humans mai acabem d’entendre”. Ella ha tingut un gran amor, que és de color grana. Per cert, potser avui ens explica si n’ha tingut cap altre d’amor, d’aquells inconfessables. Ui, ui, ui, que encara prendrem mal!

Sigui com sigui, s’ha envoltat sempre de la gent que estima, i dels que l’estimen i l’estimaran per sempre, com els fillols i els fills dels fillols. I es que els humans, al cap i a la fi “estem modelats pel que ens envolta”. I a ella l’envolta la felicitat, que sempre comparteix amb els altres. A la ràdio fa molt que la coneixem, sabem que sempre hi és a l’altra banda de les ones. Ens escolta, i fins i tot ens felicita pels aniversaris.

Doncs avui li toca amb ella. Cada història personal és única i la seva val la pena ser explicada.

Avui fem el “cafè copa i puro” amb Conchita Moreno, encarrega de l’històric i desaparegut supermercat Simago. Però sobretot, dona molt valenta i amb el cor de color grana. De fet, va ser la primera dona directiva del Nàstic, i això no ho pot dir tothom..

Avui li hem fet un merescut homenatge, i to i que ella no ho sabia quan ha flanquejat la porta de l’estudi, ha pogut parlar en directe amb futbolistes d’aquella època del Nàstic, que aprecia i també l’aprecien, com Paulino Abellán, José Joaquin Palomo i Felipe Campuzano.

També ha entrat per sorpresa a l’estudi de Tarragona Radio una excompanya de feina del Simago, Conchi Tarifa.

Conchita Moreno, amb la seva antiga companya del Simago, Conchi Tarifa

La sorpresa ha acabat amb l’entrega d’una bufanda del Nàstic, gentilesa del club Gimnàstic. Segur que se l’ha posa aquest dissabte quan escolti per Tarragona Ràdio, es clar, el partit decisiu contra el Múrcia, del que ja ens ha fet la seva particular porra, un (1-2).