El pont de Mahoma 156: ‘Novato’ i Edu Marín comenten ‘Arco Iris’ amb Armand Ballart

Avui hem parlat d’una gesta brutal en escalada artificial. La que han fet Edu Marín i l’ajuda del seu pare ‘Novato’, amb la primera ascensió en lliure a la via Arco Iris, que han proposat com a 8c+.
Amb els seus 200 metres, és la via més llarga i dura de Montserrat, també de les més difícils del continent. Ruta oberta el 1979 en estil artificial per Armand Ballart i German Folch, a la paret dels Diables. Els hem juntat a tots tres al programa, i han comentat la via.  

Foto: Esteban Lahoz

Aquesta setmana (ahir) s’han complert 65 anys el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Va néixer el 21 d’octubre de 1955. Aprofitant aquest efemèride, us volem recordar un dia més la importància de la preservació de l’entorn i el respecte cap a les muntanyes. N’hem parlat amb Pep Gelabert, més de la meitat d’aquests 65 anys (35) com  a Agent Rural al parc Nacional.

El nostre company Ricard Fernández, ens ha llegit un fragment d’un llibre clàssic de muntanya. 

Hem fet el programa des d’un lloc emblemàtic i simbòlic. A les portes de la Quinta de Sant Rafael, a Tarragona, edifici modernista que havia estat dels germans Puig i Valls. Un dels germans, Rafael, enginyer forestal, gran defensor del medi natural i ideòleg de la Festa de l’arbre. N’hem parlat amb Jordi Mena i Josep Suñé. 

Ricard Fernándes, Jordi Mena i Josep Suñé, a les portes de la Quinta de Sant Rafael (Tarragona)


Benvinguts al Pont de Mahoma 156.

Facebooktwitter

El pont de Mahoma 155: ‘Cumbres a ciegas’. Descarrega i Cadiach al cim de l’Aneto des de l’Artiga de Lin

Les tres darreres sessions ajornades per la COVID19 del Cicle de Muntanya de la Diputació, han quedat suspeses definitivament. El proper Cicle es farà la tardor de 2021 amb els conferenciants Edu Marín, Rafa Vadillo i Carlos Suárez, que malauradament no han pogut participar enguany. En parlarem amb el programador i ànima del cicle, Pau Salas

I coneixerem el projecte ‘cumbres a ciegas’ de l’atleta paralímpic Gerard Descarrega, de la mà del company de cordada i alpinista Òscar Cadiach. La primera muntanya que han trepitjat plegats ha estat l’Aneto, superant el mític Pont de Mahoma que dona nom al nostre programa. El repte és anar guanyant alçada fins arribar, perquè no, als vuitmils.

I tancarem el programa passat pels Ports, amb les rutes que han fet aquests dies els companys Sebastià Poy i Josep Maria Bonachí. I d’una espectacular posta de sol a la mola de Colldejou.  

I us explicarem com s’ha adaptat a la pandèmia el rocòdrom Slab climbing, de Reus, amb el seu responsable, Pau Salas. Intensificació de la neteja, bona ventil·lació i, sobretot, magnesi líquid en una dissolució d’alcohol. 

Benvinguts al Pont de Mahoma 155.

Facebooktwitter

El pont de Mahoma 154: Dediquem el programa a Ang Rita, des de l’Agulla del Mèdol

Avui, dia de la Mercè, on a Tarragona vivíem els tradicionals Pilars Caminant, per cloure les festes. No serà possible, per la pandèmia sanitària. Des del programa d’alpinisme i muntanya, ens hem solidaritzat amb les quatre colles castelleres de la ciutat, i hem fet el programa des d’un imponent espadat.

Hem anat fins a l’Agulla del Mèdol, que forma part del conjunt de Tarraco patrimoni de la Humanitat per la Unesco. 
Veient els seus imponents 16 metres d’alçada, ens em imaginat aquest gran pilar estàtic emulant un castell. La part del bloc de dalt, com en els castells, també oscila i té moviment.  
Hem dedicat el programa, també la poesia del company Sebastià Poy a l’escalador d’origen xerpa Ang Rita, el guia de muntanya conegut per escalar l’Everest sense oxigen addicional 10 vegades, ha mort aquest als 72 anys. 
Anomenat ‘el Lleopard de les Neus’ per la seva destresa en l’escalada, té el rècord mundial Guinness escalada de la Muntanya Everest, deu vegades entre 1983 i 1996.

També ostenta el rècord mundial de la primera escalada hivernal de l’Everest sense oxigen suplementari.
Hem glosat la seva figura amb un altra grana lpinista, Jordi Pons, amb qui va compartir cim al Dhaulagiri, el 1979. en una expeidició catalano-navaresa. 
L’expedició va ser la sisena ascensió mundial a aquesta muntanya de l’Himàlaia nepalès de 8167 metres, per la ruta nord-oest. El cim el va ser aconseguir el 12 de maig amb la cordada formada per Iñaki Aldaia, Javier Garayoa, Gerardo Plaza, Jordi Pons i el xerpa Ang Rita.  De fet, va ser el seu primer vuitmil. 

Benvinguts al Pont de Mahoma 154.

Facebooktwitter

El pont de Mahoma 153: Gestes en escalada esportiva dels germans Pou i els barrancs indòmits dels Ports

Al Pont de Mahoma ens hem fet ressò de dues gestes dels últims dies en escalada esportiva. D’una banda, els germans Pou (Iker i Eneko) juntament amb l’argentí Kico Cerdà superen el gran mur llis de la part superior de la Peña Santa, a Castella. El llarg número 11, d’uns 40 metres (8c) a on amb prou feines et pots agafar amb un sol dit, ha estat a punt de frustrar el projecte, però finalment l’han aconseguit.
L’altra fita, que avui hem recordat, és la que va aconseguir Adam Ondra quan va encadenar el pas de 9c a la via que va batejar com a Silence, a la cova de Flatanger. Es va tractar del primer 9c de la història.

També us hem proposat una sortida per la zona del Ports, pels barrancs de l’Orrio i els Barretets i la cova Pintada. 

A banda, ens ha acompanyat l’Andrea Pérez, que s’incorpora a la cordada radiofònica del programa. Ens ha relatat com va ser la seva estrena en muntanya al Bastiments.

Com sempre, el nostre rapsode particular, el Sebastià Poy, ens ha dedicat una poesia en directe, que ha estat per l’Andrea. 

Avui, que hem fet el programa des del Lloritu, a Tarragona, un dels llocs més elevats de la ciutat. Allà, des de la zona de pícnic, hem sentit cantar el gall!

Benvinguts al Pont de Mahoma 153.

Facebooktwitter

El pont de Mahoma 151. L’Aneto des d’Artiga de Lin, a la Val d’Aran

Us expliquem la ruta fins a l’Aneto (3.404 m) des d’Era Artiga de Lin, havent fet nit al refugi Malh des Pois, a Vilamòs, i un bivac al llac de Salterillo.

Sortida amb els companys del Club Alpí K2, amb Òscar Cadiach de guia i la companyia d’un campió olímpic, Gerard Descarrega
Descarrega va conquerir el juliol a Fuenlabrada la victòria als 400 metres T-11 juntament amb el seu guia Guille Roig i tots dos seran a la cita dels jocs paralímpics de Tokio 2020. Es van proclamar campió estatal en la marca atlètica, als seus 25 anys. Abans de la cita paralímpica, han d’anar al mundial, el novembre a Dubai.

I la lleidatana Laura Castellarnau culmina a la Pica d’Estats (3.143 metres) l’empresa de tota una vida que ha dedicat al muntanyisme. Nascuda a Balaguer, i resident entre Barruera i el Pont de Surt, va culminar els 217 pics de 3.000 metres dels Pirineus

Doncs bé, avui us saludem des de la terrassa de l’H10 Imperial Tarraco, hem cercat un lloc alt de Tarragona. Una talaia amb espectaculars vistes del patrimoni romà de Tarraco, als peus de l’Amfiteatre i el circ Romà. Després de 3 anys tancat, ara fa un mes que ha reobert al públic. Conversarem amb la directora de l’hotel, Silvia Schall

Facebooktwitter

El pont de Mahoma 150. ‘Va per tu, Xaume, la punta Xespadera’

Al programa d’alpinisme i muntanya de Tarragona Ràdio teníem un repte pendent, pujar la Punta Xespadera. Aquest desconegut cim de la Vall de Boí, de gairebé 2.900 metres (2.873m) té un gran simbolisme pels membres de la cordada radiofònica del programa. L’hi hem dedicat a un veí de la vall amic de la cordada radiofònica, el Xaume Ramon. Gran muntanyès i millor persona.    

La Xespadera ens l’havia recomanat aquest veí de Boí, que també ens va descobrir una ruta nova cap a una muntanya veïna, la Pala Alta de Sarradé (2.987 m), que vam pujar fa tres temporades. L’any següent també faríem un programa des d‘un cim situat a l’altra vessant de la vall que domina magistralment l’estany de Comalesbienes, la Punta Alta (3.019 m), coronant també el cim veí del Pic de Comalesbienes (2.997 m).

La Punta Xespadera, però, va quedar pendent. Aquesta setmana hem pogut saldar el compte pendent amb el Xaume, que ens va deixar sense haver pogut coronar aquesta muntanya, l’única que aquest gran muntanyès no havia pujat a la seva estimada vall.

No és cap tresmil, i li fan ombra cims més famosos del voltant. No és tant conegut com els Besiberris, el Montardo, el Contraix o el Gran Tuc de Colomèrs, on també hem pujat els micròfons del programa. No, no és un indret concorregut, ni una muntanya que els afamats tresmilistes es vulguin apuntar en cap llista de trofeus. I és precisament això el que el fa encara més atractiu. És un cim amb molta personalitat, tant en els darrers metres de l’ascens com en la pròpia sortida, cap a una imponent cresta que careneja fins al Pic de Comaltes.   

La Xespadera té esculpides curioses formes. Pujant cap al cim no hi ha línies geomètriques pures. Tot el contrari, amb el temps han advingut formes abstractes i figuratives, com una petita verge que porta allà, qui sap, potser milions d’anys. Els grans blocs de pedra i les plaques se superposen perfilant contrastos i formes impossibles per l’ull humà, que en aquestes altures sempre és un intrús.

Precisament, el Xaume ens va fer estimar els cims que no ens permetrien entrar de ple dret al ‘Club dels Isards’, creat per Henry Russell per aquells que havien pujat diversos tresmils. (Un dia, per cert, us explicarem la història d’aquest explorador i la seva obsessió pel Vignemale, que pujar 33 cops i en va arribar a ser el propietari). 

A ell, a l’estimat Xaume, li hem dedicat l’ascensió, també als seus amics de la Vall de Boí i, naturalment, a la Leo i la Maria, la seva dona i la seva filla, respectivament. 


Un costerut barranc per iniciar el recorregut

La pujada l’hem fet per la mateixa ruta que va cap a la Punta Alta, des d’un costerut barranc a la vessant dreta del camí, poc abans d’arribar a l’Estany de Cavallers. Una hora després, es trepitja a un primer ressalt, on cal agafar forces per anar resseguint després el barranc de Comalesbienes fins arribar a l’estany. És una ruta molt refrescant, ara a l’estiu i, òbviament, la parada per remullar-se a la gèlida aigua que serpenteja des de dalt és obligatòria.

Des de l’estany de Comalesbienes fins al cim de la Xespadera hi ha una hora exacta. Cal sumar-hi una mica més de dues hores que es triga des de Cavallers. En aquesta època, encara queden algunes neus congestes, molt poques, a les zones obagues.


Cim de grans blocs i vistes panoràmiques

Al cim s’hi arriba sortejant una zona de grans blocs de pedres. N’hi ha dos que serveixen de referència per trobar la ruta. Són de grans dimensions i estan sobreposats un a sobre de l’altra, en forma de sostre, com si fos un petita casa amb una teulada inclinada. Pot servir de vivac de supervivència. Amb tot, recordem que l’únic indret de tot el Parc Nacional d’Aigüestortes on es permet fer aquesta pràctica és el planell de Riumalo, més amunt de Cavallers.

Des del cim de la Xespadera hi ha una magnífica panoràmica que ens permet contemplar tot el circ del Besiberris, també el Comaloformo, la Punta de Passet i la Punta Lequetre. 

Una cresta imponent amb ‘mal país’ i ‘bon país’ fins a Comaltes

Des del cim, hem resseguit una magnífica cresta, amb ‘mal país’ per alguna de les vessant (com diuen els muntanyesos de la vall), però molt practicable (sense cordes).
La travessa ens ha permès coronar al pas altres cims, com el Bony d’Aigüissi (2.876 m). Hem seguit la carena cap a l’oest fins al fer un parell de cims més, l’últim el Pic de Comaltes (2.781 m). Des del seu cim es pot veure perfectament l’Aneto i les Maladetes, al fons, i el Vallibierna.


Les vaques xònegues només volen un grapat de sal!

La ruta de tornada ens ha portat fins al Tuc de Coll Arenós (2.648 m) per anar baixant progressivament fins a trepitjar Lo campo. Aquesta planúria és perfectament visible des del poble de Boí. Alguns ramaders, com el que hem conegut al programa, el Manel, hi deixen les vaques xònegues (les més joves, d’uns 2 anys) preparades per passar l’estiu a la muntanya. Si mai hi aneu, no us estranyeu si de cop se us acosten a tot drap i en estol. No us espanteu, només volen la sal que cada quinze dies els porten els ramaders.

De de El Campo hem seguit un antic sender de molta pendent que ens ha portat fins a la carretera, a pocs metres de l’aparcament de la Farga, on teníem el cotxe. Si agafeu mai aquest sender, heu d’anar molt atents a les fites. N’hi ha de tant en tant, però en el primer tram no gaires, i us podeu desviar cap a alguna zona de barranc.
Vigileu, especialment, en un lloc on una gran fita de pedres us condueix cap a una zona de mina de captació d’aigua. La reconeixereu ja que hi neix una gran canonada que baixa cap a la vall. No és aquest el sender bo. És el que va cap a la dreta, (vessant del Balneari, per entendre’ns) just abans d’arribar a aquesta enganyosa fita.

Des de la cordada del programa, volem agrair tota la informació que ens han facilitat els taxistes de la vall (molts d’ells muntanyesos) amb el que hem pogut conversar abans d’anar cap a la muntanya, el Jordi, l’Iván, el Martí…
A banda de conèixer aquest nou terme ‘mal país’, també ens han complementat la informació que ens el seu moment ens va donar el Xaume, al que tindrem sempre present i en el cor quan trepitgem els cims de la vall.

“Va per tu, Xaume!”

Benvinguts al Pont de Mahoma 150

Facebooktwitter

El pont de Mahoma 147: L’àliga cuabarrada i el difícil equilibri de la seva preservació

Us hem saludat des de la zona de pícnic del parc del Lloritu, un dels petits cims que tenim a Tarragona. Des d’aquest indret, hem fet un bateig de muntanya, el d’una jove tarragonina, l’Andrea Pérez, que vam portar a estrenar-se al cim del pic de la Dona i el De Bastiments (al Ripollès).


Hem fet un recorregut per la la Font del Teix, i hem pujat fins a la Xàquera, o Creu de Santos (942m) cim comarcal de la Ribera d’Ebre, a la Serra de Cardó.


En aquest programa, hem parlat de l’àliga cuabarrada, una imponent espècie emblemàtica del territori i extremadament sensible. N’hem parlat amb l’ornitòleg i naturalista Antoni Beneyto, president de l’Institut per la Conservació dels Rapinyaires (ICRA). Actulament, hi ha 54 parelles d’àligues cuabarrades al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

FOTO DE LA CUABARRADA: Boraufoto (Toni Borau).

Benvinguts al Pont de Mahoma 147

Facebooktwitter

El pont de Mahoma 145. Acomiadem la primavera des del Parc Ecohistòric del Pont de Diable

El pont de Mahoma 145. En aquest programa hem acomiadat oficialment la primavera, i hem fet la prèvia del solstici d’estiu des del Parc Echohistòric del Pont del Diable. I hem anat per veure en primera persona l’esclat de la natura, en un dia rúfol, de pluja i sol. 
Hem pogut copsar el què ha significat per aquest pulmó verd de la ciutat de Tarragona la no presència humana durant el confinament per la covid-19. 

També hem parlat sobre la creació de l’Agència de la Natura, que aquest dimecres ha aprovat el Parlament de Catalunya.
La proposta de Llei de Creació de l’Agència de la Natura permet visualitzar els enormes reptes del país pel que fa a la conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural.

Què proposa per la protecció, planificació, gestió, restauració, millora i estudi del medi natural? Aquest dijous n’hem parlat des del parc ecohistòric del Pont del Diable. 

Ho hem fet amb una part de la cordada radiofònica del programa, amb Josep Maria Bonachí, Sebastià Poy i Josep Suñé.  
El Sebastià li ha dedicat una poesia a la jove escladora, promesa de l’escalada i campiona mundial, Luce Douady, que ens deixava malauradament als 16 anys. 

Ens ha acompanyat Sebastiano Alba, el gestor del parc del Pont del diable, de l’empresa Limonium. 

Benvinguts al Pont de Mahoma 145

Facebooktwitter

Un allau afecta David Lama, Hansjörg Auer i Jess Roskelley

Comunicat oficial del Banff National Park, el parc canadenc on hi ha hagut l’allau que ha afectat David Lama, Hansjörg Auer i Jess Roskelley.

AQUESTA TARDA (HORA CANDENCA) S’ESTÀ FENT UNA RODA DE PREMSA ON ES DONEN A CONÈIXER MÉS DETALLS

COMUNICAT: El dimecres 17 d’abril es va perdre un grup de tres muntanyencs alpins que pujaven a la paret est del Pas de Howse al Glacier Parkway. Els especialistes en seguretat de visitants de Parcs Canada van respondre immediatament a través de l’aire i van observar signes de nombroses allaus i restes que contenien material d’escalada. Partint de l’avaluació de l’escena, Parcs Canada assumeix la mort dels tres membres del grup. Els tres homes, un nord-americà i dos europeus, eren atletes de muntanya professionals i amb molta experiència. Parcs Canadà expressa el seu més sincer condol a les famílies, els amics i els éssers estimats dels tres muntanyencs.

S’està portant a terme una investigació més profunda, però actualment els esforços per localitzar-los no són possibles a causa d’allaus addicionals i de condicions insegures de l’escena. Les precipitacions i els forts vents augmentaran el risc d’allaus a la zona.

La paret est del Pas de Howse està aïllada i un ‘blanc’ excepcionalment difícil, combinat amb carreteres rocoses i gelades que requereixen habilitats avançades d’escalada alpina.

La seguretat dels visitants és una prioritat per a Parcs Canadà. Treballem estretament amb organitzacions associades per garantir que els alpinistes i altres usuaris de fora de pista tinguin accés a la informació més actualitzada sobre les condicions de les allaus per tal que puguin prendre decisions informades, adequades al seu nivell de competència i experiència.

Es proporcionaran més actualitzacions a mesura que estiguin disponibles més detalls.

Facebooktwitter

El pont de Mahoma 152. Del Sant Magí del mar Internum a la Vall Fosca

Avui fem el programa des del nivell de mar, per parlar-vos de muntanyes envoltades d’aigua; de llacs glacials, com el Saburó. Farem l’ofrena a Sant Magí, al Mare Internum, com la que va fer el company Òscar Cadiach abans de marxar cap al Broad Peak, el 2017. 

Així, doncs, farem el pic de Saburó (2.905 m), amb els seus espadats pedregots del cim. Ens mourem entremig de llacs glacials, a la Vall Fosca, que és sempre un valor segur!

Avui, des del mar, us expliquem que l’aposta pel turisme de proximitat dispara els rescats que han fet els Bombers en el que va d’estiu. Creixen notablement els rescats en rius i gorgues, amb un augment del 161%, en comparació amb l’any passat. Fins el 15 d’agost, els rescats en medis fluvials han passat dels 21 als 55 en total, a Catalunya, 11 dels quals a les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Aquestes zones són molts atractives amb les altes temperatures de l’agost, però la gran afluència de banyistes després del confinament, fa pujar l’estadística d’accidents.

Hem sentit la veu del sergent de la unitat tècnica del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) dels Bombers de la Generalitat, Alfons Estelrich, que assegura que després del confinament la gent que ha decidit no anar de vacances, es decanta per aquests llocs de proximitat. En contrapartida, el descens de turistes a la costa ha portat una davallada del 31% dels rescats al mar. Al Camp de Tarragona, diu Estelrich, llocs com el gorg de la Febró, el Niu de l’Àliga, o el Toll de l’Olla, o la Riba, centren bona part dels rescats.

Altres serveis també han crescut 8%, com els rescats de muntanya, i un 13% pel que fa a la recerca de persones perdudes al medi natural. Malgrat els consells de seguretat, l’augment de l’afluència de gent sempre incrementa el risc d’accidents.
Això, a les portes d’un cap de setmana amb un important canvi de temps a muntanya. S’espera una davallada tèrmica, vent, mala visibilitat, i precipitació, sent neu als cims pirinencs.

Hem compartit la cordada del programa, des d’aquell lloc emblemàtic de Tarragona, a tocar del mar, Josep Maria Bonachí, Josep Suñé i Ricard Fernández i Lluís Comes a la part tècnica.  El Ricar, com sempre, ha tancat el programa amb la lectura d’un text clàssic de muntanya.

Ha estat de Virginio Gayda (1885 -1944). A la Savoia. Memòries i impressions alpines. Butlletí del CAI, 1906. (pp161)

“Jo escalo la muntanya per poder oblidar i ser lliure. La nostra follia ens fa pensar que tanquem tota la vida en un desig o un dolor nostre. Creiem que som el centre de totes les coses, pensem que l’univers només viu per i per a nosaltres… Però, quan, des de dalt d’una muntanya, guaitem l’horitzó obert i els cims que vetllen la vida del pla i veuen passar i esvanir-se generacions al llarg dels segles, comprenem per primer cop la indiferència per les nostres passions de tot allò que ens envolta. Aleshores reflexionem sobre la vanitat de tants dels nostres somnis de conquesta, que aparentment omplen tota la nostra vida i que, no obstant, són minúsculs i inútils en relació amb la vida de l’univers…”

Benvinguts al Pont de Mahoma 152

Facebooktwitter

El pont de Mahoma 144: Des del nivell del mar a les muntanyes

Hem escollit un dia rúfol, plujós, per compartir amb tots vosaltres el programa número 144; el que ens ha permès obrir les portes a la temporada d’estiu de la cordada radiofònica. Amb la brisa fresca de la platja de l’Arrabassada, us hem saludat des de la guingueta ‘La Nova estrella’. És el primer xiringuito que va obrir al litoral de la ciutat de Tarragona, just la primera setmana de la fase 1 de la desescalada.

Des del nivell del mar, amb Sebastià Poy, Josep Maria Bonachí i Josep Suñé (Lluís Comes a la part tècnica) us hem portat fins a la Serra de l’Esteve i les Moles del Teix, per enfilar-nos per les seves imponents crestes fins al Tossal de l’Alzina i el Castell de l’Esteve. Llocs molt poc freqüentats, i on la natura s’ha obert pas en aquesta dies de confinament. L’àliga cuabarrada també ha trobat el seu recer, que cal protegir.

El Sebastià ens ha regalat, com en cada programa, una poesia a mida. Avui l’ha dedicat als primers vuitmilistes. Hem parlat de l’Annapurna (8.091m) , la històrica ascensió liderada per Maurice Herzog, el 3 de juny de 1950 (fa 70 anys).

Benvinguts al Pont de Mahoma 144


Facebooktwitter

Alpinisme, escalada, muntanya