Muntanyes del Karakorum, fredes i amuntegades..!

Si una persona parla amb freqüència d’”abans” és que ja té una certa edat, doncs jo, que sóc una persona gran, us diré que abans en una expedició amb sort enviaves un telegrama a la tornada. Un mes i mig sense notícies entrava en la més absoluta normalitat
 
 
Abans, obries la cremallera de la tenda, miraves el cel, i prenies la decisió: sortir cap amunt o quedar-te dins el sac de dormir.
Ara hi ha aparells tecnològics que saben de tot: saben si plourà, nevarà o la intensitat que bufarà el vent … saben en quin lloc del Món et trobes i darrere quina pedra has anat a cagar aquest matí, per descomptat hi ha quantitat de persones només pendents d’aquests aparells.
– D’aquí a cinc dies, serà idoni per fer cim …
Segons els aparells els dies 23 i 24 de juliol eren els millors per pujar el Broad Peak, per això durant la matinada del 20 de juliol va sortir gent cap al CI iniciant així l’ascensió al cim, entre ells es trobava la nostra companya “Vespino” . Nosaltres cinc teníem previst sortir el 21 i anar directes al C-II.
El que els aparells no van anunciar va ser la pluja que va caure la nit del 19 al 20 … La cremallera de la tenda no va funcionar i se’n van anar cap amunt.
Abans del C-I un allau els va agafar de ple.
Alarma!
 
 
Oscar, Anna, Patxi, Carles i jo no vam haver de consultar res, ni una paraula, vam agafar els nostres “trastos” i cap amunt.
Quan nosaltres i tres xerpes estàvem enmig del “fregat”, (la resta de la gent, ¿on era?), Ens van sacsejar 5 allaus més …
El resultat sempre podia haver estat pitjor … clar: tots morts. Ara podem dir, sort! Només ha mort un portador d’altura pakistanès i les greus lesions a la cama de “Vespino”.
El dia 20 de juliol va ser llarg, va ser dur i els que ens vam ficar fins al coll al “fregat”, si haguéssim estat vedells que ens porten a l’escorxador, la nostra carn l’haguessin hagut de cremar, no servia per a res, hi havia massa estrès.
Hi ha algun aparell que pugui desxifrar el que sento en aquest moment? L’únic que desitjo és que arribi l’helicòpter i es porti la nostra “Vespino” al taller. Ara mateix està amb l’Anna en una tenda que fa d’hospital a 40 minuts del camp base.
Nosaltres formem un grup de 16 escaladors, n’hi ha un que durant tot l’accident no ha mogut ni un dit, vaja és que no s’ha mogut del camp base ! A l’”Antenes” li falten 3 vuit mils per acabar la “puta” llista. Sobretot Patxi, Carles i jo el tenim travessat, l’Òscar diu que té una altra mentalitat … nosaltres pensem que el que té són uns collons que se’ls trepitja.
El 2002, al Nepal, vaig patir un greu accident … Carles em va dir que jo estava molt pitjor que “Vespino” …
Estem aclimatats, físicament em trobo bé però el meu cap ha decidit no voler pujar al Broad Peak … és una decisió dolorosa … vull explicar-me i no trobo paraules … els meus amics no les necessiten … però jo si …
Per norma general el soroll de l’helicòpter molesta, ficat en aquest impressionant decorat del Baltoro, és el més semblant a una molèstia de borinot, nosaltres no arribem ni a formigues. Però per una vegada el soroll del borinot s’ha transformat en música celestial … La “Vespino” avariada ja està de camí a l’hospital.
23 de juliol, tots estan pujant al C-II, ho estic passant fatal. Desitjo que facin cim, inclòs l’”Antenes”, però si algú ha de tenir un atac de diarrea o de caspa que sigui ell.
Aquesta nit no he escoltat al Broad cridant:

 

– Ei noies! l’Òscar m’ha escollit a mi ..!
 
Jordi Bosch ‘Barraca’
Facebooktwittergoogle_plus

Deixa un comentari