Aquesta investigació de l’IPHES facilitarà el diagnòstic correcte de l’espècie en associacions fòssils i la seva identificació osteològica com a presa d’altres vertebrats en estudis tròfics. Provindria d’un ancestre més terrestre, però en canvi ella ha optat per una vida més aquàtica.

Està en perill d’extinció, es endèmica de la serralada dels Pirineus, essent el Parc Nacional de Ordesa i Monte Perdido un dels llocs on viu. Viu en alçades d’entre 780 i 2100 m, sent més abundant entre 1200 i 1800 m.

Quan apareixen restes de fauna als jaciments no sempre queda clar a quin espècie pertanyen i la seva assignació a vegades és un treball complex. Trobar un referent en la bibliografia científic és complicat o simplement no existeix. En aquest sentit, donar a conèixer les espècies endèmiques de la península ibèrica encara no descrites osteològicament per facilitar-ne la seva identificació és una feina que resulta imprescindible i que està també entre les línies d’investigació de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social.

En aquest context, s’acaba de donar a conèixer per primer cop l’esquelet de la granota pirenaica (Rana pirenaica), una espècie que ja havia estat identificada amb anterioritat, però de la qual mai no s’havia descrit de forma completa totes les parts de la seva estructura corporal. Es tracta, a més, d’una espècie en perill d’extinció inclosa en la Llista Vermella d’Espècies Amenaçades de la IUCN (Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza). La fragilitat dels ambients que necessita per viure, representats per aigües pures i torrents verges, és el causant d’aquesta situació.

Rana pyrenaica és endèmica de la serralada dels Pirineus, on es troba generalment en rierols de muntanya d’aigües fredes i ben oxigenades amb corrent ràpida, especialment durant el desgel a finals de la primavera.

Malgrat que la espècie havia estat descrita al 1993, el seu esquelet mai havia estat estudiat. Una recent publicació d’Hugo Blain, investigador del IPHES, i d’Óscar J. Arribas, investigador independent, representa la primera descripció de l’osteologia d’aquesta petita granota.

 

Saltar a l’aigua i nedar al fons per amagar-se

 

Rana pyrenaica és la granota bruna més petita, assoleixen un tamany màxim de 5,5 cm. i presenten una morfologia robusta. El seu ancestre era probablement una granota més terrestre, relacionada con la granota vermella, però l’espècie ara descrita és va tornar més aquàtica, per ocupar els torrents d’alta muntanya.

La seva adaptació a aquest entorn va comportar unes potes i uns peus (en particular el tercer dit) més llargs, certs elements ossis del crani (nasal i frontoparietal) més allargats i prims, una articulació entre l’atles i el crani més flexible.

Les granotes brunes tenen diversos modes de vida: són molt terrestres i solament entren en aigües tranquil·les per a la seva reproducció, però R. Pyrenaica està adaptada a una vida més aquàtica, viu solament a la vora d’aigües corrents i el seu comportament d’escapament consisteix en saltar a l’aigua i nedar al fons per amagar-se.

Aquest modus de vida implica nedar en aigües de fort corrent, encaixant-se ella mateixa en petites escletxes subaquàtiques i ancorant-se dintre d’elles per evitar ser arrossegada pel corrent.