Un equip d’investigadores i investigadors del Departament d’Economia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha publicat un estudi que analitza l’impacte econòmic territorial del Plan Nacional Integrado de Energía y Clima 2020-2030 (PNIEC), avaluant el seu potencial redistributiu, que podria ser limitat entre les comunitats autònomes espanyoles. El treball quantifica, per primer cop, les conseqüències del pla en producció, valor afegit i ocupació, destacant diferències rellevants entre regions guanyadores i perdedores.
L’estudi, elaborat en el marc del projecte europeu SPECTRUM, utilitza un model que simula els efectes directes i indirectes d’aquesta ambiciosa política d’inversió, que mobilitza 308.000 milions d’euros per transformar el model energètic espanyol. Malgrat els efectes positius globals —amb prop de 345.000 milions d’euros en producció addicional i 1,8 milions de nous llocs de treball—, l’anàlisi territorial revela una concentració d’impactes a Madrid, Catalunya i Andalusia, regions amb més població, teixit productiu i presència del sector energètic.
“Tot i que el PNIEC té vocació nacional, els resultats mostren que reforça el pes de les regions ja més dinàmiques i no redueix les desigualtats territorials existents”, apunten els autors. De fet, l’estudi constata que la redistribució de l’impacte econòmic actua com un joc de suma zero: els guanys relatius d’unes comunitats impliquen pèrdues relatives d’altres. Les diferències s’expliquen a partir del criteri d’assignació territorial adoptat a l’estudi, que combina el pes poblacional i la contribució de cada regió a la producció energètica. Tot i que aquest supòsit és plausible, no es tracta d’un criteri oficial comunicat pel Ministerio. Si la inversió inicial s’assigna efectivament en funció d’aquests indicadors, les regions amb menys població, menys activitat industrial i menor presència d’empreses del sector energètic reben una inversió menor.
Aquest desequilibri inicial té conseqüències directes: la inversió impulsa el creixement econòmic local a través de la contractació, el consum i l’activació de sectors complementaris. Si una regió rep menys inversió, genera menys activitat productiva, crea menys llocs de treball i rep menys ingressos derivats d’aquesta cadena de valor. Per tant, el retorn econòmic del PNIEC no només és desigual en el punt de partida, sinó que l’impacte final tendeix a concentrar-se allà on la inversió inicial ja era més alta, reforçant les disparitats existents. Això pot eixamplar la bretxa territorial, contrariant un dels principis fonamentals d’una transició ecològica justa: la cohesió territorial.
El treball proposa una nova metodologia per avaluar aquest desequilibri a partir d’indicadors que comparen la inversió directa rebuda amb els resultats finals en cada territori. Les dades mostren que Catalunya és l’única regió que surt guanyant en els tres àmbits analitzats (producció, valor afegit i ocupació). En canvi, comunitats com Galícia, Castella i Lleó, o Extremadura experimenten pèrdues relatives, especialment en ocupació.
Aquest estudi aporta noves eines per entendre els efectes desiguals de les polítiques climàtiques i alerta sobre la necessitat d’estratègies correctores que garanteixin una transició verda justa, també des del punt de vista territorial.