DES DEL MAR, ALS 14 VUITMILS MUNDIALS SENSE OXIGEN ADDICIONAL

CRONOLOGIA DELS 14 VUITMILS: 

1.- Nanga Parbat – 7 d’agost de 1984

1 - CADIACH Nanga Parbat (8.125m) (7 d'agost de 1984) junt amb Jordi Magrinyà.
1 – CADIACH Nanga Parbat (8.125m) (7 d’agost de 1984) junt amb Jordi Magrinyà.

Posant el retrovisor, un jove Cadiach va llegir en una platja de Tarragona un còmic sobre Mallory -George Mallory- que li canviaria la vida i el portaria cap a les grans muntanyes. Primer va ser l’any 1974, quan amb Pere Benaiges, Xavier Azagra, Sebastià Figuerola, Eduard González, Josep M. Capellades i Jordi Magriñà van fer 14.000 km en tot terreny per Àfrica. Un impuls que el va dur deu anys més tard -fa 32 anys- el 7 d’agost de 1984, a fer el seu primer vuitmil, el Nanga Parbat (8.126 m) la novena més alta del món. Van escollir la ruta Shell (Hans Shell) de 1976, amb Jordi Magriñà, Narcís Serrat, Pere Benaiges i el metge Jordi Homs. El Nanga va ser una escalada alpina; van estar set dies per pujar i baixar. Van escalar la paret del Rupal, la més llarga del món, i van creuar al ‘Mazeno’ i van fer també bivac.

2.- Everest – 28 d’agost de 1985 i 17 de maig de 1993

2 - CADIACH Everest (8.848m) 28 d'agost de 1985 i per segon cop el 17 de maig de 1993
2 – CADIACH Everest (8.848m) 28 d’agost de 1985 i per segon cop el 17 de maig de 1993

L’Òscar segueix tenint somnis, va ser el primer alpinista català en assolir el cim de l’Everest (8.848 m) el 28 d’agost de 1985, amb el desaparegut Antoni Sors i amb Carles Vallès, en una expedició dirigida per Conrad Blanch. Una gesta que el va convertir en el primer occidental en superar el mític segon esglaó del sostre del món, sense oxigen artificial i en lliure, per la cara nord. Cadiach va tornar a trepitjar el Sagarmatha el 17 de maig de 1993, amb l’expedició ‘Gas Natural’.  L’alpinista relatava així a El Pont de Mahoma, el que va significar llavors escalar el segon esglaó del sostre del món.

Cal recordar l’intent de 1983 de Cadiach amb Jordi Camprubí, Nil Bohigas i Enric Lucas, entre d’altres. A 8.300 m es van haver de retirar. El vent havia destruït la tenda en plena nit.

3.- Shisha Pangma – 4 d’octubre de 1993

Cadiach al sostre del Shisha Pangma, amb la desapareguda Chantal Mauduit, i el pelux que ella va pujar al cim
Cadiach al sostre del Shisha Pangma, amb la desapareguda Chantal Mauduit, i el pelux que ella va pujar al cim

Per la paret sud, a través de la via britànica, amb el desapareguts Manel de la Matta, i Chantal Mauduit. Una ascensió amb ‘tot a esquenes’ i durant 12 dies. A la tornada, passat el coll Hagen’s, se’ls va fer de nit i la tenda que havien deixat a l’anada no va aparèixer enlloc, i va tocar fer un bivac. La tenda, es clar, va aparèixer l’endemà amb la llum del dia.

4.- Cho Oyu – 28 de setembre de 1996 i 2 de maig de 1997

4 - Cho Oyu, (8.201m) 28 setembre 1996 junt alpinista austriaco Sebastian Ruckesteiner obren vía Free Tibet en el Cho Oyu
4 – Cho Oyu, (8.201m) 28 setembre 1996 junt alpinista austríac Sebastian Ruckesteiner obren vía Free Tibet al Cho Oyu

L’any 1996, Òscar Cadiach i l’austríac Sebastian Rucksteinen obren ruta a la ‘Devesa Turquesa’, els acompanyen en l’expedició Lluis Ràfols, Joan Carles Grisú i Toni Tovar. Cadiach tornaria a trepitjar el Cho Oyu (8.201 m) l’any següent. Són l’Òscar i el Sebastian els que arribarien fins els peus del nou corredor, per una canal encaixonada, en extraplom amb una inclinació del 50º; escopint allaus de la part més elevada i sense cap lloc evident on poder fer un bivac, enmig de l’abisme gelat. Dormen –si es pot dir dormir- a 7.300 m, en un replà a la neu excavat a cop de piolet. L’endemà plantarien la tenda  prop del 7.500, enmig dels dos cims de cresta, vora la punta nord, nord-est del Cho Oyu, que coronarien hores després amb el mèrit d’haver obert una nova via.

5.- Makalu – 19 de maig de 1998

5 - cadiach Makalu – 19 de maig de 1998.
5 – cadiach Makalu – 19 de maig de 1998.

Cadiach puja els seus 8.475 m en una expedició amb Nani Duró, Lluís Ràfols i Heber Orona.

6.- Gasherbrum II – 9 de juliol de 1999

Expedició als 8.035 m del GII, amb Patxi Goñi, Nani Duró, Oriol Ribas, Iván Ollé, Julen Reketa, Sabino Korta, Patxi Pikabea, Ana Larretxea, Iñaki Ugartemendía, i els desapareguts Loro Pikabea i Xvier Zubieta.

7.- Lhotse – 23 de maig de 2001

Expedició de ‘Al filo de lo impossible’ formada per Òscar Cadiach, Alberto Zerain, Eloi Callado i José María Oñate ‘Habichuela’, aconseguien el cim principal del Lhotse (8.516 m), a la qual accedeixen per la ruta normal de la cara oest i sense oxigen. Coincideixen amb una potent expedició russa que es fa amb la primera ascensió al Lhotse Central.

8.- Manaslu – 4 d’octubre de 2011

El cim del Manaslu (8.156 m) la vuitena més alta del món obria una temporada d’or per Cadiach. Va fer cim a les 13h Cadiach, juntament amb Enric Llonch i Carme Comas. Amb un temps magnífic, sense gens de vent. En un any natural (en els propers 12 mesos) l’alpinista coronaria quatre dels sis vuit mils pendents. És el ‘hat trick’ català, com l’anomena ell mateix, fent servil un símil futbolístic.

9.- Annapurna – 6 de maig de 2012

Òscar Cadiach a l'Annapurna foto-de-Rosa-Fernández
Òscar Cadiach a l’Annapurna (foto de Rosa Fernández)

La primavera de 2012 Cadiach va coronar el sostre de l’Annapurna (8.091 m) el desè cim més alt de la Terra. Ell mateix reconeixia que no havia estat fàcil, i es referia a l’Annapurna com un dels 8.000 mil més perillosos i difícils. Va fer cim amb Sechu López i altres cinc alpinistes. Va pujar i compartir tenda amb Rarek Jaros i Jhon Xtecs.

L’alpinista recordava que no havia estat fàcil, i es referia a l’Annapurna com un dels vuit mil més perillosos. Tot va ser molt ràpid. Feien el segon cim el dia 25 de maig i ràpidament havien de tornar. El Miquel Angel Pérez tenia vol de tornada el dia 28. El dia 27 Cadiach no va poder ni dormir, de les emocions acumulades.

Sobre l’Annapurna, explicava que és una muntanya més tècnica, i feia un símil per fer-nos una idea: imaginem que aneu caminat pel carrer d’una ciutat i “els edificis van caient al nostre pas”. Això és l’Annapurna, però en vertical i amb ‘edificis de gel’.

10.- Dhalaugiri – 25 de maig de 2012

10 - CADIACH Dhalaugiri 25 de maig de 2012
10 – CADIACH Dhalaugiri 25 de maig de 2012

El mateix mes de maig d’aquell any va fer cim al Dhaulagiri (8.167 m) el setè més alt del món. En menys de tres setmanes -un temps rècord- va fer dos cims de més de 8.000 metres. Ho explicava així en una entrevista el dia 6 de juny de 2012 a Tarragona Ràdio.

El Dhaulagiri és tècnicament més difícil. Més encara amb temperatures molt baixes i vent.  Cadiach recordava que van trigar 10 hores per fer cim, i 5 en baixar. Ho van fer sense encordar-se, per tenir més mobilitat.

11.- K2 – 31 de juliol de 2012

Cadiach en l'ascens al k-2
Cadiach en l’ascens al k-2

Després d’aquests dos cims -Annapurna i Dhaulagiri- encara hi afegiria dos mesos després, el juliol, el K2 (8.611 m) la segona muntanya més alta del món i la més bonica, “la gran piramide de cristal”, com la defineix un dels grans alpinistes de tots els temps, Kurt Diemberger. El K2 tenia unes connotacions molt especials. Hi havia un nus emocional que li impedia trepitjar novament la muntanya. El 19 d’agost de 2004 arribava la trista noticia de la mort de Manel de la Matta, al Camp 1 de la ‘Magic Line’, al Collado Negrotto (a 6.400 m) en el descens del K2. L’Òscar va estar amb ell –amb el seu amic- fins al final. La muntanya li prenia l’amic literalment dels braços…

Malgrat tot, es va reconciliar amb ‘la gran piràmide’; va fer cim després de diversos intents, fins la finestra de bons temps del 31 de juliol de 2012. Va ser una jornada amb molts alpinistes intentant coronar la ‘majestuosa piràmide’. És una muntanya temuda; al final hi ha autèntic coll d’ampolla que ja ha causat més d’un accident, com el de 2008 quan 11 alpinistes hi van perdre la vida en la pitjor i controvertida tragèdia viscuda per sobre dels seus vuitmil metres.

Ho relatava ell mateix: “Passades les dificultats del coll d’ampolla a 8.300 m, resten tan sols 300 m per el cim del K2. El terreny i la neu es dura amb fort pendent. Els darrers metres doncs cal anar amb molta precaució. Un grup xinés de 3 persones pateix una caiguda i s’atura miraculosament. Els observo a escassos metres de la meva arribada al cim.  Anar sense oxigen artificial i sense ingerir líquid des primera hora del matí –a causa del mal gust de l’aigua de les cantimplores- té un preu alt al K2. 6 hores en els darrers 300 m i l’arribada al cim es a les 4 de la tarda. La baixada però es fantàstica, l’ombra del cim em fa l’efecte ‘ghost’; la lluna plena m’espera amb una calma increïble i el Broad Peak em recorda que estic 600 m més amunt seu.

Foto del Broad Peak, vist en el descens del K2
Foto del Broad Peak, vist en el descens del K2

‘La tornada al C4 a 8.000 m serà ben entrada la nit després de 24 h i 5 dies de vents huracanats, però també magnífics’, diu Cadiach.

El mes de Juliol el temps sempre ha estat el mateix; vent huracanat, la sensació tèrmica de fred frega el llindar d’allò suportable i les baixes temperatures -30ºC, fan pensar que ‘no se que hi faig aquí’, però gràcies a la motivació em supero a mi mateix’.

Cadiach al K2 pel couloir encaixonat aL peu de la Torre Casarotto, a 8.100 m.-Expedició Magic Line 2004
Cadiach al K2 pel couloir encaixonat aL peu de la Torre Casarotto, a 8.100 m.-Expedició Magic Line 2004

La tardor anterior també feia el Manaslu (de 8.611 metres). En un any natural, feia quatre vuit mils.

12.- Kangchenjunga – 20 de maig de 2013

Oscar Cadiach en l'ascensió al Kangchenjunga
Oscar Cadiach en l’ascensió al Kangchenjunga

El 2013 atacava el Kanchenjunga (8.586 m) el tercer més alt del món, i feia cim el 20 de maig. Una temporada que va estar tacada per la tragèdia, amb la mort del lleidatà Juanjo Garra al cim del costat, al Dhaulagiri (8.167 m). A banda de 5 alpinistes d’altres nacionalitats.

Cadiach recordava que van conèixer la tragèdia quan ja havien baixat. Tot va passar de nit, de les 15 persones que van fer cim, cinc van morir.

Sobre Juanjo Garra, Cadiach lamentava que malgrat  els esforços de tothom, el rescat va resultat impossible a la muntanya de les tempestes, tal i com es coneix el Dhaulagiri.

El cas del Juanjo reobria el debat dels rescats a alta muntanya i la impossibilitat d’arribar a cotes altes amb l’helicòpter de rescat. El més alt va ser el 2010 al Manaslu, l’helicòpter va pujar sis vegades i un d’elles a 6.000 metres, per rescatar uns coreans.

Al Kanchenjunga, Cadiach ha patit molt; física i anímicament i també recordava la desaparició de l’amic Iñigo de Pineda, l’any 2007, en una expedició molt dura.

13.- Gasherbrum I – 29 de juliol de 2013

13 - CADIACH Gasherbrum I – 29 de juliol de 2013
13 – CADIACH Gasherbrum I – 29 de juliol de 2013

L’estiu de 2013, Cadiach coronava el seu 13è vuitmil, el Gasherbrum I (G I es 8068m) l’onzè més alt de la Terra. Una muntanya que també es va endur tres alpinistes; el gironí Xevi Gómez, Álvaro Paredes i Abel Alonso. Va ser l’any de la pèrdua del polac Artur Hajzer a la ‘muntanya amagada’, com es coneix el G I.

Cadiach recorda que el 2006 ja va patir els estralls d’aquesta muntanya en forma cònica; on és molt fàcil desorientar-se en cas de mal temps i quan apareix la boira. Avui, la tecnologia ha millorat, però encara ens pot jugar una mala passada el G1.

Va compartir expedició amb l’amic Patxi Goñi, amb el qual ja havia coincidit al G2; que els dos van fer per primera vegada el 1999 i també van compartir expedició al Kangchenjunga.

Òscar Cadiach al Gasherbrum 1. Juliol 2013
Òscar Cadiach al Gasherbrum 1. Juliol 2013

En aquest cim, l’Òscar també va tenir un pensament pels companys de cordada…

14.- Broad Peak principal (8.047 m) – 27 de juliol 2017

Ha estat a les 8 i 41 minuts d’aquest dijous, 27 de juliol, quan Òscar Cadiach ha trepitjat els 8.047 metres del cim del Broad Peak. L’alpinista ha trucat en directe al programa d’alpinisme de Tarragona Ràdio, el Pont de Mahoma. El tarragoní ha escrit una nova pàgina en la història de l’alpinisme i s’ha convertit en el primer català en completar els 14 vuitmils principals de la terra sense utilitzar oxigen artificial. Només hi ha 20 alpinistes a tot el món que hagin assolit aquesta fita. El primer va ser Reinhold Messner. Han estat poques paraules: ‘Atenció Tarragona Ràdio. Tarragona Ràdio, us estimo; hem fet el cim! Sempre amunt, Catalunya sempre amunt!’.

Cadiach ha assolit un cim que ha perseguit durant quatre temporades al Karakorum. L’ha coronat al costat dels millors alpinistes del Pakistan i Turquia, Mohammed Ali ‘Sadpara’ i Tunc Findik, respectivament, i del portejador d’altura baltí, Yosuf. 

P9370417

Ha estat una ascensió llarga i molt dura. Han trigat 14 hores entre els 7.200 metres del camp 3, d’on van sortir dimecres a les set de la tarda, i el cim. I han estat 24 hores en total les transcorregudes des de la sortida de camp 3 i fins la tornada al mateix camp d’altura, el dia de cim. Ho han hagut de fer sense aigua, per un problema amb el fogó lleuger que portaven per fondre neu, que no ha funcionat.  

Tres puntes del Broad Peak; la munyanya en forma d’espina de drac

El Broad té tres puntes, la Nord (7.600 m) on Cadiach va arribar en solitari al cim l’any 1990, obrint una nova ruta.

L’any següent, el 1991, van començar a explorar la vessant xinesa, escalant el ‘Tarraco Kangri’ (6.200 m).

L’any dels jocs olímpics de Barcelona, el 1992, van obrir la nova ruta ‘Fem Tarragona’ pel Broad Peak Central (8.011 m). Primer ascensió mundial per la vessant xinesa.  L’acompanyen Lluis Ràfols, Jordi Magriñà, Joan Gelabert, Alberto Soncini, Jesús Elena i el mític Kurt Diemberger, que va aprofitar per explorar la regió (l’any 1957 el Kurt va ser un dels primers en fer el cim del Broad).

CADIACH Broad Peak central (8.020m) 4 agosto 1992 7h vivac a 8000 metros, Enric Dalmau, Lluis Ràfols i Italià Alberto Soncini. Primera mundial Fem TGN
CADIACH al Broad Peak central (8.020m) 4 agost 1992 Enric Dalmau, Lluis Ràfols i Italià Alberto Soncini. Primera mundial Fem TGN

Amb el Broad, arrodoneix una de les millors carreres alpinístiques del país, amb 66 expedicions a l’Himàlaia i obertures mundials, com la ‘Free Tibet’ al Cho Oyu, el 1996, juntament amb l’alpinista austríac SebastianRuckesteiner.

Ja va escriure una pàgina de l’alpinisme com a primer català en assolir el cim de l’Everest, el 28 d’agost de 1985, amb el desaparegut Antoni Sors i Carles Vallès, en una expedició dirigida per Conrad Blanch. Una gesta que el va convertir en el primer occidental en superar el mític segon esglaó del sostre del món, sense oxigen artificial i en lliure, per la cara nord.

 

 

Facebooktwittergoogle_plus

Deixa un comentari