Konstantin Stanislavski deia que “el teatre és un art que reflecteix la vida”. Avui tenim amb nosaltres algú que porta anys demostrant que això no és una només una metàfora.

Va néixer i créixer a Tarragona, on de ben jove ja va quedar atrapada per l’escena, com a alumna de l‘Escola d’Art Dramàtic Josep Yxart. Però la curiositat era més gran que la comoditat, i als 24 anys va fer la maleta i va posar rumb cap a Barcelona per estudiar a l’Institut del Teatre. D’aquella decisió valenta, en va néixer una carrera extraordinària.

Perquè aquesta professió, tal com ella mateixa la descriu, és “una aventura constant, no apta per a amants de la zona de confort”. S’hi va tirar de ple, com ara a l’hortet, que també li agrada, diu que tothom hauria de tenir un tros per anar a badar i beure aigua fresca.

La dramaturga catalana Lluïsa Cunillé, la nostra Bertold Brecht contemporània, escriu que “el teatre no hauria de representar la vida, sinó ser la vida mateixa, esborrar la frontera entre escena i realitat”. La nostra convidada d’avui ho entén molt bé.

Va debutar al cinema de la mà d’un altre dels grans, Vicente Aranda a Libertarias, va recórrer mig món amb La Fura dels Baus, va trepitjar el Teatre Nacional de Catalunya, i davant la càmera l’hem vista a Hospital Central, Amar en tiempos revueltos, Ventdelplà, Barcelona 1714 i fins als platós de Budapest per a la producció internacional The Alienist: Angel of Darkness.

Però mai ha perdut de vista casa, Tarragona, al costat del director tarragoní Jesús Monllaó, la vam veure a la gran pantalla a Fill de Caín. I si parlem de la zona de confort, també es va deixar veure per un altra Zona: Zona Zàlata.

Per cert, va fundar una companyia que es deia Hummus, amb artistes de diferents disciplines, d’aquí i d’allà.

Al festival Tarraco Viva va donar vida a Aspàsia de Milet, filòsofa i mestra d’oratòria de l’antiga Grècia, escenificant el seu monòleg al fortí Negre de les muralles tarragonines. I ella mateixa ho va resumir amb una frase que fa pensar: “Les dones amb poder fan molta por, per això la van criticar tant” Una reflexió que, com tantes coses de la nostra convidada, arriba amb moltes capes.

Porta prop de dues dècades acompanyant infants i joves davant la càmera, convençuda que aporten una naturalitat que els adults sovint hem perdut pel camí. És actriu, sí, però també coach i docent. De les que formen, inspiren i transformen. Ja ho hem dit, moltes capes, com el Taller de teatre amb alumnes de diversitat intel·lectual de Bogatell presentant obres de creació col.lectiva, o un voluntariat a Nicaragua.

Les seves referències? Meryl Streep, Vanessa Redgrave, Isabelle Huppert, Juliette Binoche… Bon gust no li falta. Però sobretot, té una cosa en comú amb elles que no és gens fàcil: presència.

“L’art ens ajuda a comunicar-nos millor”, diu ella. Doncs avui, nosaltres som els afortunats. Perquè les ones, les de la ràdio, han guanyat molta llum amb la seva presència.

Parlant d’Ones: Rebrà el Premi Ones Foca Mediterrània per la seva trajectòria a les arts escèniques i pel seu compromís amb la cultura i la llengua catalana. Un premi que, com ella, arriba en el millor moment.

Senyores i senyors (s’aixeca el teló) amb tots vostès, Mercè Rovira-Brú.

La Mercè no ho sabia, però al directe de la ràdio l’esperava una sorpresa: un parell d’amics de batalles teatrals tarragonines, Joan Pascual i Enric Garriga, rememorant temps no tan llunyans en les emocions del Ball de Diables i de Zona Zàlata. Com ella ha dit, «tenim molta joventut acumulada»