“En aquesta expedició, la confiança en mi mateix ve del fet que sé amb certesa que anem cap a on hem d’anar”.
Reinhold Messner.
Rudyard Kipling, en el seu llibre Kim, escriu que a l’Himàlaia “no hi ha lloc per als homes”. Ja que el seu protagonista era de Lahore, a l’actual Paquistan, penso que és de justícia ampliar aquesta afirmació als àmbits del Karakorum.
Enguany, la cita de Kipling ha esdevingut gairebé profètica. Les condicions en les grans muntanyes del Baltoro han estat pèssimes. Ferran Latorre parlava de “jornada inhumana”. De fet, el K2 ni ha permès ni un atac al cim. L’alpinista Rosa Fernandez afirma en el seu blog: “En realidad la montaña no nos permitió ni siquiera tomar decisiones, elegir entre una u otra opción.(…) Pero esta retirada tiene un punto de crueldad extra. El K2 no me ha dado una oportunidad de luchar por él”.
 |
| Foto: Patxi Goñi. Rescast de Sumiyo Tsuzuki |
Mallory escrivia: “Hem vençut un enemic? A cap, excepte a nosaltres mateixos. Hem guanyat un regne? No, i no obstant, sí. Hem aconseguit una satisfacció completa, hem assolit un destí. Lluitar i comprendre, mai un sense l’altre, aquesta és la llei.” Però sembla que molts dels alpinistes que enguany han intentat escalar alguna de les grans muntanyes del Baltoro no han pogut ni experimentar aquesta satisfacció de “lluitar i comprendre”.
Quan la llei de la muntanya es mostra tan implacable no puc deixar de pensar en el mite de Sísif, condemnat pels déus a empènyer un gran roc pel pendent d’una muntanya i a no aconseguir mai dur-lo fins al capdamunt. Just en el moment d’arribar-hi, la pedra tornava a rodolar rostos avall, obligant el protagonista de la història a reiniciar la seva dura tasca, i així per tota l’eternitat.
L’alpinista, qualificat per Lionel Terray com a “conqueridor de l’inútil”, ha begut molt de les fonts mítiques i de la figura de l’heroi. Les experiències viscudes durant l’ascensió a un cim podien valdre tant com la pròpia culminació de l’empresa, o més. Aquest caràcter místic ha anat perdent força a mida que allò qualificat per Zygmund Bauman com a “modernitat líquida” ha impregnat la nostra societat, ara canviant, imprevisible. El mite, com a garantia de pervivència cultural s’esmicola davant de la transitorietat i la desvinculació. Tot flueix i es transmuta; les relacions es mesuren en termes de cost i benefici, la “liquiditat” aplicada en el sentit financer. Cim o no cim, aquesta és la qüestió.
 |
| Foto; Anna Pujol. Acumulació de neu. |
Tanmateix, aquest concepte em recorda els preceptes del vell Heràclit, que per allà l’any 500 a.C. afirmava que tot es troba en estat de canvi continu. “Panta rei”, deia, tot flueix. Ningú no es pot banyar dos cops en el mateix riu, perquè tant ell com el riu ja han canviat des de l’última vegada. I aquesta percepció és molt coneguda entre els muntanyencs. Si bé les muntanyes sempre són al mateix lloc (amb permís de la tectònica de plaques), cada vegada que t’hi acostes trobes unes condicions diferents, tant del lloc com d’un mateix, que també fan l’ascensió totalment diferent.
 |
| Foto: Bloc Rosa Fernández (ella porta el plomes blau, a la foto) |
Parmènides, el rival filosòfic d’Heràclit, no obstant, afirmaria que el Broad Peak sempre és el mateix, immutable, uniforme; està ple del que és. Per això hi podem tornar una vegada i una altra, com l’amic Sísif empenyent la seva càrrega costa amunt. Perquè al capdavall, com va deduir Albert Camus, Sísif descobreix que el dolor del càstig és al peu de la muntanya: “l’esforç mateix per arribar als cims és suficient per omplir un cor d’home. Cal imaginar a Sísif content”. Per a Camus, esdevé l’heroi absurd definitiu.
Així és. L’èxit és tornar a les muntanyes, a la mateixa muntanya que sempre és diferent. Parmènides i Heràclit fan bona la necessitat del Mite.
 |
| Foto: Anna Pujol. Acumulació de neu. |
Emerson deia: “per molt que voltem el món en cerca de la bellesa, mai no la trobarem si no la portem amb nosaltres”. És l’alegria de Sísif, la revenja contra els déus, saber que cada vegada, just abans que el penyal rodoli, sentirà una indescriptible i íntima sensació de llibertat.
Ricard Fernández,
Guia de mitja muntanya, geòleg i membre del Pont de Mahoma.
Integrant expedició Broad Peak 2014
