L’exposició «Hasta que la tierra aguante», de Santi Donaire, es pot visitar a l’Espai Estació KM0, ubicat a l’estació d’autobusos de Tarragona, a la plaça Imperial Tàrraco. La iniciativa és del col·lectiu Photo KM0. «Hasta que la tierra aguante» és una investigació periodística i visual que recorre els grans centres de producció d’aliments per analitzar les conseqüències ambientals, socials i sanitàries d’un model productiu basat en la cobdícia i desvinculat dels límits biològics del planeta. N’hem parlat amb el fotògraf Pep Escoda, president de Photo KM0, i amb el fotògraf i autor de la mostra, Santi Donaire.

Santi Donaire (Jaén, 1988) és llicenciat en Periodisme i Comunicació Audiovisual i es va formar fotogràficament a l’escola Blankpaper. Ha treballat set anys com a fotoperiodista a l’agència EFE i a l’European Pressphoto Agency (EPA). Ha publicat a The New York Times, The Washington Post, El País o Le Monde. El 2018 va obtenir el tercer lloc als premis POYI en la categoria de General News i va ser finalista del Premi Rei d’Espanya de Periodisme per un reportatge a The New York Times sobre nens contrabandistes de gasolina entre Veneçuela i Colòmbia. També ha rebut el Premi Gabriel García Márquez (Gabo) pel seu llibre Punto ciego, un guardó que li va fer “especial il·lusió”, segons explica, pel pes periodístic i cultural de Colòmbia; i el Premi al Millor Llibre de Primera Publicació de FotoEspaña, convertint-se en la primera obra de memòria històrica reconeguda per aquest festival.

— Heu portat a Tarragona una “primera espasa” de la fotografia. Aquests dies podem veure «Hasta que la tierra aguante» a l’estació d’autobusos. Molta gent desconeix què hi ha darrere del que compra, del lloc d’origen, del procés… Tu sí que ho coneixes de prop.

Santi Donaire: Bé, aquest projecte intenta precisament explicar què hi ha darrere del que mengem. Crec que és un dret bàsic de la ciutadania —un dret democràtic— entendre d’on provenen els aliments, perquè no hi ha res més universal que l’alimentació.

Donaire: «No hi ha res més democràtic que l’alimentació»

— Per què vas deixar la notícia pura i dura per dedicar-te al reportatge fotogràfic?

Vaig treballar a Veneçuela i a Madrid, i és cert que és molt atractiu treballar en un lloc amb actualitat incessant. Però arriba un moment que alguna cosa es trenca: les meves fotos volaven, però jo no tenia control sobre què il·lustraven ni quin peu hi posaven.

En una agència, la informació es mou molt ràpid i és difícil aprofundir. Sempre estava atrapat en una dictadura de la superfície: avui toca aquest tema, demà un altre. I jo volia anar a l’arrel, a l’origen. A Veneçuela hi havia una pintada que deia: «Original és anar a l’origen; radical és anar a l’arrel.»

Així que vaig tornar, ara visc a Andalusia, i vaig començar a treballar temes que crec que ens defineixen com a societat, però dels quals es parla molt poc.

— Has rebut molts premis i has publicat a grans mitjans internacionals. L’últim reconeixement?

El meu primer llibre, Punto ciego, va rebre el premi Gabriel García Márquez, que em va fer molta il·lusió perquè ve de Colòmbia, un lloc amb un criteri periodístic molt potent.

Aquest any, el llibre ha guanyat el premi al millor llibre de primera publicació del festival FotoEspaña. A més, és la primera vegada que el festival premia un treball de memòria històrica.

Donaire: «Som fills de la desmemòria»

— El llibre se centra en les víctimes de la repressió franquista. Fa poc es recordaven els 50 anys de la mort del dictador -al seu llit- i encara un 20 % de la població creu que es vivia millor.

Tenim un problema, però no m’estranya. Jo tinc 37 anys i ningú no m’havia explicat què va passar. Som fills de la desmemòria.

Si no entens què implica perdre drets i llibertats, és molt fàcil deixar-te seduir per discursos que es presenten com a rebels o disruptius. Els joves no en tenen la culpa: són hereus del silenci acumulat durant generacions.

Donaire: «No hi ha espai més democràtic que una estació d’autobusos»

— Pep, què volíeu aconseguir portant aquesta exposició a l’Espai KM0?

Pep Escoda: Fem tres exposicions a l’any, i amb l’SCAN volíem portar una figura important. Vaig trucar al Santi i li vaig dir que l’espai és petit: només hi caben 16 fotos. Em va contestar una frase que repeteixo sovint: «No hi ha espai més democràtic que una estació d’autobusos.»

— Santi, compartir el projecte en un espai així?

Per mi és un luxe i una victòria ocupar espais públics. Les institucions culturals són necessàries, però generen barreres. En canvi, a una estació hi passa tothom. I aquest és un tema que ens afecta a tots: l’alimentació.

Què hi ha darrere d’una poma o d’una síndria?

Ara mateix, el que ve de fora i el que es produeix aquí s’assemblen molt, industrialment parlant. Jo no critico l’agricultura: vinc d’una família d’oliverers. El problema és la industrialització, quan l’objectiu deixa de ser alimentar i passa a ser generar beneficis.

Les polítiques de la UE en alimentació s’assemblen molt a les polítiques migratòries: externalitzen. Productes químics prohibits aquí —perquè són tòxics, cancerígens o relacionats amb malalties neurodegeneratives— es fabriquen igualment i s’apliquen en països com el Marroc o el Senegal, d’on després importem la fruita.

És el cas de la síndria o la mongeta tendra. S’està deixant de produir a Espanya i externalitzant a altres països. Però aquests aliments acaben als nostres supermercats.

— I el consumidor no ho sap?

No ho sap. L’objectiu del projecte és justament encendre alguna pregunta. L’alimentació es basa en una ficció: quan comprem, ja veiem el producte transformat per la publicitat, bonic i polit al prestatge. El que ha passat abans, ningú no ens ho ha explicat.

I la indústria té molt poca transparència. Quan truques a portes de grans explotacions o empreses és gairebé impossible entrar-hi. I quan no et deixen veure alguna cosa, ja és sospitós.

— L’exposició també parteix d’una recerca periodística?

Totalment. No sóc fan de la frase «una imatge val més que mil paraules». Les meves fotos necessiten paraules.

Si t’ensenyo un camp d’alvocats de Màlaga, et semblarà preciós. Però si no t’explico la tragèdia hídrica que hi ha darrere i com està destruint comarques com l’Axarquia, t’estic enganyant.

Abans de fotografiar, llegeixo informes, parlo amb científics i després baixo al terreny per posar cara al problema.

Triar 16 fotos d’un projecte de 70

— Quan el Pep et va demanar només unes quantes fotos, quines vas triar?

Ha estat complicat. El projecte complet, produït gràcies a la fundació catalana Photography Social Vision —arran de la Beca Joana Biarnés—, té gairebé setanta fotografies.

De fet, surt arran de guanyar jo l’any 2022 la Beca Joana Biarnés i sempre aprofito per fer una mica de publicitat a Joana Biarnés, que va ser la primera fotoperiodista d’aquest país i que va ser una persona… Bé, que ens va deixar un llegat meravellós i, a més, ens va deixar una generositat, que és que amb l’explotació del seu arxiu, ja que s’ha generat aquesta beca que permet a joves fotoperiodistes fer aquest tipus de feina.

A l’Espai KM0 n’hem fet una essència: és un projecte amb moltes potes —ramaderia, pesticides, agricultura…— i reduir-lo a 16 imatges ha estat un repte.