Roser Marsal, l’única egiptòloga de Tarragona, lidera l’excavació de la presa més antiga d’Àfrica: “Un somni construït amb anys de feina”

Amb només set anys ja sabia que volia dedicar-se a l’Antic Egipte. Avui, l’arqueòloga i egiptòloga Roser Marsal dirigeix un projecte sobre la presa monumental més antiga d’Àfrica al desert oriental egipci. Després d’anys de recerca i diversos intents, ha aconseguit una prestigiosa beca Marie Curie que la portarà dos anys a Suècia. Parlem amb ella sobre excavacions, deserts, enginyeria hidràulica antiga i el camí per convertir un somni d’infantesa en una carrera científica internacional.

---

Bon dia, Roser Marsal, benvinguda.

Bon dia.

M’he deixat una part del teu currículum, que és molt més llarg. Tu li treus mèrit, però la teva trajectòria en té molt.

Moltes gràcies.

D’entrada, rebre una beca Marie Curie ja diu moltes coses de la teva trajectòria.

A mi i a tots els meus ens va sorprendre molt. Era la tercera vegada que ho intentava i, com diu la dita, a la tercera va la vençuda. Han estat molts anys treballant per poder-hi participar i finalment ho hem aconseguit. Estic molt contenta. És veritat que implica marxar fora, però també és una oportunitat magnífica per continuar dos anys més amb la recerca.

Ara te’n vas en breu cap a Suècia. Quant temps hi estaràs?

Dos anys. Les beques postdoctorals Marie Curie tenen aquesta durada. El contracte començarà al setembre i ara estem immersos en tota la logística per traslladar-nos-hi amb la família.

Parlem de l’estada a Egipte. Com és aquesta presa que investigueu i per què és tan rellevant?

És un jaciment molt conegut dins dels estudis de l’Antic Egipte perquè es considera la presa monumental més antiga d’Àfrica i, possiblement, de la història. Coneixem altres preses molt antigues al Pròxim Orient, però el que fa singular aquesta és la seva monumentalitat: uns 100 metres de longitud i entre 13 i 15 metres d’alçada. Quan la veus sobre el terreny és realment espectacular.

Com que em dedico a estudiar la gestió de l’aigua i tinc formació en egiptologia, em semblava un projecte ideal per analitzar com els antics egipcis gestionaven l’aigua en un entorn tan desèrtic com el desert oriental. Estem parlant de fa uns 2.700 o 2.600 anys. També és molt interessant veure la relació entre aquest paisatge desèrtic i les infraestructures que hi van construir.

La presa està sobre un riu sec?

Sí. És el que anomenem un uadi. Normalment està sec, però quan plou a les muntanyes del desert oriental hi ha inundacions sobtades que ho arrasen tot. Justament per això es va construir aquesta gran presa en aquest punt.

Com s’organitza una campanya arqueològica així?

És molt complex. El 2022 hi vaig fer una primera visita amb el professor Josep Cervelló, de la Universitat Autònoma de Barcelona, per veure si el jaciment tenia potencial per a un projecte. Després, el desembre passat hi vaig tornar per preparar tota la logística.

Cal demanar molts permisos al Ministeri d’Antiguitats i Turisme d’Egipte, i també permisos de seguretat. Pots tenir el permís científic però no el de la policia, i aleshores no pots començar. Vam tenir sort perquè ens van arribar relativament aviat. Finalment, vam poder organitzar l’equip i fer la campanya amb investigadors de diferents institucions, inclosa la Universitat d’Uppsala.

En vigílies del Dia de la Dona: ser dona, jove i líder d’un projecte a Egipte és un repte afegit?

He de dir que al principi fa respecte. No és una decisió que prenguis a la lleugera. Però l’experiència ha estat molt positiva. Les autoritats egípcies ens han rebut amb els braços oberts i tot han estat facilitats. L’equip ha funcionat molt bé i no he tingut cap problema pel fet de ser dona.

Tot i així, hi ha moments curiosos.

Sí, per exemple quan negociàvem el lloguer dels apartaments. De sobte t’adones que tens una vintena d’homes negociant el preu i tu al mig pensant: “Que em diguin el preu i ja està”. També hi ha la barrera de l’idioma. M’agradaria poder parlar-lo per participar més en aquestes converses.

Egipte és un país segur per viatjar?

Sí, totalment. Ara molta gent ho pregunta arran del conflicte a la regió, però és un país segur. Hi ha molts equips internacionals treballant-hi i també és molt segur per al turisme. Evidentment, com a qualsevol lloc del món, sempre poden passar coses, però no és un país perillós.

La teva trajectòria també està molt vinculada a l’IPHES i a Atapuerca.

Sí, hi he passat molts anys i moltes excavacions. No només a Atapuerca, també en altres jaciments. Vaig entrar al laboratori de l’IPHES amb només 17 anys, quan començava la universitat, i vaig preguntar si podia anar a excavar. El primer jaciment va ser la Cativera, al Catllar, amb Josep Maria Vergès.

He treballat amb gent com Palmira Saladié o Josep Vallverdú. Han estat mentors i mentores meus, i els estimo molt.

Ja de petita tenies clar que volies ser arqueòloga?

Sí. Amb set anys vaig veure la pel·lícula La mòmia i vaig dir: “Jo vull dedicar-me a l’egiptologia”. Sona una mica cinematogràfic, però és veritat. A més, la meva família m’hi va ajudar molt. El meu pare, el periodista Josep Maria Marsal, sempre m’acostava al món de la cultura.

I també vaig créixer a Tarragona, envoltada de restes romanes. Era difícil que no m’agradessin les pedres.

Què té Egipte que fascina tant?

Quan ets petit i veus una mòmia o les piràmides, el cervell no pot assimilar aquella immensitat. Després, quan estudies la cultura egípcia, t’adones que és molt diferent i alhora molt sofisticada. Tot és monumental.

A més, m’atrauen molt els deserts. I Egipte és un país on el 90% és desert. Això encara ho fa més fascinant.

Tenien divinitats dedicades a l’aigua?

Com deia abans, a Egipte prop del 90% del territori és desert, i per tant l’aigua és fonamental. Hi ha aquella frase atribuïda a Heròdot que diu que Egipte és un regal del Nil. I és ben certa: sense el Nil no s’hauria pogut desenvolupar aquesta gran civilització. El riu ho era tot.

Per això és normal que en les cultures antigues apareguin divinitats vinculades a l’aigua. Per als antics egipcis, per exemple, hi havia el Nun. El Nun és un concepte cosmogònic que representa l’origen de tot, el caos primordial del qual neix la creació. Segons aquesta visió, tota la civilització egípcia sorgeix de l’aigua. En definitiva, per a ells l’aigua ho era tot.

L’Eudald Carbonell, a qui coneixes molt bé, sovint diu que som imbècils. També heu compartit molta recerca. Tu defenses que si aprenguéssim més de les cultures antigues ens estalviaríem molts disgustos.

Doncs sí. L’octubre passat vam organitzar a Barcelona un gran congrés internacional sobre l’aigua, el paisatge i la societat. Hi van participar molts especialistes i, entre ells, també el director de l’ICAC. En una de les intervencions es parlava de la tragèdia de la DANA de València, i ell mateix comentava —com també van fer altres ponents— que els antics romans probablement mai haurien construït en alguns dels llocs on nosaltres construïm avui.

A partir d’aquí va sorgir el debat: què ens passa? No sabem on construïm o és que hem perdut el respecte per la natura? Sovint actuem com si no en forméssim part, quan en realitat nosaltres som natura.

Crec que és molt important transmetre aquests coneixements, sobretot als joves: que entenguin que hem de respectar el medi. No podem construir en determinats llocs només perquè és més barat, si això pot posar en risc la vida de moltes persones. Només de pensar-ho ja impacta.

Però, malauradament, el món funciona sovint condicionat per l’economia. Per això dic que, en part, l’Eudald té raó: si miréssim més enrere i aprenguéssim del coneixement de les societats antigues, o recuperéssim aquest respecte per la natura, probablement moltes de les desgràcies actuals no passarien.

La presa que estudieu encara es conserva?

Se’n conserven sobretot dos grans estreps: el nord, que està molt ben preservat, i el sud. El que vam fer va ser netejar i documentar les restes que mai s’havien excavat. També vam trobar parts del farciment de la presa, que ens donen informació molt valuosa sobre l’enginyeria hidràulica antiga.

Ara què toca?

Analitzar totes les dades. Hem fet topografia, fotogrametria, estudis geològics… Ara cal processar-ho tot i veure si tornem al jaciment per continuar investigant.

Quan mires enrere i penses en aquella nena de set anys que va veure La mòmia, què sents?

Que els somnis es poden fer realitat. Però no és un regal: són molts anys d’estudi, formació i esforç. Quan vaig obtenir els permisos per dirigir el projecte a Egipte vaig pensar: “Ostres, ara sí que és real”.

I encara et queda molt camí.

Espero que sí. I també espero que cada vegada hi hagi més dones dirigint projectes d’egiptologia. Encara no som moltes, però la situació està canviant.

A més, la cervesa és molt bona, a Egipte. Bé, no totes: n’hi ha una que és especialment bona.

Sí, a nosaltres ens agrada molt la Sakara, que fa referència a la piràmide esglaonada de Djoser, i això encara ens fa més gràcia.

Després de tantes hores de feina al camp s’agraeix molt. El jaciment és lluny: està a una hora o una hora i escaig en cotxe, per uns camins que ja et pots imaginar. Per això, arribar a l’apartament i poder prendre aquesta cervesa ben fresca, davant d’aquell paisatge i veient totes les piràmides —des de Giza fins a Dashur— és un autèntic privilegi.

Has estat a molts llocs i a moltes universitats. A banda de l’IPHES —que, al capdavall, és casa teva—, hi ha alguna experiència o intervenció arqueològica que recordis especialment? Perquè la Marie Curie és la primera que t’han concedit.

Sí. La veritat és que vaig fer la tesi sense cap beca, mentre treballava, i va ser dur, no ho negaré. Però al final va valer molt la pena poder-la acabar. Després vaig aconseguir una beca Margarita Salas a la Universitat de Barcelona i, més tard, una Juan de la Cierva a la Universitat Autònoma de Barcelona, vinculada a l’Institut d’Estudis del Pròxim Orient Antic.

Cada etapa ha tingut el seu moment. Amb la Covid, per exemple, es va haver d’interrompre una campanya que ja estava programada. Finalment, el 2021 va ser la primera vegada que vaig poder excavar a Egipte. I va ser una experiència impressionant: estar allà, al mig del desert, molt a prop de la piràmide esglaonada de Saqqara, amb aquelles vistes… Per a mi, imagina’t, plantar-me de sobte a Egipte va ser absolutament espectacular.

Alguna excavació que recordis especialment amb la gent de l’IPHES?

Sí, sí. La veritat és que m’agrada tant tot que és difícil triar, però recordo especialment els anys que vaig passar a l’Abric Romaní, a Capellades. Són jaciments escola, m’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre molt amb tot l’equip; són records que guardo amb molt afecte.

També recordo la Boella, aquí a casa nostra. Quan es va descobrir la defensa del mamut, poder excavar-la… no recordo si era un fèmur, la Palmira segur que ho recorda millor, però era d’un mamut o d’un hipopòtam d’un milió d’anys. És espectacular tenir coses així entre mans.

Hi ha molts jaciments increïbles. I crec que a vegades donem massa importància només a la feina feta fora. Sembla que el que es fa internacionalment sigui més rellevant, però jo no ho crec. Aquí, a Tarragona, tenim jaciments espectaculars amb investigacions molt minucioses que competeixen a nivell internacional. No cal anar a l’estranger per fer recerca excel·lent.

Això és una cosa que m’agrada destacar: pots excavar a Egipte, a Tarragona o fins i tot a la Xina; el que compta és com fas la feina, la qualitat del treball, i això no depèn del lloc.

Estem parlant d’investigadors que, ara fa una mica més de 30 anys, van descobrir una nova espècie dins la genealogia humana. Això és excepcional, a Gran Dolina, on es va descobrir l’Homo Antecessor. I va costar molts anys que la comunitat internacional ho reconegués.

Sí, són molts anys. Cada any que rebo un correu de la Palmira Saladié m’emociono; encara em passa, i porto 13 o 14 anys participant a Atapuerca. És espectacular: el jaciment, tot l’equip… és com una família. Veus tants especialistes fent coses increïbles que, sincerament, et sorprèn.

I, a més, dins de tots aquests anys, encara que treballi en altres jaciments, sempre hi ha la connexió amb el sistema d’Atapuerca, que és molt rellevant. Estar allà compartint descobriments, com quan es va trobar la cara del primer europeu fa pocs anys —el “Pink”— va ser impressionant. Poder veure-ho en persona i que tot l’equip t’expliqués el procés… és un lloc excepcional. I l’equip que tenim aquí també és excepcional. Això s’ha de reconèixer.

Què saps de Suècia?

És un país…

Amb moltes muntanyes?

Depèn d’on estiguis. A Uppsala, que està a una hora al nord d’Estocolm, hi vaig estar una temporada. És una ciutat molt tranquil·la, envoltada de boscos més que de muntanyes. Allà pots fer barbacoes durant tot l’any i gaudir de la natura per tot arreu. La universitat i la ciutat d’Uppsala, en concret, són llocs molt tranquils per viure.

Roser Marsal, moltíssimes gràcies.

Moltes gràcies a vosaltres. Ja us aniré explicant com va l’aventura sueca.