El pont de Mahoma 150. ‘Va per tu, Xaume, la punta Xespadera’

Al programa d’alpinisme i muntanya de Tarragona Ràdio teníem un repte pendent, pujar la Punta Xespadera. Aquest desconegut cim de la Vall de Boí, de gairebé 2.900 metres (2.873m) té un gran simbolisme pels membres de la cordada radiofònica del programa. L’hi hem dedicat a un veí de la vall amic de la cordada radiofònica, el Xaume Ramon. Gran muntanyès i millor persona.    

La Xespadera ens l’havia recomanat aquest veí de Boí, que també ens va descobrir una ruta nova cap a una muntanya veïna, la Pala Alta de Sarradé (2.987 m), que vam pujar fa tres temporades. L’any següent també faríem un programa des d‘un cim situat a l’altra vessant de la vall que domina magistralment l’estany de Comalesbienes, la Punta Alta (3.019 m), coronant també el cim veí del Pic de Comalesbienes (2.997 m).

La Punta Xespadera, però, va quedar pendent. Aquesta setmana hem pogut saldar el compte pendent amb el Xaume, que ens va deixar sense haver pogut coronar aquesta muntanya, l’única que aquest gran muntanyès no havia pujat a la seva estimada vall.

No és cap tresmil, i li fan ombra cims més famosos del voltant. No és tant conegut com els Besiberris, el Montardo, el Contraix o el Gran Tuc de Colomèrs, on també hem pujat els micròfons del programa. No, no és un indret concorregut, ni una muntanya que els afamats tresmilistes es vulguin apuntar en cap llista de trofeus. I és precisament això el que el fa encara més atractiu. És un cim amb molta personalitat, tant en els darrers metres de l’ascens com en la pròpia sortida, cap a una imponent cresta que careneja fins al Pic de Comaltes.   

La Xespadera té esculpides curioses formes. Pujant cap al cim no hi ha línies geomètriques pures. Tot el contrari, amb el temps han advingut formes abstractes i figuratives, com una petita verge que porta allà, qui sap, potser milions d’anys. Els grans blocs de pedra i les plaques se superposen perfilant contrastos i formes impossibles per l’ull humà, que en aquestes altures sempre és un intrús.

Precisament, el Xaume ens va fer estimar els cims que no ens permetrien entrar de ple dret al ‘Club dels Isards’, creat per Henry Russell per aquells que havien pujat diversos tresmils. (Un dia, per cert, us explicarem la història d’aquest explorador i la seva obsessió pel Vignemale, que pujar 33 cops i en va arribar a ser el propietari). 

A ell, a l’estimat Xaume, li hem dedicat l’ascensió, també als seus amics de la Vall de Boí i, naturalment, a la Leo i la Maria, la seva dona i la seva filla, respectivament. 


Un costerut barranc per iniciar el recorregut

La pujada l’hem fet per la mateixa ruta que va cap a la Punta Alta, des d’un costerut barranc a la vessant dreta del camí, poc abans d’arribar a l’Estany de Cavallers. Una hora després, es trepitja a un primer ressalt, on cal agafar forces per anar resseguint després el barranc de Comalesbienes fins arribar a l’estany. És una ruta molt refrescant, ara a l’estiu i, òbviament, la parada per remullar-se a la gèlida aigua que serpenteja des de dalt és obligatòria.

Des de l’estany de Comalesbienes fins al cim de la Xespadera hi ha una hora exacta. Cal sumar-hi una mica més de dues hores que es triga des de Cavallers. En aquesta època, encara queden algunes neus congestes, molt poques, a les zones obagues.


Cim de grans blocs i vistes panoràmiques

Al cim s’hi arriba sortejant una zona de grans blocs de pedres. N’hi ha dos que serveixen de referència per trobar la ruta. Són de grans dimensions i estan sobreposats un a sobre de l’altra, en forma de sostre, com si fos un petita casa amb una teulada inclinada. Pot servir de vivac de supervivència. Amb tot, recordem que l’únic indret de tot el Parc Nacional d’Aigüestortes on es permet fer aquesta pràctica és el planell de Riumalo, més amunt de Cavallers.

Des del cim de la Xespadera hi ha una magnífica panoràmica que ens permet contemplar tot el circ del Besiberris, també el Comaloformo, la Punta de Passet i la Punta Lequetre. 

Una cresta imponent amb ‘mal país’ i ‘bon país’ fins a Comaltes

Des del cim, hem resseguit una magnífica cresta, amb ‘mal país’ per alguna de les vessant (com diuen els muntanyesos de la vall), però molt practicable (sense cordes).
La travessa ens ha permès coronar al pas altres cims, com el Bony d’Aigüissi (2.876 m). Hem seguit la carena cap a l’oest fins al fer un parell de cims més, l’últim el Pic de Comaltes (2.781 m). Des del seu cim es pot veure perfectament l’Aneto i les Maladetes, al fons, i el Vallibierna.


Les vaques xònegues només volen un grapat de sal!

La ruta de tornada ens ha portat fins al Tuc de Coll Arenós (2.648 m) per anar baixant progressivament fins a trepitjar Lo campo. Aquesta planúria és perfectament visible des del poble de Boí. Alguns ramaders, com el que hem conegut al programa, el Manel, hi deixen les vaques xònegues (les més joves, d’uns 2 anys) preparades per passar l’estiu a la muntanya. Si mai hi aneu, no us estranyeu si de cop se us acosten a tot drap i en estol. No us espanteu, només volen la sal que cada quinze dies els porten els ramaders.

De de El Campo hem seguit un antic sender de molta pendent que ens ha portat fins a la carretera, a pocs metres de l’aparcament de la Farga, on teníem el cotxe. Si agafeu mai aquest sender, heu d’anar molt atents a les fites. N’hi ha de tant en tant, però en el primer tram no gaires, i us podeu desviar cap a alguna zona de barranc.
Vigileu, especialment, en un lloc on una gran fita de pedres us condueix cap a una zona de mina de captació d’aigua. La reconeixereu ja que hi neix una gran canonada que baixa cap a la vall. No és aquest el sender bo. És el que va cap a la dreta, (vessant del Balneari, per entendre’ns) just abans d’arribar a aquesta enganyosa fita.

Des de la cordada del programa, volem agrair tota la informació que ens han facilitat els taxistes de la vall (molts d’ells muntanyesos) amb el que hem pogut conversar abans d’anar cap a la muntanya, el Jordi, l’Iván, el Martí…
A banda de conèixer aquest nou terme ‘mal país’, també ens han complementat la informació que ens el seu moment ens va donar el Xaume, al que tindrem sempre present i en el cor quan trepitgem els cims de la vall.

“Va per tu, Xaume!”

Benvinguts al Pont de Mahoma 150

Facebooktwitter

El pont de Mahoma 147: L’àliga cuabarrada i el difícil equilibri de la seva preservació

Us hem saludat des de la zona de pícnic del parc del Lloritu, un dels petits cims que tenim a Tarragona. Des d’aquest indret, hem fet un bateig de muntanya, el d’una jove tarragonina, l’Andrea Pérez, que vam portar a estrenar-se al cim del pic de la Dona i el De Bastiments (al Ripollès).


Hem fet un recorregut per la la Font del Teix, i hem pujat fins a la Xàquera, o Creu de Santos (942m) cim comarcal de la Ribera d’Ebre, a la Serra de Cardó.


En aquest programa, hem parlat de l’àliga cuabarrada, una imponent espècie emblemàtica del territori i extremadament sensible. N’hem parlat amb l’ornitòleg i naturalista Antoni Beneyto, president de l’Institut per la Conservació dels Rapinyaires (ICRA). Actulament, hi ha 54 parelles d’àligues cuabarrades al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

FOTO DE LA CUABARRADA: Boraufoto (Toni Borau).

Benvinguts al Pont de Mahoma 147

Facebooktwitter