La seva jornada laboral comença ben d’hora, amb el mercuri fixant temperatures sota zero i el sol encara per sota del llindar de la línia de l’horitzó. Més capes d’abric que una ceba; esquis de travessa i un curiós maletí -com els metges. Al seu interior, però, no hi trobareu ni aspirines ni bisturí, però sí termòmetre, lupa, xerrac i sonda… Ells -com els metges- fan prediccions i diagnòstics, i eviten, precisament, que molts dels que transitem per la capa nivosa de les muntanyes, acabem a l’hospital.
El quarter general el tenen al petit poble de Casau, presidit pel Moncorbison. El primer nucli en entrar a la Vall d’Aran, amb unes vistes sobre Vielha i, al fons, la muntanya de Baqueira, on centenars d’esquiadors gaudiran de la jornada sense conèixer la feina prèvia que han fet els ‘domadors’ d’allaus del centre Lauegi del Conselh Generau d’Aran.
Avui els hem conegut, i us hem explicat la seva metodologia de treball. Són dos geòlegs, Jordi Gavaldà i Ivan Muné i una biòloga, Montse Bacardit. Ens han donat referències d’un aplicatiu per a conèixer el risc i les zones d’allaus de la vall, descarregable a través de Google Earth.
Heu provat mai d’introduir el puny, els quatre dits, un dit, un llapis o una navalla en les capes de neu? Doncs avui ho hem fet des de la seva experiència i mestratge en la matèria. Com establir la duresa de la capa nivosa? Aquest és un mètode tradicional, tot estudiant els vidres de les seves capes. Determinar també l’estabilitat de la neu -colpejant-la una trentena de vegades, cadascuna d’elles amb més intensitat. Saber així quan està a punt de col·lapsar. De vegades, fins i tot, havent de provocar allaus de manera controlada, des de l’helicòpter; generant una explosió amb una barreja d’oxigen i hidrògen, per evitar un mal major.
També hem conegut l’ACNA (L’Associació pel coneixement de la neu i les allaus) de la qual l’Ivan n’és el president.
Abans d’arribar a la Vall, passat el Pont de Suert, ens hem desviat a la vall veïna, la de Boí, per conversar amb una dels millors alpinistes del panorama actual, Oriol Baró; més conegut en aquesta zona entre muntanyes com Oriol de Xep. Ell defensa que les expedicions a l’Himàlaia sense permís -res de nou- és la única opció per la majoria d’alpinistes per poder atacar objectius ambiciosos en la major serralada de la terra. Amb Santi Padrós i Roger Cararach han obert noves rutes al Karyolung (6.511 m) i el Numbur (6.959 m) (premi FEDME a la millor activitat d’alpinisme Extraeuropeu 2016) sense haver tramitat el corresponent permís per l’ascensió. Ara s’enfronten a una forta multa i a la prohibició de tornar a escalar al Nepal durant 10 anys. Baró porta més de 25 expedicions per tot el món. Es defineix com un com un ‘muntanyès‘ que no muntanyenc, i reclama més ‘cultura alpina’. Pagar o no pagar permisos? Què en penseu?
Així ha anat el Pont de Mahoma número 76!
