El 12 d’agost, milions de persones aixecaran el cap al cel per veure com la Lluna tapa el Sol.
Un fenomen astronòmic excepcional que va molt més enllà de la ciència i que desperta emocions difícils d’explicar.

Per què un eclipsi ens continua captivant tant? Què té aquest instant perquè qui l’ha viscut el recordi tota la vida? En parlem amb Manel Sanromà, doctor en astrofísica, professor d’honor de la Universitat Rovira i Virgili (URV), membre de la Societat Espanyola d’Astronomia, i de la Internacional Astronómica Union

Ja sabeu que hi ha tot un cicle de xerrades organitzades entre l’Ajuntament de Tarragona i la URV. “Tarragona total: Eclipsa’t de ciència”, un programa de set xerrades, dues de les quals ja s’han fet, a Casa Canals. N’hi haurà encara fins a la segona quinzena de juliol. Manel Sanromà, ha estat un dels ponents.

Una conversa sobre univers, fascinació i la necessitat tan humana de mirar amunt.

És bonic, això de mirar el cel, tot i que el mirem poc, suposo, no?

Sí, és que a la ciutat no veus res, però quan surts al camp ja en veus molt, i en una nit fosca en veus moltíssim. És impressionant. Jo suposo que, més o menys, tothom ha tingut oportunitat de veure-ho. A les ciutats, evidentment, el cel no el veiem perquè hi ha massa llum.

Com va anar la xerrada a Casa Canals?

Molt bé, molt interessant. A més, compartint-la amb altres companys, amb altres visions, i amb un públic molt agraït, com sempre. Va ser un bon acte.

Tu, que vens de l’astrofísica, què té un eclipsi que encara ens deixa clavats mirant el cel?

És un espectacle de la natura… Jo avui hi pensava una mica venint. Hi ha coses de la natura que impressionen; algunes d’elles, destructives: per exemple, un tsunami, o un terratrèmol, o, jo què sé, una erupció volcànica. Aquestes coses impressionen, però són… vull dir, en surts corrents, no?

Hi ha altres coses que impressionen, més estàtiques, com unes grans cataractes —les de l’Iguaçú o les del Niàgara—, o simplement veure un ocell, no?

“L’eclipsi total és… abans m’ho comentaves, i jo ho defineixo així: és com un orgasme”

Però l’eclipsi… un eclipsi total, perquè hem de distingir… A veure, tots són eclipsis, no?, però l’eclipsi total és… abans m’ho comentaves, i jo ho defineixo així: és com un orgasme.

O sigui, és una cosa molt intensa, molt intensa, que dura més que un orgasme, perquè pot arribar a durar set minuts, no? Que jo sàpiga. Vull dir, que els eclipsis sí; els altres no ho sé… però tant, tant, jo diria que no…

La mitjana estatal són uns trenta segons.

Doncs un eclipsi pot durar menys, també, però típicament pot durar més. I és molt, molt intens, molt intens, molt compartit.

Si el veus tu sol, segurament dius “uau” i tal, però no pots mirar el del costat i dir-li “uau”, i entusiasmar-te, no? És una cosa que entusiasma, que és inofensiva, que és molt agradable i que et posa… doncs com tot l’altre de la natura, et posa al teu lloc, no? Dius: “Soc molt petit”, totes aquestes coses.

Per tant, és un cop molt intens, i quan n’has vist un en vols veure més, perquè és una cosa molt singular. Molta gent ha vist més o menys eclipsis parcials, perquè d’això n’hi ha hagut a Tarragona i tal. Però, per exemple, un eclipsi total a Tarragona fa cent cinquanta anys que no es produeix, i trigaran cent i escaig anys més a tornar-se a produir.

Per tant, és un espectacle de la natura únic, molt intens, i que val molt la pena de veure i de compartir.

Dura una mica més que un orgasme, però això són anys de predicció, no? És a dir, de predicció i d’observació astronòmica. I aquí, l’altre dia que ho recordàveu… milers d’anys enrere. Qui es diu que va predir el primer eclipsi?

Tales, Tales de Milet. Sabem, per referències, que va predir un eclipsi, perquè aquesta gent —els grecs, en aquella època, diguem-ne, diversos segles abans de Crist— viatjaven, igual que ara els intel·lectuals o els estudiosos viatgen a la Universitat de Cambridge o a la Universitat de Harvard, o a determinats llocs capdavanters, no?

Doncs llavors viatjaven a Egipte i a Babilònia, que eren llocs on ja feia centenars, per no dir milers d’anys, que determinats intel·lectuals —que en diem sacerdots o reis— miraven el cel, apuntaven coses, i, per tant, a base de sistemàtica, s’havia anat acumulant coneixement i es podien identificar regularitats. I, per tant, es podia predir un eclipsi.

Els babilonis sabien que cada dinou anys, aproximadament, els eclipsis es repeteixen. Per tant, coneixent els que hi havia hagut, es podia, més o menys —evidentment, no amb la precisió d’avui en dia, que pots predir el lloc i el segon exacte—, però Tales va ser capaç de dir-ho.

No sé exactament com ho devia dir, perquè s’ha perdut la referència original, però tres o quatre-cents anys després hi havia gent que deia: “Hi havia un tal Tales de Milet —Milet és una població que ara ha desaparegut com a tal, però era a la costa turca— que ja va predir això”.

Hi havia uns coneixements impressionants.

Plini el Vell, que, per cert, va ser governador de la província de la Tarraconense l’any 73-74. En el seu llibre Història natural, que és una enciclopèdia del segle I després de Crist, parla dels eclipsis tal com els coneixem avui en dia”

Jo ahir feia referència a un personatge meravellós, que jo coneixia perquè n’he descobert el treball, que és Plini el Vell, que, per cert, va ser governador de la província de la Tarraconense l’any 73-74. En el seu llibre Història natural, que és una enciclopèdia del segle I després de Crist —que va escriure ell gairebé tota sol—, parla dels eclipsis tal com els coneixem avui en dia.

I ja parla també dels que tenien capacitat de predir-los, com Hiparc, un astrònom del segle II abans de Crist, etcètera.

És a dir, que el coneixement dels eclipsis és històric, a més no poder. Sí, sí.

Veurem l’eclipsi amb… bé, no el veurem amb mòbils, però tenim mòbils, tenim càmeres, tenim ulleres especials, tenim molta tecnologia, tenim intel·ligència artificial. Tenim moltes eines, però mirem poc el cel. I ho torno a dir: és cert, això. Estem tenint com una certa desconnexió… del que és important, de veritat?

Totalment, perquè el cel, només mirant-lo… És a dir, el cel de dia té poca cosa a dir. I el sol, que a més no el pots mirar de cara perquè t’enlluerna; i el cel blau i els núvols… però tot això és molt proper. El sol és llunyà, però és molt proper. La lluna la veus de dia, també es pot veure, però té poc interès.

Però el cel de nit, el cel de nit, que l’han vist tots els nostres avantpassats excepte els últims tres segles —bé, quatre generacions des que hi ha llum elèctrica—… però imaginem-nos el 1850 o el 1870 a Tarragona, de nit, sense llum elèctrica. La gent pel carrer, simplement parlant a l’estiu, asseguts a la fresca, veien el cel. I segur que ells, com els seus avis i els de milers de generacions, s’havien preguntat què eren aquelles llumetes.

“Allò que hi ha allà sobre nostre és d’una naturalesa i d’una immensitat que ens deixa encongits”

I alguns havien donat respostes mitològiques: que eren déus, o que eren pastors que pasturaven allà dalt, no ho sé… I altres havien intentat entendre-ho. I els que havien intentat entendre-ho ens han fet veure que allò que hi ha allà sobre nostre és d’una naturalesa i d’una immensitat que ens deixa encongits.

I això, qualsevol humà amb un mínim de sensibilitat —per exemple, Trump no, però qualsevol altre humà amb una mica de sensibilitat— queda impressionat quan a la nit veu, per exemple, la Via Làctia.

Que no sabien què era, però avui en dia sabem que són milers de milions d’estrelles situades a desenes de milers d’anys llum de distància. És a dir, la llum viatjant a 300.000 quilòmetres per segon ha trigat milers i milers d’anys a arribar. No ho podem copsar, això, amb el cervell. Ho podem calcular; els científics ho poden calcular. Però és impressionant.

“Quan tu mires el cel et sents germà dels altres que el miren, perquè són tan petits com tu, i no hi ha ningú més gran ni més petit que tu. I allò és molt gran”

I això et dona una sensació d’humanitat. És a dir, quan tu mires el cel et sents germà dels altres que el miren, perquè són tan petits com tu, i no hi ha ningú més gran ni més petit que tu. I allò és molt gran.

Ens recorda el nostre lloc a l’univers?

Exactament. Ni més ni menys. I que som el que som. Som capaços d’haver desxifrat què és tot allò i, al mateix temps, som capaços també de les misèries que veiem pels mitjans de comunicació.

Però sí, sí, jo crec que sortir al camp i mirar el cel de nit és un exercici que tothom hauria de fer de tant en tant, per tornar una mica més a lloc en la seva vida diària.

Hi ha qui ha dit aquests dies, parlant del 12 d’agost, que ens ha tocat la loteria. I crec que era Joan Anton Català qui parlava d’alguns que ell ha vist personalment als Estats Units, i que allò és una allau de gent d’arreu del món.

Sí, sí. A veure, el turisme d’eclipsi és un turisme que mou milions de persones.

Jo mateix n’he vist tres i, és clar, els has d’anar a veure on cauen, diguem-ne, no? I és com una loteria, perquè n’hi ha de mitjana un cada any, o un o dos cada dos anys, diguem-ne. Però cauen on cauen.

Pensem que la franja on hi ha l’eclipsi —és a dir, si ens l’imaginem dibuixada sobre la Terra— és una franja que, en el cas de l’eclipsi total, té uns 200 quilòmetres d’amplada i una llargada que depèn de la durada, però que pot ser de diversos milers de quilòmetres.

Això, que sobre el mapa de la Terra sembla molt, en realitat és una petita fracció. I tenint en compte que la superfície terrestre, en quatre cinquenes parts —és a dir, el 80%— és aigua, la probabilitat que l’eclipsi caigui al mig del mar és molt alta, al voltant del 80%.

“Que caigui en un lloc concret, per exemple a Tarragona, només passa aproximadament cada 300 anys”

I que caigui en un lloc concret, per exemple a Tarragona, només passa aproximadament cada 300 anys. Per tant, a Tarragona, en tota la seva història mil·lenària, n’hi ha hagut quatre o cinc, per dir-ho d’alguna manera. A més, se sap quan han sigut, i com més antic és el registre, menys es pot afinar el lloc exacte i l’hora o el segon, però també es poden predir els del futur.

Per tant, els eclipsis dels pròxims 100 anys, dins d’una vida humana, ja sabem on passaran i fins i tot el segon exacte en què passaran. Per tant, si algú, després del que s’ha vist a Tarragona, en vol veure més, ho pot programar amb molta antelació.

Parlem amb Manel Sanromà, doctor en astrofísica, i ara faré la pregunta difícil: què se sent? Perquè diuen que enganxa. Que això enganxa molt, ho deia també Català.

Jo n’he vist tres… bé, n’he vist dos i mig, perquè el tercer estava ennuvolat i, tot i que estàvem al mig del mar de la Xina i el capità del vaixell intentava trobar un forat entre els núvols, el vam veure i no el vam veure, diguem-ne. Però bé, n’he vist dos: un al mig del mar, al mar Negre, i un altre al mig del desert.

I ahir deia un professor de la URV, que és psicòleg, que en diuen el “moment uau”, no? És molt difícil no dir res davant d’un eclipsi total.

Un eclipsi total comença parcialment. Perquè, és clar, la Lluna —que, per cert, és la que munta el xou, diguem-ne, la que tapa el Sol— tu no la veus.

Perquè pensem que està davant del Sol i no te’l pots mirar d’entrada, no? I si te’l mires amb unes ulleres, quan comença l’eclipsi es va enfosquint. Quan es comença a enfosquir vol dir que la Lluna l’ha tapat. Però, és clar, la Lluna està negra: tu no la veus perquè la cara il·luminada és la que tapa el Sol. I el que veus és que el Sol va quedant mossegat.

Però la Lluna, que és la que tapa, no la veus. L’enlluernament del Sol al voltant ho impedeix.

I es va tapant el Sol, es va tapant… Mentre es va tapant, no dius “uau”, dius “ah, ah, que xulo això, està bé”. Però està bé com mil coses que estan bé.

Però quan al Sol li falta un 5% per tapar-se, llavors la cosa ja és diferent: els “uau” comencen, “oh, oh, oh…”. Perquè les ombres es multipliquen.

“La teva ombra es multiplica per 14, o per 15, o per 20, depenent de la posició. Poses la mà i veus l’ombra de la mà i veus un munt de mans al voltant”

La teva ombra es multiplica per 14, o per 15, o per 20, depenent de la posició. Poses la mà i veus l’ombra de la mà i veus un munt de mans al voltant. Perquè hi ha tan pocs raigs de llum que poden passar que les ombres es multipliquen.

És a dir, el Sol, en conjunt, crea una ombra de tu —de tu o de qualsevol cosa, d’un arbre— però quan hi ha pocs raigs de llum, les ombres es multipliquen.

S’està apagant el Sol, s’està apagant… “uau, uau…”. Perquè, a més, ho vas veient: cada vegada en queden menys, amb les ulleres posades.

I en el moment en què desapareix del tot, “uau”: veus un forat negre allà, que és el “cul” de la Lluna, diguem-ne. Li veus el “cul” a la Lluna, però tu no la veus. El que veus és el Sol, que abans hi era, que no podies mirar, i que ara pots mirar.

I de cop veus unes quantes estrelles al voltant del Sol. Perquè, per cert, per si no ho sabíeu, les estrelles durant el dia també hi són. El que passa és que el Sol ens enlluerna i no les veiem, però hi són.

Amb un bon telescopi, per exemple, es poden veure estrelles de dia. Hi són. I, és clar, quan el Sol s’apaga, veus les estrelles.

I llavors és… almenys pintat: “uau”. Perquè, a més, has vist l’últim moment, l’últim raig de Sol. Si t’has tret les ulleres en l’últim moment, et queda imprès a la retina el que s’anomena l’“anell de diamants”: veus una cosa fosca i un puntet de llum, i llavors s’apaga.

I llavors tothom comença a fer fotos, a cridar.

S’ha fet bastant de nit, no del tot, però ha baixat molt la llum i la temperatura. Els animals no estan per històries, perquè “aquí passa alguna cosa rara”.

Ho noten, eh?, els animals. M’ho anava a preguntar.

“Els gossos s’amaguen, els ocells deixen de cantar. Ho noten molt. Diuen: “Qui ha apagat la llum aquí?” Sí, perquè el seu ritme natural…”

Molt, molt, molt. S’amaguen, els gossos s’amaguen, els ocells deixen de cantar.

Ho noten molt. Diuen: “Qui ha apagat la llum aquí?” Sí, perquè el seu ritme natural… Nosaltres encara podem interpretar què hi ha darrere d’aquesta “màgia”, però ells no ho interpreten i no en volen saber res, no? Es nota molt.

I la gent que tens al voltant crida; alguns s’abracen, altres ploren.

Vull dir que és un… bé, a veure, si em permeten… és una cosa molt bonica, però és un orgasme col·lectiu. O sigui, cadascú fa el seu i cadascú ho viu a la seva manera, però és impressionant. I si n’has vist un, dius: “Home, jo ho vull repetir”.

Nosaltres vam començar… dic “nosaltres” perquè érem un grup de Tarragona que vam anar l’any 99; vam ser 25 o 30, i el 2006 ja érem 86.

Quin era aquest… el de Líbia?

El de Líbia, sí. Hi vam anar 86. Probablement, jo crec que és el millor viatge de la meva vida, perquè, a més, va ser un viatge pel Mediterrani que va culminar al desert de Líbia. Va ser impressionant, no?

I aquests 86 —els que encara són vius, perquè alguns ja no hi són, lamentablement— segur que estaran pensant en tornar-lo a veure. Alguns d’ells no han tornat a anar a veure’n cap més, i n’hi ha que van venir a la Xina uns quants, i en fi… és allò del turisme.

És clar, hi ha gent que n’ha vist 8, 10, 19, 20… però has de tenir bastanta pasta, perquè típicament t’has d’anar a l’Antàrtida, o a Sibèria, o al sud d’Àfrica, o on sigui, on toca, no?

Parlar amb Manel Sanromà és pensar també en TINET: heu ajudat a connectar moltes persones, i estem en l’era de la intel·ligència artificial. Cal una governança, que tingui a veure amb el poble?

Absolutament. Nosaltres, per això, vam crear un grup de ciutadans, vam crear CIVICAi, que és una associació de persones a qui ens importa la IA.

I abans d’ahir jo crec que hi va haver un succés fonamental per al futur: que el papa —el papa Lleó XIV— va agafar el toro per les banyes, i és el primer líder mundial que ha parlat clarament, des de la seva visió, òbviament humanista i cristiana, com no podia ser d’altra manera.

Però jo crec que ha obert els ulls a molta gent sobre el que fa temps que venim dient: això no és una mica més que un telèfon mòbil; no, això és una revolució d’una magnitud que la humanitat no havia vist mai.

Vull dir: els papes ja s’havien pronunciat abans. Lleó XIII —de fet, aquest papa es diu Lleó XIV en homenatge a Lleó XIII— es va pronunciar, entre parèntesis, bastant tard, sobre la revolució industrial, però ho va fer a finals del segle XIX.

I ara aquest papa s’ha pronunciat sobre la revolució tecnològica que estem vivint, que pot canviar la humanitat, la societat, la cultura i la nostra espècie de dalt a baix.

“Aquesta humanitas del Lleó XIV, penso que marca el camí dels líders de veritat, i no de la gentussa que veiem, com Trump o Putin, i d’altres que ens estan fent mal i ens estan destruint”

Per tant, nosaltres, com a associació, saludem aquest acte de lideratge i d’humanitat, aquesta humanitas del Lleó XIV, que penso que marca el camí dels líders de veritat, i no de la gentussa que veiem, com Trump o Putin, i d’altres que ens estan fent mal i ens estan destruint.

Aquest home, hi creguis o no hi creguis, amb la seva religió, ha marcat un camí: algú havia d’aixecar la bandera de la humanitat.

Va parlar de desarmar, eh?, de desarmar la IA, no?

Sí, sí, sí, sí. Desarmar la IA en el sentit que, en aquests moments, la IA està matant. Està matant: en contextos de guerra, com a Ucraïna, els ucraïnesos i els russos, els uns per atacar i els altres per defensar-se; està matant també palestins.

Bé, la IA no mata ningú: la matem els humans. Però també hi ha aquesta carrera per ser els primers i els més grans, d’uns quants tecnofeixistes que hi ha a Silicon Valley —alguns sí, altres no—, però n’hi ha alguns que ho són, com tota aquesta gent de Palantir i d’altres empreses que haurien d’estar tancades i prohibides.

Bé, vull dir que estem davant d’un món… Jo no m’esperava viure una revolució com la que vaig viure amb Internet.

I no, no: aquesta no és com Internet. Aquesta és cent vegades més gran.

Però bé, estem aquí. L’hem de gestionar. Necessitem líders bons, com el Papa, que ha parlat molt clarament, i esperem que en els pròxims anys vegem les coses canviar a millor.

Manel, els que mireu el cel, com a doctor en astrofísica, no sé si teniu prediccions… jo, mirant el cel, saps si hi haurà eleccions anticipades?

No, no, això és… està complicant molt la cosa. Això és astrologia, i l’astrologia no és veritat.

És la bola de vidre.

Sí, és la bola de vidre. L’astrologia no és científica.

No ho sé, en això la ciència no pot dir res. En tot cas, la sociologia pot dir que sembla mentida que anem donant tombs com donem, però això ja és una altra història, i jo no en sé més que qualsevol altra persona del carrer.

A mi m’has convençut per estar el dia 12 d’agost mirant el cel.

I tant, i tant. Sí, sí, no ho oblidaràs, no ho oblidaràs.

Manel Sanromà, gràcies per acompanyar-nos. Ens anem veient.

Moltes gràcies.