Múrcia marca el camí pel Nàstic (0-1)

Tres finals en quatre anys. L’estadística de demostra el potencial de l’entitat del Nàstic als Play-offs de Primera Federació. Unes eliminatòries on ja són veterans i on volen fer complir la norma: la tercera és la bona.

Després de l’eliminació davant Màlaga la temporada anterior, pesava l’ombra d’un equip que va passar a la història del club pels seus registres, però malgrat ser aquesta una temporada irregular, amb alts i baixos, els grana s’han plantat de nou a dos passos de tocar la glòria. Múrcia només ha marcat el camí per aconseguir-ho.

El partit a l’Enrique Roca s’advertia dur des de l’anada al Nou Estadi. Amb un camp que marcava ‘sold out’ amb 30.000 persones, els pimenteros ho tenien tot a favor motivacionalment per fer, fora del camp, el primer gol. Tot i això, la rebuda no seria suficient per frenar a un Nàstic amb un objectiu clar: sobreviure el segon assalt i noquejar al local quan menys s’ho esperés.

Els primers minuts mostrarien un Reial Múrcia agressiu, aquest cop amb dues puntes (Alcaina i Flakus) i exercint una pressió exquisida per posar nerviosos als de Luis César. El primer error arribaria aviat, quan amb els nervis, fallava la comunicació entre Dufur i Enric Pujol i Moha Moukhaliss es trobava totalment sol per rematar de cara a porteria. Afortunadament, el migcampista madrileny fallava estrepitosament, i aquest seria el primer miracle del partit.

Dani Rebollo, repetint un partit excepcional sota pals com va fer al Nou Estadi, va salvar diverses ocasions als grana després d’una rematada al primer pal, també de Moha i diversos contraatacs on el porter va intervenir. Dufur i Enric Pujol, corregint les primeres accions errònies, també van estar encertats a partir del quart d’hora de partit, arribant a temps per evitar el que podria haver estat la desfeta tarragonina.

Tot i recuperar el control defensivament i dominar la possessió fins al minut 45, el Nàstic no va tirar ni un cop entre els tres pals durant la primera meitat. Els de Luis César, però, van fer tremolar al conjunt de Fran Fernández després que al 39′ arribes a primera ocasió des de les botes de Roberto i provoqués el primer servei de cantonada rival.

La segona meitat, dit i fet, el Gimnàstic va polir les imperfeccions i, per fi, va començar a superar les línies blanc-i-vermelles constantment. El públic de l’Enrique Roca no va acompanyar l’equip, i els 1100 aficionats grana es feien sentir més que els locals al minut 50. Una situació que els jugadors, vestits de verd esperança, no va desaprofitar.

Després de diversos intents per la banda dreta, amb un Narro jugant a cama canviada i un Antoñín limitat, però ajudant a Pablo des de l’esquerra, va arribar el segon miracle del partit: primer xut a porta i primer gol. Víctor Narro posava una pilota deliciosa que pràcticament marxava fora, i que el davanter asturià, reconvertit en Sant Magí, va rebentar dins amb la cama esquerra (0-1, 59′).

Catorzè gol a la butxaca, heroi dels Play-offs i, perquè no dir-ho, llegenda del Nàstic. Pablo Fernández avançava al Nàstic i donava esperances, mentre treia la il·lusió a tot un estadi que, a poc a poc, es va anar buidant.

Durant la segona meitat Rebollo va continuar amb la seva actuació estel·lar, i juntament amb el control del mig del camp protagonitzat per un Marc Montalvo impecable, el Nàstic va saber jugar el seu paper de dolent a Múrcia. Els últims vint minuts van representar la desesperació dels locals, que van arribar a treure catorze serveis de cantonada en total. Però també el valor de la lluita grana.

Els canvis van aportar frescor, i entre Marc Fernández, Antoñín i Jardí, van protagonitzar diverses contres que van enfonsar una mica més als pimenteros en la seva pròpia frustració, tot i que no acabessin en gol. Carlos Rojas va tindre l’última del partit a l’àrea grana, però el xiulet de l’àrbitre va sonar com les campanes del cel. El paradís per uns, la desolació pels altres.

El Gimnàstic va acabar el partit donant-li la volta a diferència de com havia començat. Va tindre el control i no va desesperar-se, demostrant experiència a unes semifinals que ja es coneixien de memòria. Al Reial Múrcia se li va fer curt el partit, i van deixar viu al Nou Estadi a un Nàstic massa experimentat. El temps, finalment, els va donar la raó.

Ara queda per comprovar i la llei de l’estadística es compleix. Tres finals ja són suficients per a una afició que se sent de Segona Divisió, i que ha omplert les graderies de Múrcia i el Parc del Francolí per donar suport a uns jugadors que, fa dos mesos, haguessin firmat la situació actual sense pensar-s’ho.

Toca una nova rebuda al Nou Estadi, que viurà una nova final el pròxim cap de setmana (14 o 15 de juny) contra el Mérida o la Reial Societat B (de moment, l’avantatge és pels bascos, per 1-0). Més orgull grana i bengales. Més ambició, i per descomptat, més Nàstic que mai.