Muntanyes del Karakorum, fredes i amuntegades..!

Si una persona parla amb freqüència d’”abans” és que ja té una certa edat, doncs jo, que sóc una persona gran, us diré que abans en una expedició amb sort enviaves un telegrama a la tornada. Un mes i mig sense notícies entrava en la més absoluta normalitat
 
 
Abans, obries la cremallera de la tenda, miraves el cel, i prenies la decisió: sortir cap amunt o quedar-te dins el sac de dormir.
Ara hi ha aparells tecnològics que saben de tot: saben si plourà, nevarà o la intensitat que bufarà el vent … saben en quin lloc del Món et trobes i darrere quina pedra has anat a cagar aquest matí, per descomptat hi ha quantitat de persones només pendents d’aquests aparells.
– D’aquí a cinc dies, serà idoni per fer cim …
Segons els aparells els dies 23 i 24 de juliol eren els millors per pujar el Broad Peak, per això durant la matinada del 20 de juliol va sortir gent cap al CI iniciant així l’ascensió al cim, entre ells es trobava la nostra companya “Vespino” . Nosaltres cinc teníem previst sortir el 21 i anar directes al C-II.
El que els aparells no van anunciar va ser la pluja que va caure la nit del 19 al 20 … La cremallera de la tenda no va funcionar i se’n van anar cap amunt.
Abans del C-I un allau els va agafar de ple.
Alarma!
 
 
Oscar, Anna, Patxi, Carles i jo no vam haver de consultar res, ni una paraula, vam agafar els nostres “trastos” i cap amunt.
Quan nosaltres i tres xerpes estàvem enmig del “fregat”, (la resta de la gent, ¿on era?), Ens van sacsejar 5 allaus més …
El resultat sempre podia haver estat pitjor … clar: tots morts. Ara podem dir, sort! Només ha mort un portador d’altura pakistanès i les greus lesions a la cama de “Vespino”.
El dia 20 de juliol va ser llarg, va ser dur i els que ens vam ficar fins al coll al “fregat”, si haguéssim estat vedells que ens porten a l’escorxador, la nostra carn l’haguessin hagut de cremar, no servia per a res, hi havia massa estrès.
Hi ha algun aparell que pugui desxifrar el que sento en aquest moment? L’únic que desitjo és que arribi l’helicòpter i es porti la nostra “Vespino” al taller. Ara mateix està amb l’Anna en una tenda que fa d’hospital a 40 minuts del camp base.
Nosaltres formem un grup de 16 escaladors, n’hi ha un que durant tot l’accident no ha mogut ni un dit, vaja és que no s’ha mogut del camp base ! A l’”Antenes” li falten 3 vuit mils per acabar la “puta” llista. Sobretot Patxi, Carles i jo el tenim travessat, l’Òscar diu que té una altra mentalitat … nosaltres pensem que el que té són uns collons que se’ls trepitja.
El 2002, al Nepal, vaig patir un greu accident … Carles em va dir que jo estava molt pitjor que “Vespino” …
Estem aclimatats, físicament em trobo bé però el meu cap ha decidit no voler pujar al Broad Peak … és una decisió dolorosa … vull explicar-me i no trobo paraules … els meus amics no les necessiten … però jo si …
Per norma general el soroll de l’helicòpter molesta, ficat en aquest impressionant decorat del Baltoro, és el més semblant a una molèstia de borinot, nosaltres no arribem ni a formigues. Però per una vegada el soroll del borinot s’ha transformat en música celestial … La “Vespino” avariada ja està de camí a l’hospital.
23 de juliol, tots estan pujant al C-II, ho estic passant fatal. Desitjo que facin cim, inclòs l’”Antenes”, però si algú ha de tenir un atac de diarrea o de caspa que sigui ell.
Aquesta nit no he escoltat al Broad cridant:

 

– Ei noies! l’Òscar m’ha escollit a mi ..!
 
Jordi Bosch ‘Barraca’
Facebooktwittergoogle_plus

Cadiach vol tenir un projecte propi per cada punta del Broad Peak

L’alpinista Òscar Cadiach ha avançat des d’Islamabad (Pakistan) el seu nou projecte. Pujarà els 8.047 metres del Broad Peak, el seu 14è vuitmil, per la vesant xinesa

 

Foto: Anna Pujol. Integrants de l’expedició al camp base, amb l’asturiana, Rosa Fernández
L’alpinista tarragoní vol associar el seu nom no tant sols a un col·lecció de vuitmils, sinó al d’una muntanya per la qual vols ascendir des d’itineraris nous i imaginatius, tant a prop del seu sempre estimat k2.
Ho farà seguint les traces dels pioners de les grans muntanyes, a través de la poc explorada vesant de la vall de Shaksgam-un territori cedit per Pakistan a la Xina- en una zona molt poc explorada, el que afegeix un plus a l’expedició i al nou projecte de l’alpinista.
La idea encara ha de ser madurada, donada l’envergadura del projecte, que demanarà una durada i uns mitjans molts diferents als emprats per les expedicions conduïdes per agències.
Un nou projecte que Cadiach ha avançat des d’Islamabad, al programa d’alpinisme de Tarragona Ràdio, el Pont de Mahoma.
Una idea, això sí, que ja ha posat en comú amb la resta d’integrants de l’expedició; el navarrès Patxi Goñi, els gironins Carles Figueras i Jordi Bosch ‘Barraca’ la metgessa, Anna Pujol i els membres de l’expedició internacional, amb els quals Cadiach ha compartit permisos aquest estiu.
Les bona feina d’equip d’aquest estiu, malgrat no aconseguir el cim del Broad, ha engrescat Cadiach ha plantejar-se ara aquest nou i atractiu projecte.
L’aproximació al Broad Peak principal també seria diferent a la d’enguany, ja que ascendirien per la vessant xinesa de la muntanya, per una aresta d’orientació SE, que queda a la dreta de la muntanya, vista des de Concòrdia.
Un terreny inhòspit, més permisos i més dies
El projecte requereix més permisos i més dies d’expedició. (aquesta vegada han estat 40 dies) i un temps i unes condicions de la muntanya òptimes.
Ascendirien per un terreny inhòspit. Cadiach diu que aquesta vessant ‘l’home pràcticament no l’ha trepitjada’, excepte ell mateix, en l’expedició del 1991 i el 1992.
Cadiach parla d’una possible expedició internacional, formada per suïssos, alemanys i catalans.
Podria repetir doncs amb una part dels integrants del grup aplegat a redós de l’agència alemanya (Summit climbs) amb els quals aquest estiu ha compartit permís per fer l’intent del Broad Peak.
Tot i que, insistim, el projecte tot just es perfila i està en fase encara del tot embrionària.
Un projecte propi per cada punta del Broad
El Broad té tres puntes, la Nord (7.600 m) on Cadiach va arribar en solitari al cim l’any 1990, obrint una nova ruta.
L’any següent, el 1991, van començar a explorar la vessant xinesa, escalant el ‘Tarraco Kangri’ (6.200 m).
I l’any dels jocs olímpics de Barcelona, el 1992, van obrir la nova ruta ‘Fem Tarragona’ pel Broad Peak Central (8.011 m).
La punta principal (8.047m) encara no ha estat explorada per la vessant xinesa. I assegura que seria una bona expedició i tot un repte a nivell mundial. L’alpinista tindria així un projecte propi per cada punta del Broad Peak.    
Tot el projecte està encara a les beceroles, i serà un cop arribi a Tarragona quan l’alpinista començarà a posar fil a l’agulla per perfilar aquest nou repte.
Cadiach i la resta d’integrants de l’expedició arribaran aquest dimarts a la tarda a l’aeroport del Prat.
 
Foto: Anna Pujol. Visita a Sumiyo Tsuzuki
A Islamabad han visitat la companya de l’expedició internacional, la japonesa Sumiyo Tsuzuki, que es recupera de l’operació al turmell provocada per l’allau del Broad.   
 

 

Facebooktwittergoogle_plus

Karakorum ‘Muntanyes fredes i amuntonades III’

L’Òscar m’ha escollit a mi per acabar els catorze vuit mils. El Broad Peak es va afartar de repetir-ho. Fins al dia 20 de Juliol el Broad semblava satisfeta que estiguéssim allà. Es creia la reina? La escollida? Potser per primera vegada es comparava amb el K2? Què va passar?
Foto: Patxi Goñi. al centre, ‘Barraca’ = alegria pura..
Tots volem respostes clares per poder estar ‘tranquils’. Però tots els perquè no tenen la mateixa resposta.
Mentre escric això ens acaben de dir que el polonès que diu que ha fet cim i ha baixat esquiant no és cert, que només va arribar fins al coll. A mi m’importa un pebrot, com si puja amb una màquina de cosir a l’esquena i en xancletes. Però si realment ha mentit és una cabronada.
– Hi ha massa gent en aquestes muntanyes?
– Bé, potser el problema que tenen és tenir més de 8000m. Les que no superen aquesta altura estan soles esperant que pugi algú. És una sort.
– És lògic que l’Òscar vulgui pujar el Broad per acabar la llista del “14”, un negoci que funciona de meravella, per periodistes, agències, i públic en general. Es remeten a la ‘puta’ llista per fer valoracions i tenir a la penya controlada.
– Ei noies, l’Òscar tornarà i una altra vegada em gratarà l’esquena.
– Broad, no tens ni puta idea! L’Òscar tornarà si li ve de gust, però amb l’historial que té no li fa punyetera falta tornar a intentar-ho, no ha de demostrar ni justificar res a ningú. Amb pujar-te a l’esquena o no, no serà ni millor ni pitjor. Només serveix perquè la majoria de periodistes puguin escriure. L’Òscar ha acabat els catorze. Ha superat l’última prova. El públic en general es quedarà tranquil pel mer fet d’haver acabat una llista que per més conya és discutible, ja que hi ha més de catorze.
Us vaig comentar que un soldat anònim d’Alexandre el Gran quan estava per aquestes terres va deixar escrit: ‘El millor de les muntanyes són les persones i el pitjor la gent’. Doncs deixar l’exèrcit i té un petit negoci de tres rucs i quatre cavalls per fer transports pel Baltoro. El seu cunyat és propietari d’un restaurant a Skardu on només serveixen arròs, pollastre i aigua.
Òscar, Anna, Patxi i Carles són fantàstics. ‘La Vespino’ porta dues operacions a Islamabad. Twnwmoa ganes de veure-la. El Broad pot cridar o xiuxiuejar. Nosaltres també.
Patxi ‘El Juglar de los gaciares’. Pont de Mahoma, moltes gràcies per deixar-me utilitzar els vostres recursos per difondre per l’espai aquestes petites reflexions. Patxi de part de la meva dona i les meves dues filles: Enhorabona pels teus magnífics escrits, han estat tot un plaer!
Me’n vaig de Skardu pensant que el dia 20 de Juliol, dia de l’accident de ‘Vespino’ i mort del porter pakistanès, vaig entendre el que volia dir el soldat d’Alexandre el Magne amb el de persones i gents.
Una forta abraçada a tots i per descomptat a tu, Broad Peak, i a tu, amiga Chogolisa, la muntanya que volia ser diferent i ho va aconseguir.

 

Barraca
Facebooktwittergoogle_plus

Panta rei: tot flueix

“En aquesta expedició, la confiança en mi mateix ve del fet que sé amb certesa que anem cap a on hem d’anar”.
 
Reinhold Messner.
Rudyard Kipling, en el seu llibre Kim, escriu que a l’Himàlaia “no hi ha lloc per als homes”. Ja que el seu protagonista era de Lahore, a l’actual Paquistan, penso que és de justícia ampliar aquesta afirmació als àmbits del Karakorum.
Enguany, la cita de Kipling ha esdevingut gairebé profètica. Les condicions en les grans muntanyes del Baltoro han estat pèssimes. Ferran Latorre parlava de “jornada inhumana”. De fet, el K2 ni ha permès ni un atac al cim. L’alpinista Rosa Fernandez afirma en el seu blog: “En realidad la montaña no nos permitió ni siquiera tomar decisiones, elegir entre una u otra opción.(…) Pero esta retirada tiene un punto de crueldad extra. El K2 no me ha dado una oportunidad de luchar por él”.
el-grupo-de-cuatro-sherpas-y-patxi-descienden-a-shumiyo
Foto: Patxi Goñi. Rescast de Sumiyo Tsuzuki
Mallory escrivia: “Hem vençut un enemic? A cap, excepte a nosaltres mateixos. Hem guanyat un regne? No, i no obstant, sí. Hem aconseguit una satisfacció completa, hem assolit un destí. Lluitar i comprendre, mai un sense l’altre, aquesta és la llei.” Però sembla que molts dels alpinistes que enguany han intentat escalar alguna de les grans muntanyes del Baltoro no han pogut ni experimentar aquesta satisfacció de “lluitar i comprendre”.
Quan la llei de la muntanya es mostra tan implacable no puc deixar de pensar en el mite de Sísif, condemnat pels déus a empènyer un gran roc pel pendent d’una muntanya i a no aconseguir mai dur-lo fins al capdamunt. Just en el moment d’arribar-hi, la pedra tornava a rodolar rostos avall, obligant el protagonista de la història a reiniciar la seva dura tasca, i així per tota l’eternitat.
L’alpinista, qualificat per Lionel Terray com a “conqueridor de l’inútil”, ha begut molt de les fonts mítiques i de la figura de l’heroi. Les experiències viscudes durant l’ascensió a un cim podien valdre tant com la pròpia culminació de l’empresa, o més. Aquest caràcter místic ha anat perdent força a mida que allò qualificat per Zygmund Bauman com a “modernitat líquida” ha impregnat la nostra societat, ara canviant, imprevisible. El mite, com a garantia de pervivència cultural s’esmicola davant de la transitorietat i la desvinculació. Tot flueix i es transmuta; les relacions es mesuren en termes de cost i benefici, la “liquiditat” aplicada en el sentit financer. Cim o no cim, aquesta és la qüestió.
IMG_3107
Foto; Anna Pujol. Acumulació de neu.

Tanmateix, aquest concepte em recorda els preceptes del vell Heràclit, que per allà l’any 500 a.C. afirmava que tot es troba en estat de canvi continu. “Panta rei”, deia, tot flueix. Ningú no es pot banyar dos cops en el mateix riu, perquè tant ell com el riu ja han canviat des de l’última vegada. I aquesta percepció és molt coneguda entre els muntanyencs. Si bé les muntanyes sempre són al mateix lloc (amb permís de la tectònica de plaques), cada vegada que t’hi acostes trobes unes condicions diferents, tant del lloc com d’un mateix, que també fan l’ascensió totalment diferent.

alud rosa fernández
Foto: Bloc Rosa Fernández (ella porta el plomes blau, a la foto)

Parmènides, el rival filosòfic d’Heràclit, no obstant, afirmaria que el Broad Peak sempre és el mateix, immutable, uniforme; està ple del que és. Per això hi podem tornar una vegada i una altra, com l’amic Sísif empenyent la seva càrrega costa amunt. Perquè al capdavall, com va deduir Albert Camus, Sísif descobreix que el dolor del càstig és al peu de la muntanya: “l’esforç mateix per arribar als cims és suficient per omplir un cor d’home. Cal imaginar a Sísif content”. Per a Camus, esdevé l’heroi absurd definitiu.

Així és. L’èxit és tornar a les muntanyes, a la mateixa muntanya que sempre és diferent. Parmènides i Heràclit fan bona la necessitat del Mite.
IMG_3103
Foto: Anna Pujol. Acumulació de neu.

Emerson deia: “per molt que voltem el món en cerca de la bellesa, mai no la trobarem si no la portem amb nosaltres”. És l’alegria de Sísif, la revenja contra els déus, saber que cada vegada, just abans que el penyal rodoli, sentirà una indescriptible i íntima sensació de llibertat.

Ricard Fernández, 
Guia de mitja muntanya, geòleg i membre del Pont de Mahoma.
Integrant expedició Broad Peak 2014
Facebooktwittergoogle_plus