D’alguna manera o altra, les vidrieres gòtiques són el bressol de part del fet audiovisual. Sí, el nostre convidat també ha passat pel món audiovisual, per la tele, tot i que s’explica en una exitosa obra de teatre que potser en va sortir escuat, o tot el contrari, Per saber-ho, haureu d’anar al teatre. Ei, al teatre del bo!

De fet, en aquest text hem intercalat fragments dos grans dramaturgs: un que ja no hi és, Bertolt Brecht, però ens ha deixat una extensa i magnífica obra, I l’altra, Lluïsa Cunillé; una de les figures més originals i innovadores de la literatura dramàtica d’avui. Vosaltres no ho notareu, però ell que té les orelles àvides, sobretot amb un dels personatges, segur que sí.

L’art gòtic es va arribar a qualificar com l’art de la llum, i el nostre convidat en desprèn molta de llum… De fet, només amb un punt de llum i una cadira ja podria treballar. Bé, i les seves mans, clar.

A l’edat mitjana estava prohibit amagar les mans davant de ningú. Sempre havien d’estar ben a la vista. Ho vaig llegir en un llibre d’història…

Tornant al vidre gòtic, com el de la magnífica rosassa de la Catedral, és fruit d’una alquímia genuïna, com el convidat, i la seva qualitat química és avui difícilment reproduïble, també com ell. Al nostre convidat, però, difícilment el fulminarà un llamp dins del temple, ell busca més aviat l’alquímia de l’hort, on troba la veritable pau.

Llegums, flors, verdures… i gats, sí, gats!

Una vegada em vaig trobar un gat a dintre del motor d´un cotxe. Es veu que buscava l´escalfor del motor. Imagina´t si arribo a engegar el cotxe sense mirar abans el motor…

A ell no li passarà mai, de trobar un gat al motor del cotxe, i al se la moto, no hi cap. De casa seva, al carrer Rovira i Virgili, fins a l’hort, hi va en moto.

A casa una vegada vam tenir una gata que només es deixava tocar per la meva germana, els altres no ens deixa ni acostar-nos… Era tota negra amb una taca a la panxa de color blanc… Per la nit només se li veien els ulls…

Ell en té dos de gats, la mandarina, que és de color taronja, i la Menta, que per alguna raó que sens escapa no és de color negre, i no verd, com la menta.

T´has adonat que tu també amagues les dues mans? No, ara no parlem del convidat, no, parlem de tu que escoltes la ràdio.

Mira, pel grup de WhatsApp «Vermut a l’Hort» veig una foto on surt ell amb un barret de palla, fent de pagès, i xerrant pels descosits. Què si xerra? Us en faríeu creus. Però vigileu amb les creus perquè és apostata.

Apostaquè…? Res, que la seva única religió és el nudisme, que defensa aferrissadament, de les altres passa tres pobles, o quatre. Poc religiós i més terrenal, com la pagesia; toca de peus a terra i si pot ser en pilotes, doncs millor.

A la meva escola només hi havia un tobogan tot rovellat i sempre estava ocupat pels més grans…

A la seva escola, el col·legi Vallellano, tothom sabia que si es liava parda, havia estat ell, o el seu amic de l’ànima, que encara ho és ara, i amb el que també comparteix ofici. Sí, és aquell que imita dinosaures..

No té religió, però de tant en tant, des de l’hort, veureu que mira el cel, com els bons pagesos, sobretot quan marxa el sol per l’horitzó, i apareixen aquells colors bonics del final del dia. Quan mira cap amunt és per recordar una persona molt especial, que nosaltres també tenim sempre en ment, el recordem i l’enyorem. O sigui, que ja forma part ja d’ell i també de tots nosaltres, és immortal. Va per tu, Xavi!

Deu estar ballant una cançó de Bollywood.

Si aneu al teatre descobrireu moltes coses. Algunes, per cert, són mentira, d’altres mitges veritats. A casa, la mare li va dir que es dediqués a qualsevol cosa menys el que fa. I ell, no li va fer cas, però per si les mosques es fa fer funcionari, i va arribar a exercir. Li venia per tradició familiar. De fet, sovint fa broma dient que encara avui està en excedència. Us l’imagineu fent d’administratiu, per l’amor de deu, quin avorriment! Deuria fer bromes a tort i a dret.

Sempre diem que la història no es repeteix, però rima. I el que rima també és el so del seu organillo elèctric, amb la seva caixa de partitures, ben guardades. A l’Hort també el fa anar, almenys així, mentre toca, no xerra, però canta, que potser és pitjor.

És broma, que canta molt bé, sobretot quan es posa dalt l’escenari aquelles sabates vermelles de tacó ben alt, i s’hi mou amb desimboltura, sense caure. Com una bella dama.

Ai, he dit Dama, això és una bona pista per saber qui ens acompanya avui al Cafè, copa i puro. Va, us en dic una més. Va estudiar figurisme a un institut de moda, i sap cosir superbé. De fet, el disseny i els figurins del ball de Sogra i Nora, són seus.

Segur que ja sabeu de qui parlem. Va, traieu les mans de les butxaques i aplaudiu, que avui fem el cafè, copa i puro amb l’actor, dramaturg i director, Oriol Grau..

Aquest cap de setmana, per cert, torna a la Sala Trono amb “La mare el dimoni i jo”.

Records, complicitats i homenatges, especialment dels que l’han conegut i en conserven una forta amistat.

Avui, Oriol Grau ens ha acompanyat al «Cafè, copa i puro», compartint la seva història i la seva personalitat única.

Ell no ho sabia, però al programa han intervingut Victòria Gras, que va ser la primera parella d’Oriol Grau al Ball de Dames i Vells. Feien de parella 1. Els primers 5 anys de la recuperació, era un ball mixte. “Als homes els feia certa vergonya sortir disfressats de dones”.

També ha intervingut per sorpresa, Rosa Andreu, que va estar al Col.lectiu Trono Villegas des de la primer representació, junt amb l’Oriol, el Fermí,… La primera representació va ser per carnaval de l’any 1989, quan van escenificar el judici del rei carnestoltes a la plaça del Pallol. Cadascú sortia d’un balcó de la plaça: el Fermí feia de Déu, la Rosa feia de Quaresma i l’Oriol de dimoni.

I Fermí Fernández, amic des de la infància, amb el que comparteix ofici, al teatre i, sobretot, moments inesborrables des de que es van conèixer, quan tots dos estaven castigats al passadís de l’escola.